BarcelonaSense fer gaire soroll, Paula Malia (Barcelona, 1990) s'ha convertit en una actriu imprescindible dels nostres escenaris. En les últimes dues temporades, ha passat tres vegades per la Sala Gran del TNC (Els Watson, Ànima i L'aranya) i una per la Fabià Puigserver del Lliure (La nostra ciutat). Els directors amb qui ha treballat en diuen meravelles, i en destaquen la generositat, l'entrega als assajos i la capacitat de treball. A la pantalla petita, a més, aquest 2025 ha estrenat la quarta temporada de Valeria (Netflix), on hi és des de bon començament en el paper de la Carmen. Però la història de Malia comença fa més d'una dècada, en un tren Barcelona-Terrassa, amb dues companyes de classe, Bàrbara Mestanza i Paula Ribó (Rigoberta Bandini), amb qui formaria The Mamzelles.

Quan va començar amb The Mamzelles devia tenir uns 22 anys.

— Menys. Ens vam conèixer a l'escola Eòlia quan en teníem 18. Érem superpeques. I després vam fer les proves a l'Institut del Teatre i en devíem tenir uns 20, 21, més o menys. Ens van enviar a Terrassa i, als ferrocarrils, teníem molta estona de no fer res... Va coincidir amb el 15-M, la Paula es va comprar un ukelele per anar a plaça Catalunya. I llavors vam començar a compondre cançons en els viatges en ferrocarril.

The Mamzelles va començar en un tren?

— Sí! Hi ha una estona fins a Terrassa... Anar amb nosaltres devia ser: "Calleu ja, per favor!" Allà vam treure moltes cançons.

Quina relació manté amb Bàrbara Mestanza i Paula Ribó?

— Ens seguim veient. Menys que aleshores, que érem un sol cos amb tres caps.

Va ser molt important per a totes tres aquella experiència, oi?

— Molt. Ens va donar moltes taules, molta desimboltura. Perquè improvisàvem molt. Els concerts que fèiem tenien una cosa molt teatralitzada. Jugàvem molt amb la improvisació, a aprofitar tot el que passés amb el públic, a estar molt despertes. Vam fer molts bolos.

I moltes obres de teatre! Però les tres han seguit camins molt diferents. És la que ha triat una carrera més d'actriu.

— Sí, aquesta soc jo. També eren una mica els rols que teníem dins del grup. La Bàrbara dirigia molt i és molt potent a nivell creatiu. Totes dues són molt bones actrius. I la Paula, a nivell de compondre, era molt ràpida. I té molt sentit que després hagi fet un projecte com el de Rigoberta Bandini i que ho hagi petat tant. És bonic veure com les tres hem anat fent coses diferents.

Tanmateix, crec que per a vostè l'abans i el després es produeix amb Valeria. És així?

— La vam començar a rodar el 2019 i es va estrenar just en la pandèmia, cosa que va ser com... No sabíem si faríem més temporades, si s'acabaria el món. A nivell laboral, sí que és veritat que a Madrid jo no havia treballat tant i em va obrir les portes de la resta d'Espanya. El fort ha estat estar en una plataforma tan gran com Netflix, que arriba a 192 països, cosa que fa que de sobte em trobi gent al centre de Barcelona que potser són de les Filipines i em diuen: “Tu ets la de Valeria!” I tu fas: "Què?!" És fort. Vaig anar amb ma mare a Roma i de sobte et trobes algú que et reconeix. No perquè et reconeguin, que a mi m'és bastant igual, sinó perquè veus que la sèrie arriba a molts llocs, que d'una altra manera seria impossible. Que algú de les Filipines vegi alguna cosa que he fet... et peta molt el cap.

I com ha estat fer el mateix personatge durant sis anys?

— Jo mai havia fet un personatge durant tant de temps. I això ha estat molt bonic. Quatre temporades que han estat cinc-sis anys per a nosaltres. Veus molt l'evolució; perquè a mi m'han passat moltes coses mentre feia aquest personatge. I a elles també: dues han sigut mares. Ens hem com anat fent grans amb els personatges. I és bonic. A més, pots aportar-hi moltes coses, quan el pots desenvolupar durant tant de temps.

La sèrie ha seguit els seus passos?

— Al final, són personatges que ens queden molt a prop, amb vides molt semblants a les nostres, a nivell de classe social, sí. Hem pogut posar molt material nostre.

A quants projectes ha dit "no" a Madrid per poder fer teatre a Barcelona?

— No tants. Algun... M'agrada molt fer teatre. I si em truquen de Madrid, hi aniré. Jo soc molt feliç treballant on sigui. Però m'agrada molt fer teatre.

I fer teatre a Barcelona...

