Balenes i deserts extraterrestres en un viatge per Baixa Califòrnia

Guerrero Negro. MèxicEl temps sembla suspès, com si fos una capa de pols sobre el paisatge d’aquesta terra del nord-oest mexicà. Una capa que protegeix de l’explotació humana algunes plantes i animals que només existeixen aquí. I, enmig d’aquest desert encara força verge, flanquejat a esquerra i dreta pels litres d’aigua del mar de Cortez i l'oceà Pacífic, hi ha un santuari de balenes grises on els cetacis, la població local i els turistes semblen haver aconseguit un equilibri que s'acosta a la simbiosi.

“En aquells temps, dels Estats Units sortien a caçar balenes perquè l'oli que n'extreien servia per a l’enllumenat públic. Però els baleners veien que un d'ells, Scammon es deia de cognom, en tornava molt de pressa, als ports californians, carregat de balenes”. El so de les paraules surt de la recepció del petit hotel Ballenas i s’esvaeix sobre la sorra i la pols del carrer sense asfaltar. Soc a Guerrero Negro, un petit poble quasi al mig de la península de Baixa Califòrnia, construït sobre una planícia desèrtica assetjada pel vent i la sal del Pacífic. En aquesta terra del nord-oest de Mèxic, l’oceà no és sempre obert i lliure. Aquí queda empresonat en angles de sorra que formen llacunes.

A la recepció del petit hotel Ballenas el propietari, Jorge Magaña, m’explica la història del capità Charles Melville Scammon. M’explica com, en aquestes llacunes, es va massacrar la balena grisa fins a quasi extingir-la. El Jorge diu que en record de l’Scammon, una de les llacunes porta el seu nom. Ara els turistes arriben feliços a aquesta llacuna, que en castellà és més coneguda com a Ojo de Liebre. Hi venen recorrent part de la península de Baixa Califòrnia amb l’esperança de poder veure i fins i tot acaronar balenes en algun tros de les 2.546,790 hectàrees que formen la Reserva de la Biosfera El Vizcaíno, declarada Patrimoni Mundial Natural de la Unesco el 1993.

Les balenes també venen recorrent part de la península. Durant la resta de l’any viuen a les aigües fredes de l’Àrtic, a la zona d’Alaska, i a l’hivern, quan les baixes temperatures comencen a glaçar-ho tot, emprenen un viatge de més de 9.000 km per arribar a reproduir-se i criar aquí.

El capità Scammon probablement sabia tots aquests detalls. Va néixer a Maine, als Estats Units, però el 1849 va marxar cap a Califòrnia durant la Febre de l’Or amb l’esperança de guanyar-se millor la vida. Va acabar en un altre sector, convertit en un dels primers caçadors de balenes grises que es va endinsar a la costa de Baixa Califòrnia i va contribuir a massacrar aquesta espècie. “Hi va haver una època en què l'oli de balena il·luminava el món. Va ser utilitzat en la producció de sabó, tèxtils, cuir, pintures i vernissos, a més de la lubricació de les eines i màquines que van impulsar la Revolució Industrial. Les barbes de la boca de les balenes marcaven el curs de la moda femenina, perquè s'utilitzaven a les faldilles de mirinyac i per donar forma a l'opressiu tancament de les cotilles. L'esperma de balena [...] va produir les espelmes més brillants i de combustió més neta que el món hagi conegut”, escrivia Eric Jay Dolin a Leviatan: La història de la caça de balenes als Estats Units. Llavors, un dia qualsevol del 1859, es va descobrir el petroli i unes poques dècades després va substituir l’oli de balena. Així es van salvar els cetacis d’una més que probable extinció.

Al voltant d'un segle després, prop de la llacuna on caçava el famós capità Scammon, a l’estat de Baixa Califòrnia Sud, començava a crear-se el poble de Guerrero Negro. “En aquests sorrals no hi havia cap construcció ni cap camí. No hi havia aigua ni llum”, recorda el Jorge. Tot ho va començar a construir l’Exportadora de Sal (ESSA), l’enorme salinera, una de les més grans del món. Perquè aquesta és, també, terra de salines i els colors que crea el sol quan s’hi reflecteix fan que hagis d’aclucar els ulls i que et vingui un cop d’emoció amb la nitidesa del paisatge.

El Jorge m’explica que va treballar de comptable a la salinera i que quan es va jubilar, va decidir muntar el seu hotel per mantenir-se actiu. Les habitacions les omplen normalment turistes que venen a veure les balenes, però també gent que ven productes als comerços de la zona o camioners: conductors de tràilers gegants que van plens de llums de nit i que recorren amunt i avall la bellíssima península de Baixa Califòrnia. Alguns d’ells condueixen des de Tijuana, a la frontera amb els EUA, o des d’Ensenada, una mica més avall. Recorren la carretera Transpeninsular. Nosaltres també la recorrem i de vegades els avancem i de vegades ens els creuem quan ells pugen, i ens envien una fuetada de vent intensa que sembla que ens pugui expulsar cap al voral. Continuem baixant i a mesura que ens acostem a la zona de San Quintín la temperatura va pujant a poc a poc i es comencen a veure els hivernacles, els camps de maduixes, algun fumigador i grupets de jornalers històricament explotats.

