Quan Banyoles va ser la capital mundial del Jazz

Les cares de Hans Zimmer o Herbie Hancock se t’apareixen a la pantalla de l’ordinador i t’interpel·len directament. És el preàmbul publicitari del vídeo que estàs a punt de veure a YouTube. “La música, bàsicament, és tenir una conversa”, et diu el compositor de bandes sonores alemany. “No existeix la nota equivocada”, rebla el pianista de jazz. Tot són introduccions a masterclasses online a les quals pots accedir fàcilment si pagues un mínim de 16 euros al mes. Formacions subtitulades amb els primeres espases a toc de clic, així és ara.

L’any 80, al menjador de l’Hotel L’Ast de Banyoles, quan Thad Jones va aturar amb un gest el rebombori de la big band i va etzibar als músics “Don’t play notes, play music ”, el saxofonista Josep Branyas va aixecar les celles. El nivell d’anglès del banyolí no era gaire bo, però aquest consell encara el recorda amb vivesa 40 anys després: “Ho vaig interpretar com que havíem de tenir un concepte global i ple de la música, no limitar-nos a tocar les notes, sinó interpretar-les”. Branyas va ser un dels pocs banyolins que van assistir als Seminaris de Jazz que es van celebrar a la capital del Pla de l’Estany les primaveres de l’any 80 i 81. Llavors tenia 36 anys i treballava a l’empresa familiar distribuint butà. Ara en té 76 i està jubilat.

En aquella època, Banyoles era una terra erma de jazz; algunes bandes de rock progressiu com Atila i Loud Crash s’hi movien, i d’altres, com l’Orquestra Sant Martirià, representaven l’horitzontalitat del hippisme a totes les festes majors on els convidaven. Aquests bolets musicals totalment autodidactes era l’únic que podia emergir d’una comarca que no tenia cap escola de música. “L’escenari era bastant pobre, bastant migrat, cadascú s’havia d’espavilar com podia”, recorda Branyas. Alguns en marxaven, però d’altres hi venien, buscant una espècie de retir espiritual. Per al trompetista argentí Américo Belloto, Banyoles era un refugi. Ell, a finals dels setanta, vivia a Barcelona, tot i que la seva sol·licitada agenda internacional -era el primer trompeta de l’Orquestra de la Radiotelevisó Sueca i de Ràdio Zuric, i havia tocat amb noms com Charles Mingus, Maynard Ferguson, Thad Jones i Mel Lewis- el fes viatjar sovint. A Banyoles hi vivia la mare del seu fill, amb el nen. Ella feia de professora de rem a l’Estany i Belloto els anava a veure quan podia.

A Barcelona, Belloto havia conegut Lluís Cabrera i Fernando Hernández, dos fans del jazz il·luminats que regentaven una distribuïdora de llibres en un petit local del carrer de la Cendra del Barri Xino. Ells tres van fundar el Taller de Músics de Barcelona l’any 1979, un dels pocs llocs on es podia aprendre música moderna a la ciutat i al país. L’escola del Zeleste i L’Aula de Música Moderna i Jazz (actualment, part del Conservatori del Liceu) van néixer en paral·lel. Cabrera i Hernández van desfer-se dels llibres i van convertir l’espai del Raval en locals d’assaig. Per la seva banda, Belloto era el contacte amb els músics internacionals, a qui convencia perquè vinguessin a ensenyar o a tocar a Barcelona. Amb aquesta fórmula es van organitzar dos seminaris a la Cova del Drac del carrer Tuset amb Joe Gallardo i George Gruntz. El següent ja seria a Banyoles.

