Els Kennedy i el luxe de no haver de demostrar res

Els qui tenim uns quants anys a l’esquena recordarem una de les parelles icòniques dels noranta: la formada per Carolyn Bessette i John F. Kennedy Jr. Una relació que aquests dies recupera, amb una marcada hiperglucèmia, la sèrie de Disney+ Love Story. Ella treballava a Calvin Klein, la marca que millor condensava l’esperit minimalista de finals del segle XX, en sintonia amb la moderació i introspecció que imposava la crisi econòmica del moment. Ell era l’hereu d’un dels cognoms més feixucs de la política nord-americana, amb un atractiu gairebé mitològic que li obria portes, però també l’obligava a demostrar constantment que n’era digne.

Joves, privilegiats i canònicament bells, es van convertir en la parella de moda, en autèntics generadors d’imaginaris. I, tanmateix, el seu estil no tenia res d’espectacular en el sentit convencional del terme. Ell podia aparèixer amb un vestit impecable combinat amb vambes i una gorra del revés; ella, amb peces d’una senzillesa gairebé ascètica. Com és possible que aquesta aparent normalitat acabés definint el gust d’una època?

De fet, aquesta va ser la seva gran aportació: convertir la desimboltura en codi d’elegància. Veníem de l’abarrocament dels vuitanta —colors saturats, bijuteria versallesca, sexualització explícita, volumetries excessives— en plena sintonia amb l’hiperconsum neoliberal. Ells, en canvi, amb una contenció d’aire intel·lectual, van marcar estil per la serenor amb què sortien al carrer amb roba esportiva combinada amb un abric quan anaven cap al gimnàs, en un moment en què l’esport encara no havia colonitzat la indumentària quotidiana. Van anticipar, sense ser-ne conscients, el que avui anomenem athleisure: el desplaçament de la roba esportiva cap a espais no pensats per a aquesta pràctica.

Va ser precisament aquesta aparent manca d’esforç estètic la que va acabar establint un nou règim de representació del privilegi. Impacta qui ostenta el seu poder adquisitiu a través d’una indumentària luxosa; però encara és més eloqüent qui no sembla haver treballat gens la seva aparença, perquè la sola presència ja connota estatus. El privilegi més consolidat no necessita demostrar-se: es pressuposa.

El gust no és natural

La idea, en realitat, no era nova. Els seus orígens es remunten al segle XIX, amb la consolidació de la burgesia com a classe dominant. Si, en teoria, qualsevol podia accedir als béns de consum sempre que disposés de capital, com es distingien les fortunes antigues de les de nova arribada? Precisament a través de la naturalització del gust. L’elegància que no requeria esforç —per ser innata i no adquirida— es va convertir en la forma més refinada de distinció. Tal com afirmava Pierre Bourdieu a La distinció, el gust no és natural, sinó una forma de capital cultural. I el més poderós és aquell que sembla no esforçar-se.

Un dels moments culminants de l’estil de Bessette va ser el seu vestit de casament: absolutament sobri, sense ornamentacions, resolt amb la senzillesa d’un vestit lliscant de seda que evocava la llenceria. El contrast amb núvies anteriors com Lady Di o Sarah Ferguson –engolides per vestits monumentals, més propers a una merenga que no pas a una peça d’indumentària– no podia ser més evident. Bessette no va necessitar ornament per legitimar-se.

La parella Bessette-Kennedy desperta una tensió emocional que oscil·la entre l’admiració i la irritació. Una irritació que no rau en l’ostentació, sinó en el fet que, mentre se’ns repeteix que vivim en una societat que premia l’esforç i el mèrit, els qui són al cim semblen haver-hi arribat sense esforç visible, convertint el privilegi en un estat de la naturalesa. Per això, quan avui es reivindica el luxe silenciós, no assistim a cap revolució estètica, sinó a la reedició d’una vella astúcia de classe: transformar el privilegi en gust i el poder en aparent normalitat. No és discreció: és una manera de desactivar la crítica.