26/01/2023

Barcelona és una merda

Cíclicament, llegim o sentim als mitjans de comunicació les declaracions d’homes –acostumen sempre a ser homes, sovint respectables– en les quals asseguren que Barcelona (sempre Barcelona) ja no és la que era. Diuen, per exemple, “s’està destruint la Barcelona que vaig conèixer”. La declaració, la majoria de vegades, es completa amb un reguitzell de noms corresponents a locals desapareguts o que han canviat de tarannà (El Molino, l’Arnau, el Pompeia...) que, sempre segons aquests senyors, ara sí, de Barcelona, són la metàfora de la destrucció (de la destrucció!) de la ciutat que ells vinculen a una època més lliure i canalla (la paraula canalla sempre hi apareix), a una època, en definitiva, més divertida, esclatant, autèntica...

Amb el meu majordom reflexionem moltes vegades sobre aquesta tendència tan barcelonina, alhora que masculina, de considerar que la ciutat és essencialment seva i només seva. Hi ha un tipus de barceloní que creu saber com funciona la ciutat i que no perd mai l’oportunitat d’explicar-nos-ho als altres. És el que podríem definir com a barcelonaplaining. En aquesta mateixa línia, és molt habitual trobar-se amb senyors que viuen, jo què sé, a Pedralbes, que asseguren vehementment que Barcelona està brutíssima i que quin horror les superilles de Consell de Cent, tot i que fa segles que no baixen de la Diagonal, motiu pel qual ens preguntem, amb intriga, com rediantre en saben tant, de la merda que cobreix Barcelona. Això, per una banda.

Cargando
No hay anuncios

Per l’altra, també topem amb el record brillant i mascle d’una suposada Barcelona curulla de cabarets canalles, de colmados on venien tomàquets de proximitat (d’on devien venir, del Prat del Llobregat?) i en els quals fa la sensació que paios i gitanos, moros i cristians, captaires i senyors, putes i serenos avançaven plegats, en germanor, camaraderia i a bon ritme Rambla amunt, passeig de Gràcia avall, aturant-se ara en una cafeteria amb una terrassa espaterrant avui desapareguda, naturalment –i substituïda per una cadena de, jo què sé, dònuts–, ara en un cinema d’aquells on feien doble i triple sessió, un pla perfecte per fer volar la imaginació, no com ara que els xavals i les xavales estan enganxats a la Kings League, idiotitzant-se voluntàriament.

Cargando
No hay anuncios

En tots aquests tendres records, sorprenentment, no hi ha cap rastre, per posar només un exemple, de lleis com la de vagos y maleantes aprovada el 4 d’agost de 1933 durant la Segona República, una de les poques lleis que, significativament, no va ser derogada per la dictadura franquista sinó que, ben al contrari, es va modificar, l’any 1954, per ampliar el catàleg de vagos y maleantes amb els homosexuals (terme que incloïa qualsevol persona de les avui emparades sota les sigles LGTBIQ+). Diguem de passada que, més enllà de proxenetes i rodamons, els ganduls i perversos no quedaven definits exactament per la llei, de manera que era l’autoritat competent la que, creativament i una mica a la manera de la llei Corcuera “de la coça a la porta per si de cas” o de la llei mordassa: “¡Abra! ¡Policia! Aquí huele a porro y a independencia”, decidia qui era vago i qui maleante i, de retruc, la pena que calia aplicar en cada cas, tampoc definida per la llei, si bé és veritat que les forces de l’ordre públic tenien a la seva disposició “camps de concentració” per treure de la via pública els sospitosos habituals i es recomanava que als marietes se’ls internés en “instituciones especiales y en todo caso con absoluta separación de los demás”, que seria el mateix que recomanar que els emmordassessin, primer, per fer-los desaparèixer, després. 

Passa que a l’hora de recordar confonem l’alegria de la joventut (sovint minsa però mitificada) amb la pura i dura realitat. Beneïda literatura, beneïda supervivència. Els que no van anar a la guerra –com els nostres avis i àvies– ni saben el que és un bombardeig ni una trinxera però van ser joves durant els quaranta anys de dictadura franquista, és a dir, els nostres pares, estan travessats per una tristesa de la qual mai parlen (per educació, per estar, encara, xocats, per no molestar, per allò de “caminar i oblidar”...) producte d’estar a expenses de progenitors esporuguits o autoritaris, si no violents directament, i d’institucions repressores (l’escola, la universitat, la parròquia, els periòdics...). Per descomptat, aquesta tristesa tampoc té res a veure amb els desapareguts tomàquets de proximitat amb sabor a tomàquet de veritat d’un hort mitològic del Prat de Llobregat.