Aquest dilluns va tenir lloc la Gala Met, l’esdeveniment que el món de la moda espera amb impaciència durant tot un any perquè és una oda a la creativitat, el virtuosisme tècnic i la teatralitat estètica. Una gala que té la finalitat, per un cantó, de recaptar diners per al Museu Metropolità d’Art de Nova York i, per l’altre, d’inaugurar l’exposició que, anualment, el Costume Institut del museu dedica a la història i reflexió en l’àmbit de la moda. La singularitat d’aquesta catifa vermella (que en aquest cas ha estat blava amb narcisos blancs, a to amb el narcisisme que caracteritza la nostra societat) és el fet que, lluny de la dels certàmens de cinema, no busca que les famoses llueixin la seva bellesa hegemònica amb vestits conservadors i previsibles. La Gala Met, contràriament, premia allò que socialment solem castigar: assumir el risc de la diferència i la transgressió en moda. A més, un dels fets determinants dels codis de vestimenta de la gala és saber establir vincles conceptuals i estètics amb la temàtica de l’exposició que s’inaugura. I quina ha estat la d’enguany? Doncs, sota el títol Tailored for you (a mesura per a tu), l’exposició aprofundeix en el dandisme negre i en l’ús que aquest col·lectiu ha fet de la sastreria com a arma de lluita. Però, què és realment un dandi i per què cal diferenciar les persones negres que han format part d’aquesta contracultura?
Un dandi va ser una tendència del segle XIX hereva de fenòmens anteriors com els macarroni o els petimetres, que va plantar oposició a l’estereotip de masculinitat imposat arran de les revolucions liberals. Si bé el nou home burgès derivat del capitalisme industrial i dels nous estats parlamentaris tenia a veure amb la contenció estètica com a pretesa igualació social, amb sentit moral conservador i un nou valor del treball productiu, els dandis defensaven un sentit de la vida centrat en la cerca de bellesa i l’erudició cultural com a signes distintius d’elitisme social aristocràtic. En conseqüència, figures com Beau Brummell o Oscar Wilde van ser clars dissidents de la concepció del món que s’estava imposant al segle XIX. Dit això, és interessant posar l’accent en els dandis negres per comprendre que aquest fenomen, lluny de ser homogeni, conté diferents capes de profunditat i eixos d’opressió en funció de l’origen i context de la persona que l'encapçala. Els dandis negres no van gaudir del privilegi social dels altres, pel fet de procedir d’entorns desafavorits i, a través de la visibilitat de la seva indumentària i l’extrema cura de la seva estètica, van lluitar contra uns duríssims estigmes socials i un racisme estructural que els negava els drets i llibertats dels quals sí que gaudien els dandis blancs. A través de vestits sastre fets a mida, de teles de qualitat i de volums grandiloqüents pretenien superar la imatge de pobresa que els condemnava socialment a l’eterna i dura mirada en pla picat i els col·locava estèticament en igualtat de condicions.
Que el tema de la Gala Met hagi estat aquest és de vital importància en el context nord-americà actual, amb les dures polítiques antiimmigració i el reflux racista que se’n deriva. Per això, si cada any solem reprovar les celebritats que desatenen el tema de l’exposició per anteposar el lluïment personal o el de la marca, enguany la crítica adquireix una indignació més gran. Persones com Janelle Monae, Teyana Taylor, Rihanna, Jodie Turner Smith o Doja Cat, entre moltes altres, van comprendre perfectament la importància de reivindicar aquests ancestres culturals i l’essència de la seva lluita, així com donar visibilitat a la feina de creadors afrodescendents com Paul Tezewell i de figures tan influents com André Leon Talley. I també era d’obligat compliment l’assistència de persones tan fonamentals dins la història de la lluita antiracista en moda com Dapper Dan o Diana Ross. Per aquest mateix motiu, no s’entén que figures com Rosalía –innegablement impressionant–, Georgina Rodríguez –amb un vestit de llenceria totalment en tendència– o Shakira –inundada de teixit rosa xiclet dins un mar de desubicació total– desatenguessin el tema de fons de la gala, en un moment en el qual són més necessaris que mai els posicionaments polítics clars, ferms i compromesos.