Auge i divisió

“La idea era concentrar grans mestres del jazz en un hotel una setmana sencera amb un munt de músics joves, ja professionals o amb inquietuds artístiques, per conèixer com es desenvolupa el jazz i els seus codis. Imagineu-vos: 110 músics, entre professors i alumnes. Això va ser idea nostra!” Lluís Cabrera, actual president de la Fundació Taller de Músics, explica i reivindica el format colònies del jazz, que aleshores, en un estat espanyol que encara sortia d’una etapa grisa, no era gens freqüent. Els gran noms que van allotjar-se a l’Hotel L’Ast aquell maig del 80 venien encapçalats pel jazzman nord-americà Thad Jones, provinent d’una de les sagues familiars més influents de la història del jazz. El seguien músics de la talla de Chuck Israels (el contrabaixista de confiança de Bill Evans), Bill Goodwin, Bill Dobbins i Jerry Dodgion, tot un elenc de professors que compartien àpats, classes, assajos i festes amb un centenar d’aprenents de tots els nivells.

“Jo no sé com no va haver-hi cap accident cerebral, perquè la gent no dormia”. Cabrera la recorda com una formació propera i organitzada, però amb una certa anarquia. Al matí hi havia les classes teòriques i d’instrument, i havent dinat es feien els combos i la big band, també sota la direcció dels professors. Després de sopar, les jam sessions al menjador de l’hotel, que s’allargaven tota la nit i desquadraven els horaris de l’endemà. Gent del poble s’acostava a escoltar les sessions nocturnes, encuriosits pel soroll que sortia de L’Ast. Els concerts de cloenda al Teatre Victòria, on tocaven els alumnes i també la National Jazz Ensemble of New York (composta pels professors), també van ser un èxit, i Banyoles es va convertir en l’epicentre del jazz a l’Estat per unes setmanes. El Taller de Músics havia obert la veda dels seminaris, una fórmula d’ensenyament directe que a partir de llavors s’escamparia anualment per nombroses poblacions de Catalunya i la resta de l’Estat. El 81, però, Banyoles va tornar a ser el lloc, i no d’un sol seminari, sinó que aquell any se n’hi van organitzar dos.

“Quan es barregen economia i art s’ha d’anar molt amb compte”. El trompetista argentí explica d’aquesta manera que partís peres amb els seus dos socis barcelonins del Taller. La divisió va provocar que aquella primavera del 81 Banyoles tingués, d’una banda, el seminari oficial al monestir de Banyoles, organitzat per Cabrera i Hernández, amb Chuck Israels i els professors de la National Jazz Ensemble, i, de l’altra, el curset dels “dissidents” (així els anomenava la premsa), organitzat per Belloto a l’Hotel L’Ast amb la presència de Thad Jones. Això va provocar encara més efervescència musical a la ciutat: músics que corrien d’una jam a l’altra, adolescents de l’Institut Pere Alsius que s’escapaven a L’Ast a l’hora del pati i un concert de cloenda per emmarcar a la plaça Major.

40 anys després

Un parell de joves que no havien nascut l’any 80 es passegen per l’exposició Llavors de jazz a Banyoles que avui tanca les portes després d’un mes a l’Espai Eat Art de Banyoles. No tenien ni idea que tot això hagués passat al seu poble. Amb la voluntat de rescatar aquest capítol de la història musical banyolina, el Taller de Música de Banyoles ha celebrat els 40 anys dels seminaris amb l’exposició, un documental i un concert d’homenatge a Thad Jones a principis de desembre que va anar a càrrec de la Girona Jazz Project. Aquells adolescents de l’institut que es colaven a les jams van ser els impulsors a finals dels vuitanta d’un Taller de Música a la banyolina, que ensenyava jazz i músiques modernes a base de pràctica col·lectiva. També ells van presentar l’any 94 el Festival de Jazz de Banyoles, que ja porta 27 edicions. Josep Branyas no s’ha perdut cap d’aquests episodis, i gent com ell ha servit d’inspiració a una nova fornada de músics, que van des de Ramon Prats (Duot) i Dani Comas (El Petit de Cal Eril) fins a Isidre Palmada (Gramophone Allstars) o Vic Moliner (Clara Peya). Aficionats i professionals de la música elaboren una història petita, com tantes, però important per entendre com van ser els primers passos de l’ensenyança musical moderna a Catalunya.