Benvolgut senyor Saba

Entres amb el cotxe a l’enorme pàrquing subterrani. Desenes de quilòmetres quadrats de vehicles en fileres interminables. És com si baixessis a un infern inhòspit, d’il·luminació freda, un punt hostil i, sobretot, solitari. Vas baixant la rampa de caragol a la recerca d’un espai que et permeti deixar el cotxe. Gairebé no pots triar i és difícil aconseguir un lloc a prop de la porta que, després de moltes escales inclements, et conduirà altre cop a la superfície, a la civilització i a la presència humana. Com més avall et porta l’atzar de les places lliures més lluny et sents del brogit de la ciutat. Quan el trobes a faltar és que el silenci té alguna cosa d’inquietant. Per fi detectes el forat on encabir el cotxe. Apagues el motor. Obres la porta i el primer que sents quan poses el peu esquerre sobre el ciment és una veu masculina profunda que ressona en la immensitat d’aquella galeria: “Benvolgut client, per la seva seguretat, li recomanem que no deixi objectes a la vista o dins del vehicle...” Just el que necessites. És l’advertència que, pel nostre bé, els colossals pàrquings Saba ens repeteixen en bucle als clients. El missatge greu es va reiterant sobre l’eco de les teves passes apressades cap a la porta. En la descomunal soledat d’aquells corredors plens de cotxes, a quatre plantes sota terra, a desenes de graons, a un ascensor lentíssim que sempre has d’esperar i a tres portes metàl·liques de la superfície, aquest és el millor servei que poden oferir-te. Gràcies. T’indueixen a pensar que en aquell enorme desert mecànic és prou habitual creuar-te amb algun facinerós que rebenta portes de cotxe buscant alguna petita fortuna. I que si te’l trobes potser li semblarà més pràctic exigir-te que li donis la bossa o l’anell de casament abans que haver de trencar un vidre. Això en el millor dels casos. I que ho farà amb la sensació que no hi ha ningú que vetlli “per la teva seguretat”, aquesta que ens recorda la tenebrosa megafonia. “La teva seguretat” depèn de tu. La locució que t’hauria de reconfortar, en realitat, et fa sentir més por de la que fins i tot t’hauries plantejat. Perquè la sensació de l’usuari és que en aquella urbs intranquil·litzadora de vehicles en silenci no hi ha ni una ànima si necessites ajuda. Potser -segurament- ens vigilen a través d’alguna pantalla, amb la penosa impressió que en cas d’emergència arribaran a misses dites.

Les persones que en horaris nocturns depenem del cotxe per tornar a casa, i per a qui aconseguir un lloc al carrer és més difícil que trobar un trèvol de quatre fulles, hem desenvolupat una classificació mental dels pàrquings de Barcelona en funció de la percepció de seguretat que t’ofereixen. N’hi ha de terrorífics. El rànquing es transmet pel boca-orella entre les dones que hem desistit d’agafar el transport públic de matinada també per raons “de la nostra seguretat”. Però mai detectes cap esforç de la propietat per transmetre un clima reconfortant. “Benvolgut client, per la seva seguretat, li recomanem...” ens demana autoritari el senyor Saba. “Benvolgut senyor Saba, li agraïm la il·luminació, la pintura i la cobertura telefònica dels últims anys. Però tenint en compte la fortuna que deixem cada vegada que s’aixeca la barrera, per compassió, abandoni el missatge de la por i inverteixi en garanties de seguretat visibles, reals i efectives. I així podrà oferir nova megafonia: “Benvolguda clienta, aquest és un pàrquing molt exigent amb els controls de seguretat. Aparqui amb confiança i fins a la propera”. Segur que beneficia també el seu prestigi.