Que a Catalunya hem d’aprendre moltes coses del que passa a Europa en el terreny cultural és una evidència, sobretot si parlem de la integració de les minories i, més especialment, dels afrodescendents. Fa 25 anys, quan van aparèixer Vicenta Ndongo i Babou Cham, vam pensar que ja ho teníem fet, que de mica en mica s’anirien incorporant al nostre teatre actors, directors i dramaturgs no blancs. Però estem molt lluny d’aquell somni sorgit en el tombant del mil·lenni, quan ens crèiem tan moderns com a París o Londres.

La qüestió és que a França, per exemple, tenim un libanès criat al Quebec, Wajdi Mouawad, dirigint un teatre nacional com La Colline, a París, o un fill de magribins com Kader Attou al capdavant del Centre Coreogràfic Nacional de La Rochelle. A Londres, l’afrocaribeny Kwame Kwei-Armah encapçala el Young Vic des del 2018. I no cal esmentar la gran quantitat d’afrodescendents que trepitgen els escenaris britànics o francesos cada temporada i que són grans estrelles, com Omar Sy, Aïssa Maïga, Idris Elba i Naomie Harris. Aquí els podem comptar amb els dits de les mans.

Però tampoc no hem de pensar que estan millor que nosaltres. Gairebé alhora que el col·lectiu Tinta Negra protestava perquè el Lliure havia col·locat a Àngels a Amèrica un actor blanc en un paper que era per a un de negre, a França es publicava el manifest Noire n’est pas mon métier [El negre no és la meva feina], que denunciava la discriminació que patien les actrius negres en el cinema, la televisió i el teatre francès.

A Londres, quan Kwei-Armah va ser elegit per comandar el Young Vic va titllar d’“immoral” la situació. Venia de dirigir el teatre de Baltimore, als EUA, i deia a The Guardian : “Als EUA, soc l’únic home negre que dirigeix un teatre gran. I estem parlant d’uns 100 grans teatres regionals. A la Gran Bretanya seré l’únic director afrocaribeny d’un gran teatre. I a Europa no en conec cap més, cosa que vol dir que al món occidental només hi ha un fill de la diàspora africana com a director d’un gran teatre, i això és el que vull dir que és immoral”.

A Barcelona, estem lluny fins i tot de la “immoralitat” occidental. Potser per això un grup d’artistes negres ha decidit obrir Periferia Cimarronas al barri de Sants, el primer teatre “afrocentrat” de l’Estat. Perquè... quants intèrprets negres o mestissos coneix el públic? Quants pugen als escenaris amb assiduïtat? Els que ho fan, ¿interpreten papers normals o sempre papers racialitzats? Què passa quan apareixen als pocs càstings que s’anuncien? Tot això ho hem preguntat a Vicenta Ndongo, Babou Cham, Yolanda Sey, Denise Duncan i Carol Muakuku.

Carol Muakuku

“Encara no m’he enamorat en escena!”

Carol Muakuku confessa que no va ser conscient que era negra fins als 13 anys, quan una nena de l’escola la va insultar. “És veritat!”, va exclamar. A partir d’aquí va començar tot un procés de presa de consciència: “De joveneta, vaig deixar de fer anuncis de mulata que ven rom cubà perquè jo era una altra cosa”, recorda. Admet la responsabilitat que carrega a l’esquena, sobretot quan a la platea hi ha nois i noies en edat escolar, cosa que passa sovint quan treballa al TNC. “Em sento molt important, ja que segur que hi ha alumnes que, quan em veuen, pensen que també volen arribar allà”, assegura. Si no hi ha més públic negre als teatres és, ras i curt, “perquè no s’hi veuen representats”, “no s’emocionen” i “ho veuen tot molt lluny d’ells”.

El somni de Muakuku, quan era a l’Institut del Teatre, era fer de Julieta. Ara, amb 40 anys, potser no podrà representar mai l’amant de Verona. La qüestió és que, tot i portar dues dècades com a actriu, mai no se li han declarat sota el balcó. “Encara no m’he enamorat en escena! Sempre em passen coses tristes”, puntualitza. I això que ha intervingut en una vintena de muntatges, des de Bona gent i Marburg fins als recents Galatea, La Rambla de les floristes i Somni d’una nit d’estiu.

L’ofici d’actor, recorda Muakuku, s’aprèn a la sala d’assaig i als escenaris. “Com a col·lectiu minoritzat, necessitem grans oportunitats per equivocar-nos”, apunta. No es tracta de fer una funció de tant en tant, sinó del treball continuat, d’ocasions per provar, com qualsevol intèrpret. Si sempre els toca aguantar la llança o donar la rèplica al protagonista, no avançaran, no sortiran de l’ombra.

