Entre Barcelona, Alemanya i les vinyes del Priorat, una novel·la que ve de lluny

L’arribada a Colònia va ser la primera topada amb la realitat. Les cares que al sortir de Madrid s’il·luminaven amb esperança ara eren un poema. Feia un fred de mil dimonis. Després de vint-i-quatre hores de viatge en vagons atapeïts, un megàfon que rugia en espanyol intentava posar ordre a l’enrenou de persones, paquets, maletes, guitarres, garrafes i farcells. Els encarregats d’endreçar el desori parlaven entre ells en una llengua incomprensible que atordia encara més els centenars d’emigrants que omplien un indret apartat de l’estació Köln-Deutz. Aquell rètol va provocar un gran desconcert. Com que no sabien que el nom alemany de Colònia és Köln, es pensaven que els havien dut a una altra banda enganyats. Però ningú va protestar, i encara menys la mare, tan encongida i atònita que no semblava ella. El megàfon va ordenar fer cues classificades per destins. Es va fer un silenci sepulcral, ningú gosava moure’s ni demanar permís per anar al lavabo o prendre una cosa calenta. Tothom estava atent a la veu que rugia en espanyol. Classificava la gran massa de mà d’obra, majoritàriament jove, com qui destria un ramat gran: els que es queden a Colònia, els que van a Frankfurt, els que van a Stuttgart, els que van a Essen...

L’Elvira i els pares van haver d’esperar més de dues hores a l’estació, menjant una mica i traient-se el fred de sobre com podien, fins a agafar un altre tren, que els va portar a Düsseldorf. La mare havia deixat de rondinar, a penes parlava i obeïa amb una docilitat sorprenent. A Düsseldorf es va repetir l’operació de triatge: els que van a Duisburg, els que van a Oberhausen, els que van a Bochum, els que van a Gelsenkirchen, els que van a Dortmund, els que van a Essen... El grup, cada vegada més reduït, es va tornar a fragmentar a Essen i la família es va dividir. L’empresa del ram siderometal·lúrgic on estava destinat el pare era als afores i tenia una residència pròpia per als treballadors, a tocar de la fàbrica. La de la mare i l’Elvira era en una altra banda. Estaven contractades per una fàbrica de galetes que tenia a quatre passes uns barracons per al personal. El seu barracó estava compartimentat en angostos dormitoris de quatre places, amb dues lliteres, una cadira i un armariet individual per a cada treballadora. Per a un centenar de dones hi havia deu vàters, deu piques de lavabo, vuit dutxes i un racó amb safareigs, rentadores i assecadores. Una mena de menjador amb unes quantes taules i petits fogons elèctrics individuals es feia servir també com a espai de lleure.

La fàbrica tenia més de sis-cents empleats, gairebé tots estrangers i gairebé tot dones, que treballaven dia i nit per torns. La majoria eren espanyoles i italianes, també n’hi havia de gregues i algunes de iugoslaves. Després de la benvinguda i les presentacions [Hola, me llamo Trini. Yo, Maruxa y vengo de Orense. Maricarmen. Angustias. Manolita, pa lo que necesitéis. Fidela. Lola. Venancia, pero todas me llaman Golondrina...], el nou contingent va ocupar els llits disponibles. La mare va triar la llitera de baix i l’Elvira, la de dalt, curta, com tots els llits, però estava acostumada a dormir encongida perquè no li sortissin els peus. Van compartir el reduït dormitori amb l’andalusa Marifé i l’extremenya Lupe, dues veteranes que les van acollir amb afecte. Els seus consells van esmorteir una mica el xoc amb la nova vida que havien emprès, però només una mica, perquè els primers dies van ser d’una desorientació absoluta. Els van assignar el primer torn, que començava a les sis del matí. S’havien de llevar que era negra nit, i per fer el camí des dels dormitoris a la fàbrica es passava un fred que gelava el moll dels ossos.

Les van posar al rengle de les dones que embolicaven les galetes que els arribaven per una cinta transportadora. Tot i que la feina no era difícil, a l’Elvira li va costar d’adaptar-s’hi perquè tot estava disposat pensant en la mà dreta, que per a ella era la dolenta. En canvi, la mare semblava que ho hagués fet tota la vida.

La mare havia emmudit. Era una altra persona, acatava les ordres com un xaiet, es concentrava a embolicar i a no perdre el ritme de la cadena. No deia ni piu, com si temés que la renyessin, i al barracó es passava llargues estones asseguda en una cadira movent el dial del transistor que s’havia endut de casa. Li costava acceptar que no podria seguir més les radionovel·les; el seu aparell era molt senzill i tampoc li permetia captar De España para los españoles, el programa adreçat als emigrants que feia furor entre la nombrosa colònia espanyola. Als vespres, mentre les més joves es distreien amb bromes i xerrameques, fumant i escoltant cassets amb les cançons de moda, la mare feia cua sense dir res per tirar les sopes de sobre a l’olla, tot esperant que les italianes acabessin de fer-se el sopar. En general s’avenien, però hi havia raons, perquè les italianes no podien viure sense menjar pasta i monopolitzaven els fogonets elèctrics.