— És que és casa meva. Crec que hi ha uns professionals boníssims amb qui tinc moltes ganes de treballar. Amb alguns ja hi he treballat. És molt guai. El meu repre, de vegades, em diu: "Paula, va, deixa't algun foradet perquè puguem posar alguna cosa". I ho fem. Però és que soc molt feliç fent teatre.

La majoria d'actors i actrius de la seva generació almenys s'han plantejat anar a viure a Madrid. Vostè no?

— No. Jo m'ho he passat molt bé a Madrid i m'ho he passat molt bé treballant-hi, i si hi he d'anar més endavant, m'encantarà anar-hi. M'agrada anar-hi uns quants mesos. Hi tinc molt bons amics. Totes les noies de Valeria, l'equip...

La Valèria, Diana Gómez, és d'aquí...

— Sí, sí. Sí que és veritat que casa meva és aquí, la meva família és aquí, la meva parella és aquí, tinc els meus amics aquí. Llavors, m'agrada anar-hi tres mesos, però sense oblidar que el meu camp base és aquí.

Tinc la sensació que, en els últims anys, s'ha convertit en una actriu imprescindible.

— Tant de bo sigui així. I tant de bo segueixi sent així. Sí que he notat que en els últims anys he anat tenint més feina a nivell teatral, en funcions grosses, en sales grans. I és molt guai. De sobte, directors amb qui no havia treballat mai em truquen: "Ei, Paula, m'agradaria que fessis aquest personatge". I fa molta il·lusió.

Aquesta temporada ha fet dues Sales Grans del TNC.

— I l'anterior, una. Ara porto treballant al Nacional molt de temps.

Els directors amb qui ha treballat diuen que no té por...

— Suposo que m'agraden els reptes. No penso gaire. Quan m'agrada el projecte... Amb el Jordi Oriol, amb qui vaig fer La mala dicció, hi treballaria sempre. Hi estaria abonada! És tan preciós el material que ell aporta. Tothom em deia: "Que difícil que deu haver estat fer La mala dicció". Jo no ho recordo així: va ser molt plàcid. En altres que semblen més senzills, he tingut més problemes. Recordo que en Xavier Albertí em deia: "Ara, mentre dius això, rasca't una aixella". I jo feia: "Doncs, d'acord". Tot tenia molt sentit. La proposta era tan boja però tan diferent i tan única que tot m'era igual, jo volia formar part d'allò.

Li agradaria fer més projectes com aquell?

— Sí, al cent per cent... M'agrada tot. Després faig una cosa més comercial i m'ho passo bé. Gaudeixo molt quan la companyia és bonica. Per a mi és molt important que el grup vagi a favor. M'agraden els reptes. Ànima va ser-ho, perquè no havia fet mai un musical. O La mala dicció, perquè tota l'obra era en vers.

Com entra a Ànima?

— Amb l'Oriol Burés, el Víctor Gómez i la Gara Roda ens coneixem des que teníem setze anys. Estudiàvem a Eòlia. Érem els friquis que, en lloc d'anar a fer botellón, anàvem a l'esbart de Rubí, d'on l'Oriol tenia les claus, i fèiem escenes de Wicked. El que és bonic és que ara, quan tots en tenim trenta i tants, quan hem tingut l'oportunitat de fer un musical, l'hem fet. L'Uri portava molt de temps amb aquest projecte al cap. Em va dir que li agradaria que el protagonitzés jo, però jo no havia fet cap musical. Volia una actriu que tingués formació en cant, però primava molt la formació com a actriu... Ell no tenia lloc on fer-ho, no sabia res del Nacional.

No ha fet musicals perquè no ha volgut o perquè no li han trucat?

— Perquè no m'han trucat. No tinc la formació com a tal. Vaig començar amb teatre musical a Eòlia, però a l'Institut del Teatre vaig decidir només fer text. Són dos mons que s'interconnecten molt poc. Els actors que fan musicals no els veus fent sèries a la tele o en una obra al Lliure. I a l'inrevés. Parlant amb els companys d'Ànima, veia que els directors de càsting que conec o els productors de teatre que conec són diferents dels que ells coneixen.

Hi ha actrius que tenen por d'encasellar-se en el musical per aquest motiu...

— Jo no m'hi puc encasellar perquè no n'he fet. És un gènere que m'apassiona. Per fer Ànima, vaig haver de treballar molt el cant i la dansa.

Com s'ho ha fet tots aquests anys sense parar de treballar? No ha tingut ni un mes lliure en molt de temps...