L’actriu, tanmateix, és del bàndol dels optimistes, dels que pensen que les coses estan canviant, tot i que sap que “el camí és llarg”. Aquesta temporada, per exemple, a part d’ella, hauran passat pel TNC Adriana Fuertes i Tai Fati. No és per tirar coets, però és un pas important. “La pujada és molt lenta”, diu. “Fa vint anys, quan vaig sortir de l’Institut del Teatre, em deien que en aquell moment només podria representar estereotips però que aviat podria fer de policia o d’advocada”, recorda. Aquell moment ha arribat, però amb timidesa. “Tinc oportunitats, però la majoria de papers són de personatges que pertanyen a minories, quan la societat és molt més diversa que això”, afirma. Per això, quan Rafel Duran li va proposar que fes de senyora del bar de Galatea, l’obra de Josep Maria de Sagarra que ha fet al TNC aquesta primavera, va somriure. A Com si fos ahir (TV3) ha pogut donar vida a una assistent social. “Sembla que la immigració sigui un fenomen nou i encara, 40 anys després, molta gent em veu com a nouvinguda, quan jo soc catalana al 100%, ja que el meu pare era un espanyol de Guinea Equatorial”, diu.

“Vull optar als mateixos papers que les meves companyes blanques”

Yolanda Sey

Fa uns 15 anys, quan engegava el projecte musical de The Sey Sisters amb les seves germanes i s’estrenava amb Cats amb El Triquet de Centelles, Yolanda Sey no pensava que fer-se un lloc en l’escena teatral catalana fos tan difícil. Aleshores va descobrir la passió pel teatre i va decidir estudiar a Eòlia. “Va ser molt bonic, però el pitjor començaria quan vaig sortir de l’escola de teatre: no pensava que fos tan dur”, assegura.

I això que ella, amb només 30 anys, diu que tampoc no es pot queixar gaire. L’hem vista en grans produccions com, entre d’altres, Els jocs florals de Canprosa (TNC) i La tienda de los horrores (Coliseum), gràcies a la qual va rebre, amb les seves germanes Kathy i Edna, el premi de la crítica a la millor actriu de musical. La primera actriu negra que ho aconsegueix. Poca broma... I fins i tot va presentar un programa amb Guillem Albà a TV3, El llenguado.

“Els actors afrodescendents no estem en igualtat de condicions: estem molt lluny de la normalització”, afirma. Passa que tot sovint es presenta a càstings i topa amb la dura realitat. Si no es diu clarament que busquen una actriu negra, queda descartada d’entrada. “Quan no s’especifiquen els trets racials, vol dir que el paper és per a un blanc”, denuncia. I ella ho té clar: “Vull optar als mateixos papers que les meves companyes blanques”. Sey no entén per què Ofèlia o qualsevol de les tres germanes de Txékhov, per posar dos exemples, han de ser blanques si “el text no canvia”, posis qui posis. Per això creu que elles mateixes han d’agafar les regnes i començar a explicar les seves històries “per deixar enrere els estereotips”. La seva experiència a Els jocs florals de Canprosa li diu que no tenen per què posar-se en la pell de prostitutes, criades o immigrants “que no parlen bé català”. El seu accent osonenc, per cert, demostra que parla el nostre idioma molt millor que molts intèrprets amb dècades damunt dels escenaris... “Ara mateix l’escena barcelonina no és gaire representativa del que és la nostra societat”, remata.

Ella, com moltes companyes de generació, sap que, cada cop que té una oportunitat, està obrint portes als que venen darrere. Als concerts de The Sey Sisters ha vist com les platees s’omplen d’afrodescendents que se senten representats. “A les nostres cançons expliquem la nostra realitat”, diu. No obstant això, no descarta passar-se a la dramatúrgia per posar el seu granet de sorra en el gran canvi que la cartellera necessita. És conscient de la seva responsabilitat i no la defuig.

Kwame Kwei-Armah, en els anys que va estar a Baltimore, on el 65% de la població és negra, va aconseguir doblar el nombre d’afrodescendents que anaven al teatre, de l’11% al 22%. Aquest també és el repte dels teatres catalans: no només que els artistes no blancs s’hi integrin, sinó que la tonalitat del públic sigui més diversa.