La temperatura continua augmentant gradualment i nosaltres continuem cremant roda sobre la Transpeninsular fins que, de cop i volta, és la natura la que ens condueix a nosaltres, en un viatge com a mínim artístic: camps infinits de cardons i ciris gegants, amb formes i altures extraterrestres, que fa centenars d’anys que són allà, es barregen amb tota mena de cactus i plantes. Miris on miris, la vista se t’omple d’aquesta catifa de verds que s’escampa sobre el marró i l’ocre de la terra, de les roques i d’alguns arbustos secs. I aturem el cotxe cada poc temps per contemplar tot aquest grapat de colors que canvien segons com et mous, segons on tens el sol i com la llum banya aquesta vall desèrtica i salvatge, plena de plantes que s’estenen fins a topar amb les siluetes de les muntanyes.

Una mica més enllà, a l’est i a l’oest, amagats rere el paisatge i la distància, milers de litres d’aigua: d’un cantó, el mar de Cortez i, de l’altre, l’oceà Pacífic. Tot això s’anomena la Vall dels Ciris i és una àrea protegida amb flora i fauna que només existeix aquí, a la península. De fet, aquesta part de Mèxic és una de les regions amb més àrees naturals protegides. Potser per això encara es conserva força verge, una mica màgica. I potser per això aquest desert de vegades polsegós i alhora estranyament frondós sembla esmorteir el temps, o suspendre’l sobre el paisatge, com una reverberació a l’aire. Una vibració que potser encara carrega el patiment dels pobles originaris d’aquesta zona, els cochimíes, exterminats pels missioners espanyols a base d’epidèmies, treballs forçosos i l’obligació d’adaptar-se a una vida sedentària.

L’espectacle s’allarga centenars de quilòmetres i va mutant fins a les proximitats de Guerrero Negro. Aquí, al cantó del Pacífic, és on hi ha l’hotel del Jorge i la llacuna Ojo de Liebre, dins la zona del santuari de balenes de la Reserva El Vizcaíno. Aquesta temporada, més de 2.500 turistes han viscut l’experiència de navegar a tocar dels enormes cetacis juganers. Les autoritats ambientals de la zona asseguren que en els quasi setanta anys que han passat des que la balena grisa va ser protegida, i gràcies també a la creació d’aquest santuari, les xifres s’han recuperat i l’animal ha pogut sortir de la llista de les espècies en perill d’extinció.

A Ojo de Liebre, a la finestreta on els turistes paguen per poder pujar a les petites embarcacions de motor, hi ha un paper enganxat al vidre. Una mena de calendari amb un recompte de cries i balenes adultes, escrit a mà i amb diferents colors. L’emplena regularment la Verónica Morán, seguint el que li dicten els tècnics de la reserva. "Aquí neixen, es crien i fins i tot arriben a morir", ens diu la Verónica. Ella ho ha vist amb els seus propis ulls. La secretaria de Medi Ambient i Recursos Naturals de Mèxic ofereix una traducció oficial de les xifres que la Verónica escriu al paper enganxat al vidre. L’organisme diu que aquesta temporada, entre desembre del 2022 i mitjans de febrer del 2023, a les llacunes Ojo de Liebre i San Ignacio se n’han comptabilitzat un total de 1.364 exemplars.

El Leopoldo López potser no és capaç de reconèixer cadascun d’aquests exemplars de balena, però sap on són, com es mouen i, sobretot, com respectar-los: “Has de saber-hi arribar, per no molestar-la. Primerament pel costat de la cua i ja llavors s'acosta ella soleta”. Perquè el turisme no destrossi la flora i la fauna de la reserva, a Ojo de Liebre, a la zona on treballen la Verónica i el Leopoldo, tenen permís per a sis embarcacions. El Leopoldo fa trenta-tres anys que condueix aquestes embarcacions i el seu fill se li ha unit des de fa poc. Al principi el fill no volia, perquè “fa de vaquer, té cavall, tot”, explica el Leopoldo. El fill treballa en una empresa tomaquera i aquest any l’han ascendit al que allà anomenen majordom, una mena de capatàs responsable de 300 persones, ens explica el seu pare orgullós. Però durant la temporada de balenes, a la feina li donen un permís perquè pugui treballar aquí i quan acaba la temporada torna a la tomaquera. Això fan molts dels que treballen en aquest servei turístic. De fet, en aquest equip de capitans de llanxes hi ha tres pares i tres fills perquè es promou la participació de la comunitat local. Així es crea una mena de simbiosi entre els animals, la natura, els turistes i l’economia local, perquè tots se’n beneficiïn i s'evita, així, la sobreexplotació.

Fa un dia clar, sense gaire vent. El Leopoldo ens diu que són les condicions ideals per poder veure balenes. Arrenca el motor i amb la mirada cap a l'horitzó comença a navegar amb la seguretat de qui coneix cada pam d'aigua. Al cap de poca estona els cetacis es comencen a veure, sols o amb les cries, respirant amb força i traient un raig sobre els seus caps, capbussant-se, tornant a la superfície... El Leopoldo atura la llanxa i les balenes s’hi acosten, juganeres, i fan voltes sobre si mateixes al costat nostre. De cop, a uns pocs centenars de metres de distància, una balena salta i treu quasi tot el cos fora de l’aigua. El Leopoldo ens l'assenyala i aplaudint content li crida: “Vinga, maca, un altre!” La balena torna a saltar, fins a cinc vegades, i tots ens emocionem, fins i tot el Leopoldo, que fa dècades que gaudeix d’aquest espectacle.