— Fa temps que no. Ara fa temps que no tinc un mes lliure, lliure. Quan el tinc, ho faig fatal. No sé estar sense fer res. És una cosa que estic treballant amb la meva psicòloga. Això de parar, de gaudir de parar, no viure-ho amb ansietat. Em costa gaudir del res. I n'hem d'aprendre.

Fa por dir que no?

— Molta. Potser penses que aquella persona s'enfadarà o no et tornarà a trucar. I no és així. Per sort, vaig treballant i tinc poques estones de no fer res. Les que tinc m'agradaria aprofitar-les millor.

I com l'ha afectat això en la vida personal?

— Soc molt cul inquiet i, per sort, la meva parella és igual de cul inquiet que jo. Anem fent. El bo, per a mi, és que aprofito aquest temps per veure la gent que normalment no puc veure. Quan estàs fent funcions, vius a ritmes diferents: la gent queda per fer un vermut i jo no puc anar-hi, ni tampoc puc fer calçotades.

Abans deia que no podia viure sense fer teatre. Per què?

— M'agrada molt assajar. Molt. I m'agraden molt les funcions. El teatre té una cosa d'artesania. No vull dir que l'audiovisual no ho tingui, però aquí la velocitat és molt més alta, tot passa molt més de pressa, el que has rodat ja no ho pots repetir. A mi m'encanta repetir; perquè és com analitzar. Per exemple, a L'aranya, al principi de les funcions hi havia un moment que la gent reia i portava una setmana que no em reien. Per què? Jo crec que ho estic tirant igual. I vaig començar a pensar: crec que estic fent una pausa una mica més llarga i em trec l'abric més tard. Ho provaré diferent. I, de sobte, tornaven a riure. És com un tauler de joc i pots anar movent, polint, polint.

Perejaume diu que només es repeteix el que està viu, que la vida és repetició.

— A mi m'agrada molt repetir i m'agrada molt assajar. Cagar-la, provar... Tant de bo tinguéssim més temps.

Creu que és més fàcil l'èxit a la televisió que al teatre?

— No ho sé, no creguis. Al final, som tanta gent, hi ha tantes produccions... El teatre és potser un cercle una mica més petit. I també hi ha menys gent prenent decisions. A la tele, potser hi ha un director que vol que ho facis tu, però el productor vol una altra persona més coneguda. No sé què dir-te.

Què li ha aportat fer Àngel Guimerà, Jordi Oriol, Thornton Wilder, Laura Wade...?

— Moltes coses. Per a mi, La nostra ciutat, de Thornton Wilder, va ser important perquè em vaig treure l'ensurt de la sala gran, la Puigserver del Lliure. Va ser la primera que feia, amb un personatge amb pes. I vaig veure que l'important no era la dimensió ni el pes, sinó altres coses. Mirava la Rosa Renom i no havia de fer gaire cosa més. Ella em mirava, em donava la mà i ja està, m'havia de deixar anar. També he pogut treballar amb molta gent que admirava des de molt petita: la Renom, la Rosa Boladeras, la Mercè Pons, el Carles Martínez, la Mercè Arànega. Assajar amb ells és una escola. Veus com s'enfronten als papers, veus com s'hi posen, quines coses proven, per aquí no... És molt guai.

Quan era petita anava molt al teatre?

— Sempre m'ha agradat molt. La meva àvia feia molt teatre a nivell amateur, perquè el meu avi no li va deixar anar més enllà. Per al context de l'època: "Tu cap a casa, si vols pots fer els Pastorets i una miqueta més". Ma àvia tenia aquesta cosa de portar-nos a veure obres. I d'aleshores que m'agrada molt.

Per què?

— Perquè és un ritual, perquè és en viu, perquè de sobte hi ha alguna cosa que no es pot explicar: tothom respirant alhora, també des del públic, veient allò. Quan de sobte t'emociones. Perquè poden passar moltes coses. No sé si el que passava a La mala dicció podria passar en l'audiovisual. Et pots donar el permís per fer una cosa més quotidiana, o més costumista, i després fer una cosa més esbojarrada. Tot pot passar dalt d'un escenari i, per a mi, és molt màgic. Amb totes les coses que han passat, si no s'ha extingit el teatre ja no s'extingirà mai.

És l'única de les Mamzelles que no s'ha passat a la creació...

— Mira, no ho descarto. M'agrada molt escriure. Crec que algun dia m'agradaria dirigir. Em fa molta por, també. Soc molt cagadubtes. Crec que hauria d'estar molt acompanyada. Ara ja fa temps que no ho faig, però vaig escrivint textos per a mi. I crec que sí, que m'agradaria escriure i dirigir.

Quina mena de textos?

— M'agrada molt la ciència-ficció. Per exemple, Eternal sunshine of the spotless mind (Oblida't de mi): una història d'amor que després fa zas!