“No m’agraden les quotes, però potser es pot començar per aquí”

Babou Cham

El 2009, quan Babou Cham es va posar en la pell de Manelic en la producció de Terra baixa que va fer el Romea, molts vam pensar que allò era una fita històrica, però va ser, més aviat, una flor d’estiu. “On s’ha vist un pastor negre?, deia la gent”, recorda l’actor mataroní. Ell era dels que pensen que els clàssics ho aguanten tot i que si podem fer un Shakespeare apocalíptic, també pot pujar a escena un Guimerà diferent. S’equivocava. “Si aquella mateixa obra hagués vingut de fora, amb una proposta semblant, ens ho hauríem mirat d’una altra manera”, diu.

A finals dels 90 i principis dels 2000, Cham va treballar amb Oriol Broggi, Carme Portaceli i Sergi Belbel, entre d’altres. Va ser amb aquest darrer que va intervenir a Moll Oest, de Bernard-Marie Koltès, amb Lluís Soler, Jordi Boixaderas, Julieta Serrano i Laura Conejero. Aquella peça va ser important, per a ell. Com totes les que faria més tard amb Broggi i Portaceli. Abans, confessa, potser tenia més feina. Hi havia més ganes, creu, d’introduir nous colors en el teatre català. Ara li arriben més papers al cinema i a la televisió, tot i que opina que “el teatre és molt més lliure”. “Si faig de metge en una sèrie, el guionista es veu obligat a explicar per què el metge és negre, i si faig de mosso d’esquadra, la gent no s’ho creu”, diu. Al teatre, normalment, no cal justificar res. Fa 30 anys que Peter Brook va decidir que el Pròsper de La tempesta, un dels símbols del colonialisme occidental, havia de ser negre, simplement perquè era un personatge que parlava amb els esperits i els actors africans tenen una connexió més forta amb aquest món. Aquí, diu Cham, ens ha faltat un Peter Brook que miri més enllà.

L’actor, tanmateix, no és dels que aixecant la vista per sobre dels Pirineus hi veu un panorama esperançador. “La gent racialitzada, allà, també t’expliquen coses: hi ha un tema estructural que és de mal canviar”, assegura. “No m’agraden les quotes, però potser es pot començar per aquí”, afirma, no només per reflectir la diversitat social, sinó també per incentivar produccions d’origen divers. “No renuncio a la meva procedència, d’home de família gambiana, però també reivindico la meva catalanitat”, diu. Responsabilitat? Diu que no en sent gaire, sobretot perquè la comunitat gambiana a la qual pertany “té un concepte del teatre totalment diferent al nostre”.

I això que Cham fa teatre perquè el seu germà gran, Lamin, que va arribar a formar part de la Companyia Josep Maria Flotats a finals dels 80, li va ficar el cuquet a dins. No s’hi volia dedicar tota la vida i l’avisava quan hi havia càstings a la vista. En Babou sí que va trobar la vocació i ha acabat participant en una vintena de muntatges, l’últim dels quals és Avinguda Nacional, a la Sala Beckett, que tornarà al setembre. També l’hem pogut veure a la pel·lículaBlack beach (Netflix) i a la sèrie Los herederos de la tierra (Netflix).

“Vull quedar-me sense tema”

Denise Duncan

Uns mesos enrere, quan Denise Duncan va portar El combat del segle al Teatre Valle-Inclán del Centre Dramàtic Nacional de Madrid, l’actriu Andrea Ros li va dir: “És el primer cop que una dramaturga negra hi estrena”. I ella, astorada, no s’ho podia creure. Sobretot perquè es tracta d’una institució estatal que va néixer el 1978. Ha plogut molt, però no gaire, segons per a qui. “No hi ha hagut dia, quan l’hem feta a Barcelona, que no hagin vingut tres o quatre persones afrodescendents a veure-la, però a Madrid no ha sigut així”, assegura.

Nascuda a Costa Rica i barcelonina des de fa més de vint anys, Duncan va prendre consciència de la seva situació fa uns cinc anys. I va assumir la responsabilitat d’escriure sobre la seva experiència a la vida, com a negra i com a catalana. D’aquí va néixerNegrata de merda (2018) i El combat del segle (2020). A la primera ens explicava la història d’una família blanca que adopta un nen negre. A la segona, l’apassionant història del boxejador Jack Johnson, l’home que li va clavar una pallissa al poeta Arthur Cravan en el famós combat de la Monumental del 1916. Johnson va viure uns anys a Barcelona, i d’això va la peça. “Les coses estan canviant, s’estan fent passos endavant, però molt tímidament”, diu.