La dona que, amb raó o sense, no donava descans a la llengua per queixar-se de tot era ara un ocell de bosc engabiat que no piulava per res. Estava moixa, cohibida, resignada a treballar en cadena i a compartir un espai reduït. No podia tenir la regla sense que ningú ho sabés, passava molta vergonya a pesar que en aquell ambient de dones se’n parlava d’una manera oberta. No hi estava acostumada, volia deixar de menstruar perquè ja tenia l’edat i els cicles s’allargaven, però aquella maleïda aixeta continuava rajant. I no tenia a mà el Cerebrino, que calmava tots els mals. Era un dels defectes més imperdonables [Tan adelantats que diuen que són i no tenen Cerebrino!] dels alemanys.

Volia tornar al poble [Aquí dins m’aufego], com altres dones acabades d’arribar que acusaven el desencaix amb la vida alemanya. N’hi havia que ploraven, i n’hi havia que posaven el crit al cel perquè no s’acostumaven a un idioma que no entenia ni Cristo, no s’avesaven a un menjar estrafolari i no suportaven aquell clima infernal. Si ja era prou enutjós no tenir calefacció als dormitoris, encara ho era més no veure mai el sol. Tenien entravessada la mania de l’exactitud dels alemanys, la puntualitat estricta, l’amor per les normes, la producció supervisada amb lupa, l’ordre rigorós de cada cosa, la rígida escala jeràrquica... Eren exasperants, els alemanys.

La Marifé i l’Elvira s’entenien. Des del primer dia l’andalusa es va convertir en cicerone de les prioratines amb qui li havia tocat compartir habitació. Les va ajudar a situar-se i a entendre la mentalitat dels cabezas cuadrás. Però sobretot les va guiar en els afers més pràctics. Les va portar al Centro Español, que oferia assessorament laboral i assistencial [Pero ojo, que son muy carcas, muy del Régimen] i les va advertir que no es deixessin entabanar per anar a les misses per a espanyols. També les va acompanyar a obrir una cartilla a la caixa postal alemanya. Era la primera vegada que l’Elvira tenia un compte bancari a nom seu.

Com que a la fàbrica de galetes no les deixaven fumar, així que plegaven semblaven xemeneies. Quan va partir peres amb el Jean-Paul, l’Elvira va substituir el tabac mentolat per marques espanyoles tan poc sofisticades com Rex i 46, però a Essen es va acostumar al ros americà. Comprar un paquet de Camel, de Lucky Strike o de Winston era senzill, no calia saber alemany per pronunciar Tabak i assenyalar la marca amb el dit. Però el tabac espanyol, fins i tot els infames celtes, es valoraven entre els emigrants com si fossin de primera categoria.

Els emigrants —tots: espanyols, italians, grecs, turcs, portuguesos, iugoslaus— enyoraven la terra, la família, el menjar, els costums, les cançons. L’Elvira, en canvi, només trobava a faltar les amigues. Els escrivia postals, sobretot a la Tona, l’única que responia amb diligència amb uns comentaris molt curiosos, com si expliqués la vida del Priorat a un estranger.

Enviar i rebre cartes era l’antídot per a la soledat i el desarrelament. Per aquesta raó l’edifici de correus havia esdevingut un centre neuràlgic dels Gastarbeiter. No solament per l’intercanvi de cartes, també per ingressar els sous a la caixa postal i, sobretot, per enviar diners a la família. El gratacel de correus constituïa una referència visual i també un punt de cita, com l’estació de tren contigua, espaiosa, moderna, amb l’alta i ampla visera de la porta principal. Els dissabtes i els diumenges tota la zona s’omplia d’emigrants, s’aplegaven per nacionalitats, intercanviaven a peu dret notícies i nostàlgies. A la mare no li agradava gens trobar-se enmig d’aquella multitud d’homes de pell morena perquè li recordaven els andalusos que anaven al Priorat per treballar a les mines de plom. Eren pobres de solemnitat que venien de la terra de Maria Santíssima, no havien bufat mai cullera, no sabien fer la o amb un canut, no coneixien el sabó, vivien en barraques de qualsevol manera... Aquells homes, els de les mines de plom i els d’Essen, molts dels quals treballaven a les mines de carbó, eren emigrants [Naltros no] que només sabien tocar la guitarra i beure vi. El pare tampoc se sentia emigrant [Nantros tenim terres, ham nat al col·lègit, sempre ham minjat calent] i tampoc s’identificava amb els milers d’espanyols [No sé en què parlen, no’ls entenc] que hi havia per tota la conca del Ruhr.

