Tal com pronostiquen les principals agències de tendències, aviat patirem —una altra vegada— una alenada estilística de boho chic; una moda que recupera l’estil hippie dels anys 70, passat pel sedàs del pijerio més superficial i condescendent. Les agències han identificat, com un esperó significatiu d’aquest sorgiment, el debut de la dissenyadora Chemena Kamali a Chloé la darrera Setmana de la Moda de París, amb una col·lecció farcida de vestits llargs, amples, vaporosos i amb colors terrosos. Les propostes han gaudit d’un gran interès a les xarxes, cosa que fa augurar que aquesta moda incidirà en les grans cadenes de confecció la primavera del 2025. Però no és la primera vegada —més aviat la tercera després de la segona onada dels 90— que el boho chic impregna la moda, si és que en algun moment ha acabat de marxar-ne del tot. Però anem a pams i comencem pel principi.

A mitjans de la dècada dels 60 van irrompre en l’escena contracultural els hippies, caracteritzats per un important compromís polític en camps com la lluita anticapitalista, el pacifisme, les desigualtats socials per gènere, classe i raça o la sostenibilitat. Aquesta lluita va desembocar en una estètica que intentava traduir, amb la màxima coherència possible, el seu ideari, amb uns colors terra per la preocupació ambiental i una roba apedaçada i reaprofitada com a lluita contra el consumisme. Les combinacions d’estampats impossibles simbolitzaven la llibertat, al mateix temps que seguien la idea de lletjor com a arma simbòlica contra el que estava establert. La similitud estètica entre homes i dones encarnava la voluntat d’una més gran igualtat entre sexes i els detalls rurals reivindicaven una recuperació dels valors del camp respecte de la ciutat. I, finalment, la incorporació d’elements d’altres ètnies pretenia alinear-se amb les lluites antiracistes, malgrat estar caient en una apropiació cultural de la qual encara no eren conscients.

Portada pel gran impacte del hippisme, el món de la moda va recollir aquest nou imaginari estètic i el va convertir en un estil apte per ser consumit. Creadors com Thea Porter, Ossie Clarke, Bill Gibb, Yves Saint Laurent i Missoni, entre molts altres, van iniciar un procés d’estetització de l’estil hippie diluint-ne la profunditat política i edulcorant-ne els trets més extremats, per fer-lo més acceptable socialment i fàcilment comercialitzable. El boho chic, al seu torn, és un pas més del fenomen, perquè neix quan les classes altes l’adopten i dulcifiquen, encara més, qualsevol vestigi disruptiu i romantitzant fins a l’extrem qualsevol reivindicació de manca de privilegi. De fet, el seu nom, fruit d'unir les paraules bohemi i chic, ja és força aclaridor de la incongruència de la tendència, atès que un bohemi autèntic estaria als antípodes de voler ser chic, és a dir, elegant, distingit i d’acord amb les tendències.

No és nou que les classes altes es diverteixin ocasionalment vestint com les baixes o manllevant trets de cultures colonitzades, com Maria Antonieta vestida de pastora, els orientalistes decimonònics amb kaftans i Jane Birkin amb bombatxos. Per això, en èpoques estiuenques i emplaçaments costaners, prolifera gent amb poder adquisitiu elevat amb senalles, camises marineres, espardenyes d’espart, braçalets de fils, pareos amb estampats de l'Índia i faldilles prisades llargues relacionaes amb l’ètnia gitana. Són concessions estètiques de curta durada perquè, acabades les vacances, tot torna estilísticament al seu lloc.

El boho chic encarna, de manera fefaent, la capacitat que té el sistema capitalista de buidar de contingut qualsevol lluita política i la frivolització des de les classes altes de qualsevol expressió política de desigualtat. A més, també evidencia la predisposició postmoderna a la recuperació superficial del passat i de la diversitat cultural, com un mer joc d’apropiació estètic sense un rerefons conceptual ni cap reflexió crítica, simplement per sadollar la bulímia consumista que reclama, incansablement, canvis i novetats constants.