Boris Pahor, a la porta dels balcans

Vaig camí dels Balcans amb la intenció de viatjar des de Trieste a Tessalònica. Fa 25 anys que va acabar la guerra iugoslava. Però aquella guerra que ara obre un forat d’un quart de segle, el temps exacte perquè hi hagi una nova generació de joves que no la van conèixer, el temps suficient perquè es converteixin en avis i gent adulta els que la van viure -els que van sobreviure, hauríem de precisar-, no és història tancada, sinó història viva.

Avui, i una vegada més, aquesta regió europea, frontera entre Occident i Orient, lluita per espolsar-se velles ferides, i afronta el present i el futur amb la fragilitat que significa transitar sobre un passat mai conjurat. Una història recent, viva, carregada de silencis, múltiples coartades, i una enorme dificultat per acceptar un passat en què les ferides seculars segueixen sense cicatritzar: el pes i el pas de la història com una fatalitat.

Nous estats, noves particions, moviments, separació i aïllament de poblacions allà on s’havia compartit. I sobre aquest territori inestable només hi faltava la brutalitat europea de voler-lo convertir en la frontera destinada a barrar el pas als refugiats que fugen de les guerres. Sembrar des dels països rics noves polítiques populistes, autocràtiques, a la frontera, com a blindatge del benestar europeu.

Qui millor, doncs, que Boris Pahor per obrir-nos aquesta porta dels Balcans, i fer-ho a la riba del Mediterrani occidental, a la ciutat de Trieste?

Boris Pahor, que el 26 d’agost farà 103 anys, va néixer sota l’Imperi Autrohongarès en aquesta ciutat portuària i cosmopolita, on les llengües més comunes eren aleshores l’alemany, l’italià i l’eslovè. Ell pertany precisament a la minoria eslovena, “iugoslaus del litoral”, escriu, i s’ha mantingut fidel als seus orígens, malgrat les clatellades de la història. Militant antifeixista, resistent com a membre del Front Iugoslau d’Alliberament, deportat als camps de concentració, enfrontat a la postguerra amb el règim comunista de Tito, hi ha un primer record, un moment essencial, primordial, que el marcarà per sempre i despertarà la consciència d’una pertinença eslovena fins aleshores viscuda com una cosa completament natural: és l’any 1920, Boris Pahor és un adolescent de 13 anys, els feixistes italians han ocupat la ciutat de Trieste. Pahor i la seva germana, de 7 anys, observen com els feixistes cremen la casa de la cultura eslovena, la Narodni Dom. Mentre la cremen canten com bojos, enfollits de joia, s’enfronten als bombers que volen apagar l’incendi, els insulten, els agredeixen, els tallen les mànegues dels cotxes cisterna.

Aquest dimecres, xerrant al seu despatx de la caseta on viu davant del golf de Trieste, en un dels barris eslovens, ha tornat a recordar aquella escena. Va ser, diu, el moment en què va prendre consciència de la brutalitat del feixisme, “el punt de partida de la violència criminal”, com ha escrit Claudio Magris; de la “desnacionalització dels italians respecte als eslovens”. Després, “aquell nen -llegim ara al llibre Necròpolis, en què Boris Pahor relata amb minuciositat l’experiència dels camps de la mort- es va convertir en culpable sense saber per què ni com havia pecat, perquè no podia comprendre que algú fos condemnat per parlar la llengua amb què havia estimat els pares i havia començat a conèixer el món”. Després, “la por es va convertir en el nostre pa de cada dia quan els nostres suburbis van ser reduïts a cendres, quan un feixista va disparar a un capellà eslovè, quan en un poble un mestre, malalt de tuberculosi, va castigar amb la seva saliva els llavis d’una nena que s’havia atrevit a parlar la seva llengua materna”.

Boris Pahor fa ja sis anys que viu sol, d’ençà que va morir la seva dona, Rada, “una gran bellesa, una dona de molt caràcter”, explica. Envoltat de llibres i de papers que omplen tota la casa, amb piles per terra, sobre els armaris, als llits, a les cadires, Pahor, malgrat la dificultat per llegir, segueix escrivint amb la voluntat de ser minuciós i precís en la descripció del mal absolut, perquè tot i pensar que aquestes ferides que el mateix home es fa -aquesta capacitat destructiva derivada de la voluntat d’exercir el poder dels uns sobre els altres- no es curaran mai, no es resigna i es rebel·la contra la possibilitat que el temps ho aigualeixi tot, ho difumini, com si el mal fos un fet natural i arribi un moment en què es pugui girar full de la responsabilitat dels culpables, els executors: els mateixos ahir que els que avui tornen a abraçar les repetides i conegudes velles idees criminals.

Mentre es prepara el dinar -una sopa de verdura, un cogombre, un tall minúscul de pernil, un cafè-, Boris Pahor explica que l’han convidat a Palma amb motiu de la presentació d’un documental sobre la seva vida que ha fet una realitzadora francesa. Potser hi anirà. Encara li queda energia, tot i que l’inquieten els aeroports moderns, on a vegades canvien de sobte les portes d’embarcament, i ell gairebé no té prou temps d’arribar-hi. Sembla mentida, diu quan s’acomiada, la quantitat de coses intel·ligents, increïbles, que és capaç de fer l’ésser humà, però també com finalment existeix una altra personalitat destructiva que ho acaba aniquilant tot.