A l’altra companya de cubicle, la Lupe, la veien poc. Estava casada amb un paisà que treballava en una fàbrica de cables. Tenien dos fills i els van deixar a càrrec dels avis per anar a guanyar-se la vida a Alemanya. Es mataven a treballar per enviar fins a l’últim pfennig a la família. Feien tantes hores extres com podien, i moltes vegades treballaven setze hores seguides perquè encadenaven dos torns. La Lupe va explicar que la primera expressió que va aprendre en alemany va ser Ich möchte am Samstag arbeiten per demanar de treballar els dissabtes. Marit i muller vivien i treballaven a trenta quilòmetres de distància, i quan es veien, en lloc de llogar una habitació d’hotel, per poder tenir relacions sense gastar ni un marc, agafaven una manta i se n’anaven al bosc.

L’estalvi extrem era una religió entre bona part de les treballadores. La mística de l’austeritat els impedia d’entrar en una cafeteria, anar a la discoteca o menjar de tant en tant en un restaurant senzill... Colles de treballadors es passaven les estones de lleure xerrant en parcs públics i passejant. Fins els àpats eren extremament frugals, perquè tot, tot, tot era per a la família en forma de diners o de roba que portaven al poble durant les vacances. N’hi havia que estalviaven per fer-se una casa quan tornessin o per obrir un bar, per comprar-se un taxi, per muntar el negoci que duien entre cella i cella, per engegar una petita explotació agrícola, per casar-se... Però dur els projectes a la pràctica s’anava diferint. Els càlculs inicials fallaven sempre, i no n’hi havia prou amb dos anys d’estalviar, que era el termini il·lusori que s’havien fixat molts emigrants. A Alemanya la vida era més cara que no es pensaven i els impostos s’enduien bona part del sou.

Algunes companyes del barracó eren analfabetes. La Marifé estava acostumada a llegir i a escriure cartes per a elles, ho feia d’esma, sense donar-hi importància, però a l’Elvira li trencava el cor. Hi havia noies de la seva edat que no havien anat mai a col·legi, venien de la misèria total, i rebien cartes d’una rusticitat patètica. Una que es deia Carolina li va agrair que l’ajudés a comunicar-se amb la família regalant-li un llibret minúscul, amb unes tapes del mateix color del vi del mas, petit com una capsa de mistos. Era un diccionari, el Lilliput Langenscheidt espanyol-alemany, que en sis-centes quaranta pàgines de paper bíblia i una lletra mínima contenia les equivalències idiomàtiques de manera molt succinta. Estava molt gastat per l’ús, havia anat de mà en mà, i quan va arribar a la Carolina, que no sabia llegir, el va regalar a l’Elvira.

Va ser un tresor. No se separava ni un moment d’aquella joia diminuta. Com que sempre anava amb el Lilliput a la mà, les italianes li van treure el sobrenom de lillipuziana, que jugava amb l’estatura nana dels lil·liputencs i la desmesurada de l’Elvira.

El minúscul diccionari no era bidireccional, no servia per buscar paraules alemanyes, però sí per expressar-se mínimament i evitar situacions violentes. L’Elvira es moria de vergonya cada vegada que en una botiga un Gastarbeiter movia els colzes com les ales d’una gallina per demanar ous, o bé imitava un porc fent grunys per comprar llonzes. No eren situacions còmiques, al contrari, eren gestos degradants que es feien per necessitat.

Els estrangers es rebaixaven, s’humiliaven, s’envilien públicament i remarcaven així la distància infinita entre els autòctons i els del sud, com els titllaven sovint. Anar a comprar o a fer una gestió qualsevol era exposar-se a fer el ridícul en públic. Més que una barrera, el desconeixement de l’idioma era un certificat d’incultura, d’endarreriment, d’atavisme i fins de barbàrie. Els del sud eren ignorants, cridaners i busca-raons, bevien molt i feien pudor d’all, pertanyien a una classe social ínfima que no encaixava en la ben travada societat alemanya. Per això les lleis i els governs remarcaven que els Gastarbeiter eren només això, uns «convidats» provisionals, transitoris, amb contractes que implicaven el retorn al país d’origen al cap d’un any. Renovar el permís de treball no era fàcil, no fos cas que els del sud corrompessin el perfecte statu quo aconseguit pel miracle econòmic de la postguerra. Llargaruda com era, l’Elvira se sentia com un parallamps que atreia tots els prejudicis.