Per què la Melero porta corbata?
Des de fa mesos s’ha consolidat, gairebé com un degoteig constant, una tendència estètica entre les comunicadores de televisió. Paral·lelament al fet que hagin desaparegut les corbates entre els presentadors de telenotícies, cada vegada més presentadores apareixen en pantalla amb peces tradicionalment associades al vestuari masculí. No són pocs els dies en què Helena Garcia Melero, al programa Tot es mou de TV3, porta pantalons amples de pinces, camisa masculina, armilla de sastre i corbata. Aquesta estètica també és habitual en Silvia Intxaurrondo a La hora de La 1, Alba Lago a Noticias Cuatro, Henar Álvarez a Al cielo con ella de RTVE, Núria Roca a La Roca o Raquel Sans, entre moltes altres.
Curiosament, aquesta tendència coincideix amb la mort de Diane Keaton, una figura clau en la història de la moda contemporània. La seva imatge a Annie Hall (1978) –pantalons i camises amples que semblaven manllevats de l’armari masculí, combinats amb armilla i corbata– va obrir una escletxa que avui torna a fer-se visible a les pantalles. Però mentre Keaton feia aquest gest dins el marc de les lluites feministes, qüestionant les divisions de gènere, què impulsa ara les presentadores?
En el passat, vestir indumentària masculina era una transgressió política de primer ordre, sovint amb riscos per a la vida. Joana d’Arc, al segle XV, la va adoptar per entrar en l’esfera militar: li proporcionava funcionalitat per moure’s, seguretat amb l’armadura i jerarquia per dirigir soldats, a més de protegir-la d’agressions sexuals gràcies a les calces lligades al gipó, que impedien despullar-la ràpidament. Però transvestir-se sense causa legítima era pecat segons el Deuteronomi 22:5. Joana va pagar car haver travessat els límits de gènere: el tribunal no va reconèixer com a justificació els seus èxits militars i va ser executada a la foguera el 30 de maig de 1431.
Per a les dones, manllevar indumentària masculina mai no ha estat només estètic, sinó una transgressió estructural que ha permès accedir a espais prohibits –exèrcits, universitats–, protegir-se, assolir poder i guanyar llibertat i autonomia. Margaret Ann Bulkley, sota una identitat masculina a finals de segle XVIII, va poder formar-se en medicina i exercir tota la vida. La novel·lista George Sand va poder accedir a entorns intel·lectuals vetats a les dones, amb l’escàndol i la vigilància policial com a preu. Dorothy Lawrence, vestida d’home per aconseguir cobrir com a periodista el front de la Primera Guerra Mundial, va ser silenciada i internada en un manicomi. Unes dones que no van qüestionar el sistema amb discursos, sinó amb el propi cos.
És curiós que aquesta masculinització de les presentadores sigui més visible en formats mediàtics com notícies polítiques, debats o entrevistes serioses. Si bé avui, en el nostre entorn, el transvestisme ja no comporta els riscos d’abans, continua tenint transcendència política: serveix perquè les dones accedeixin a espais tradicionalment masculins i siguin percebudes amb més professionalitat, autoritat i legitimitat en el lloc que ocupen. Un fenomen que es dona també en l’àmbit polític, on les dones corren el risc de ser desacreditades si feminitzen massa la seva estètica.
Aquests estilismes, si per una banda ofereixen una alternativa a la feminització que les presentadores sovint han hagut d’ostentar com a complement ornamental dels conductors masculins, per l’altra evidencia que encara associem credibilitat i rigor amb estètiques masculines. Perquè vestir com un home, encara que sigui només en pantalla, recorda que el que vestim –lluny de ser superflu– està carregat de significat i participa en les relacions de poder, i que la moda continua sent, avui com abans, una eina de transgressió i afirmació.