Duncan és una de les principals impulsores del col·lectiu Tinta Negra, que agrupa artistes racialitzats, cosa que fa que mantingui el contacte amb la comunitat. I ara mateix el debat se centra en el fet que han de transcendir la seva condició, “no només aixecar un discurs sobre el racisme”. “Sabem que és un tema que sortirà, sempre, però estem fartes que només sigui això”, diu. I afegeix: “Vull quedar-me sense tema”. I això vol dir que li agradaria escriure sobre altres coses i, simplement, poder comptar amb actors i actrius negres.

Per aquest motiu també dona suport al teatre Periferia Cimarronas, que busca formar part de les sales de proximitat, com la Flyhard i l’Atrium. “No volem ser un nínxol”, afirma. Donar experiència als professionals racialitzats és molt important, “perquè hi ha actrius negres, sí, però segurament han treballat molt menys que les blanques, i mentre una als 50 anys ha participat en deu obres, l’altra n’ha fet cinquanta”, exclama. I qui diu intèrprets, també diu tècnics de so o il·luminadors.

La dramaturga catalana creu que a fora s’han fet passos més decisius. I posa l’exemple dels EUA, país que considera “racista” però que ha aixecat un musical a Broadway, Hamilton, en què els pares de la pàtria estan interpretats per actors negres i que ha causat un gran impacte, a part d’una gran resposta de públic i crítica. “Jo, que em considero pròxima al realisme, crec que hauríem de divorciar-nos de la versemblança”, assegura. “Què passaria si fes Les tres germanes amb una xinesa, una rossa d’ulls blaus i una afrodescendent? Doncs que la gent trigaria cinc minuts a acostumar-s’hi”, afegeix.

“Són les persones, les que marquen tendències”

Vicenta Ndongo

Vicenta Ndongo creu que ha tingut sort. “El meu camí va ser extraordinari perquè vaig trobar-me éssers extraordinaris”, diu. Va gairebé debutar, als 23 anys, amb El somni d’una nit d’estiu que va dirigir Calixto Bieito al Teatre Grec, el 1991, acompanyada d’altres joves de l’època, com Pere Arquillué, Àngels Bassas o Joel Joan i intèrprets ja consolidats com Lluís Soler i Montse Guallar. “Va ser brutal: tots fèiem el mateix i tots ens tractàvem com a iguals”, recorda. Més tard, toparia amb “gent de ment oberta” com Mario Gas i Josep Maria Flotats, “un home que venia de França i tenia altres idees”, i Carol López. Per això creu que, al cap i a la fi, més enllà de les polítiques institucionals “són les persones, les que marquen tendències”, les que trenquen barreres racials, de gènere, etc. Que un intèrpret negre faci de Medea depèn, bàsicament, del director.

La pandèmia la va fer tornar de Madrid, on s’ha estat uns anys treballant de valent. “Madrid és com Nova York, però també és Espanya, i hi ha una mateixa manera de pensar”, assegura. Trepitjar de nou Barcelona li ha servit per tocar de prop un moviment que desconeixia i que a la capital espanyola no existeix, el dels afrodescendents que han aixecat la veu per dir que són aquí, que volen treballar com la resta dels seus companys blancs. D’aquí que hagi decidit posar-hi el seu granet de sorra ajudant amb el que calgui la nova sala Periferia Cimarronas. Un dels seus avis era de Sants i vol acompanyar els nens del barri a qui agrada fer teatre. “Com a mare, tinc responsabilitats”, diu.

Ndongo diu que, quan va entrar a l’Institut del Teatre, no sabia ni qui era la Núria Espert ni en Flotats. Per a la prova d’accés va executar un monòleg en francès i no la van voler. Va ser Joan Ollé qui li va recomanar que anés a l’estudi de Manuel Lillo i que millorés el seu català. L’any següent va tornar-ho a provar amb un paper de jueva negra, en català, i la van acceptar. Sempre, tanmateix, recordarà Lillo, perquè li va donar “ales” i una confiança en ella mateixa que no tenia abans.

“Hi ha colors que et limiten més que d’altres”, afirma l’actriu. Diu que no creu en els límits i que, a part del color de la pell, hi ha altres coses que et condicionen, com l’altura o la corpulència. “No es tracta només de colors”, assegura. Ndongo encara ha d’aguantar que li demanin si parla català. I ella sempre contesta que també sap francès, anglès i italià. “Si trenques els esquemes, no saben on posar-te”, diu. L’actriu ha pogut desenvolupar una carrera brillant sense haver d’interpretar sempre personatges racialitzats, des del film A la ciutat de Cesc Gay fins a les obres V.O.S. i Bonus track de Carol López. De Traïció a El comte Arnau. “Vaig tenir la sort de començar en un moment de grans directors que feien companyia”, recorda. I això, segurament, ha determinat que pogués tirar endavant una carrera brillant. 