La banalització de l'arma nuclear
El premi Nobel de la pau d’enguany ha passat sense pena ni glòria. Precisament quan -aquesta vegada sí!- el guardó atorgat a l’ICAN (una coalició internacional de 500 ONG que lluita per l’abolició de les armes nuclears) no podia ser una decisió més adequada pel nom que porta el premi. I també el moment escollit per concedir-lo va ser el més adequat: un bon cop de porta a la cultura armamentista, justament després que el president Donald Trump amenacés amb la destrucció total de Corea del Nord, Kim Jong-un fes un nou assaig nuclear i l’Assemblea General de les Nacions Unides obrís, el 20 de setembre, la ratificació del tractat de prohibició total d’armes nuclears que van aprovar 122 països al juliol però que els països més poderosos del món es neguen a firmar, inclosos tots els que formen part de l’OTAN (és a dir, també nosaltres) i els que ja tenen l’arma: els EUA, França, el Regne Unit, Rússia, el Pakistan, Israel, l’Índia i Corea del Nord.
Tampoc el Japó, l’únic país que ha viscut l’experiència devastadora d’haver estat víctima de l’arma nuclear, ha volgut signar l’acord, cosa que demostra la fragilitat que té la cultura de la pau fins i tot per a aquells que han viscut en la seva pròpia pell aquest horror i que tenen supervivents amb les seqüeles encara presents.
Avui hi ha al món unes 15.800 armes nuclears fora de cap control, excepte el control dels estats que les posseeixen. Un accident o la bogeria dels mandataris d’algun d’aquests països -i fixem-nos de quins països i de quins mandataris estem parlant, en quantes guerres i deliris estan embarcats la majoria- podrien desencadenar una destrucció inimaginable.
Com és que una amenaça tan bèstia interessa tan poc a la societat i no és motiu d’un debat públic apassionat i continuat? Un debat, també, que inclogui la cultura de la guerra?
L’antic ministre socialista de Defensa francès Paul Quilès, avui un entusiasta defensor del desarmament nuclear, destaca dues hipòtesis sobre aquest desinterès: la primera assenyala la creença gairebé religiosa en la teoria de la dissuasió; com més armats, menys possibilitats de guerra; com pitjor sigui l’amenaça, millor. Poc sembla importar el fet que avui ja no som en els temps de la Guerra Freda, amb dos gran blocs enfrontats, i que el camp de batalla s’ha convertit en un escenari completament desordenat, amb unes aliances que poden canviar cada dia i unes ideologies vacil·lants. També es tracta d’un món en completa mutació, on les persones cada vegada viuen més barrejades i augmenta la crispació sobre les diferències dins d’aquest espai comú.
La segona hipòtesi interroga directament el poder i els interessos del lobi militar industrial, i la seva influència determinant sobre l’economia i la política. És un fet sobre el qual ja va alertar el president Eisenhower, però que avui sembla completament sortir de mare, perquè les principals economies dels països que són al Consell de Seguretat de l’ONU tenen en la indústria armamentista una de les fonts d’ingressos més robustes. Un negoci que va en augment.
Per què no se’n parla, doncs? Per què aquells que en parlen ho fan només des de la societat civil, interpel·lant uns poders polítics que es tapen les orelles, quan hauria de ser un debat permanent a les més altes institucions polítiques?
Hi ha un tercer factor que és potser encara més preocupant: la banalització.
Quan el mal és massa gran, diu el filòsof Jean-Pierre Dupuy, som incapaços d’imaginar-lo com una cosa real. Quan una amenaça és impossible de representar, afegeix el també filòsof Michaël Foessel, preferim negar-la, convertir-la en un fet abstracte. O en un fet virtual, podríem afegir: la imatge de Donald Trump i Kim Jong-un a punt de prémer el botó nuclear ens evoca una escena que s’assembla molt més als dibuixos animats que a un món real.
Aquesta banalització, aquest miratge deformat que produeix la representació de la realitat, aquesta aparença de coneixement que es dona a les xarxes socials, on tot pot ser susceptible de ser al mateix temps veritat i mentida, aquesta figuració del poder per part de personatges ridículs, talment nens malcriats, també s’estén a molts altres dels principals problemes del món modern, com ara el canvi climàtic, la pobresa i les guerres actuals, on es troben atrapades poblacions senceres, milions de persones que, oblidades, perden la seva dimensió humana i són observades des de fora del camp de batalla com si fossin éssers d’un altre planeta o visquessin en una altra època, personatges de ficció, malgrat que cada dia tenim l’oportunitat de seguir en directe el seu patiment.
Benvingut sigui, doncs, aquest premi Nobel de la pau, que, promogut des de la societat civil, amb el suport de nombroses personalitats -no hi podia faltar el gran Desmond Tutu!-, comptava amb un auster pressupost d’un milió de dòlars, que és pràcticament la mateixa quantitat que rebrà l’ICAN com a compensació per haver-lo guanyat.