Si la història de les ciutats és la dels seus ciutadans, la història de Barcelona no es pot explicar sense el futbol. “Durant molts anys el futbol va ser un mecanisme que va incorporar moltes persones a la ciutadania. Els va donar un lloc a la ciutat, els va permetre integrar-se a teixits socials”, diu Xavier Pujadas, un dels comissaris de l’exposició Barcelona & futbol. El gran joc social del segle XX a la seu del Poblenou del Museu d’Història de la Ciutat, el MUHBA Oliva Artés.

El director del MUHBA, Joan Roca, explica que “no es tracta d’una exposició de futbol, sinó d’una exposició sobre història”. “Agradi o no agradi el futbol, és innegable l’impacte que ha causat en la manera que té la gent de socialitzar-se, jugar, treballar i viure a Barcelona”. Sí, el futbol ha canviat Barcelona i els seus barris. Ha alterat el paisatge urbà, la vida de les persones i, esclar, l’economia barcelonina. Si un gol de Messi al Camp Nou genera milions, un gol a la Trinitat Nova als anys 60 canviava la vida de centenars de persones. “Moltes vegades la carta de naturalesa d’un barri l’atorgava el fet de crear un club de futbol. Pertànyer a un club et definia com a membre d’un barri”, explica l’historiador de l’esport Carles Santacana, l’altre comissari d’una exposició que s’ha hagut d’anar ajornant per culpa de la pandèmia. Però amb el temps extra s’hi ha pogut anar incorporant més documentació. El mateix dia de la presentació, de fet, representants del Sant Andreu van oferir més fons documental. “L’exposició anirà creixent, anirà incorporant materials”, celebra Pujadas. Una exposició viva, com un partit de futbol. De fet, Santacana anima tothom que la visiti a oferir, si vol, objectes que tingui a casa.

La feina feta durant anys per historiadors com Santacana, Pujadas i Carles Viñas ha permès trobar fotografies oblidades i records que permeten recrear un viatge pels canvis de la ciutat. Començant per aquell futbol vist com un joc que feia servir qualsevol descampat, amb les precioses fotografies d’un camp just als peus de la Sagrada Família, fins que es van posar tanques al voltant dels camps per cobrar entrada. Un viatge, també, per les entitats que van fer servir l’esport per millorar els seus barris, sobretot als anys 60 i 70. Una exposició que emociona molts dels visitants, que hi reconeixen cares conegudes i velles samarretes. Que noten com els afloren records d’infància veient aquelles patilles llargues dels anys 70, les imatges dels aficionats aplegats al voltant d’una ràdio als anys 50 i els camps de terra. O retrobant-se amb els cromos, els vells calendaris, la publicitat de roba interior de Johan Cruyff i els banderins d’aquells clubs que encara ara són ambaixadors de barris amb ànima de vila com l’Europa, el Sants i el Sant Andreu. Aquella Barcelona on cada camp s’omplia el cap de setmana: i no només els estadis del Barça i l’Espanyol, clubs també presents a l’exposició. I molts barcelonins que feia poc temps que eren a la ciutat coneixien altres barris quan anaven a estadis, com el del Fabra i Coats, per veure en acció els equips juvenils de la seva terra natal, com el Sevilla i el Betis. “En molts barris, quan no hi arribava el transport, la primera associació que naixia era l’equip de futbol i creava vincles entre els habitants”, diu Santacana.

“Hem volgut entendre la relació del futbol amb la ciutat en quatre plans. Primer, com ha modificat el territori, perquè el futbol urbanitza, de vegades millor i de vegades pitjor, però ordena espais per la mateixa naturalesa d’un camp de futbol. Després, des del punt de vista social, per les interaccions que crea. També pel vessant econòmic, sobretot en els últims anys del segle XX. I, finalment, per la creació de símbols i identitats”, diuen els responsables de l’exposició, on es poden veure “pamflets d’aquells que et podien portar a la presó durant el franquisme, que el 1959 es van llançar a camps de futbol”: imatges de Francesc Macià rebut al camp del Júpiter, fotografies de com organitzar partits formava part de les manifestacions per demanar millores a la Trinitat Nova o una alineació de polítics catalanistes en què Jordi Pujol apareixia com a defensa central.

Si el franquisme utilitzava el futbol, també els opositors hi recorrien. L’exposició no s’oblida de la violència a les graderies i dels Jocs Olímpics del 1992. I dona veu a les pioneres del futbol femení. Tot i que el primer partit va ser el 1914, durant moltes dècades les dones no van poder jugar-hi. Cristina Samperiz, exjugadora de l’Espanyol, recordava el dia de la inauguració com havia començat a jugar als camps de ciment de la Zona Franca, un dels barris on un partit de futbol era molt més que un joc. Era un punt de trobada. “El futbol va triomfar per sobre d’altres esports perquè tenia l’atractiu de la sociabilitat, perquè es juga en equip i per l’espontaneïtat”, destaca Santacana, que s’emociona amb les fotografies dels anys 20 en què els socis i jugadors de clubs com el Sants es trobaven al camp no per jugar-hi, sinó per esmorzar. Creant comunitats i escrivint pàgines de la història d’una ciutat que no es pot entendre sense un joc que ha acabat convertit en l’esport més global.