Jodie Foster: "Una de les coses bones de ser gran és que ja no et preocupes per res"

ParísJodie Foster estava amb dolor. Necessitava una operació anomenada artroplàstia de maluc per culpa d’un disc intervertebral. Però era el seu aniversari número 69 i estava a París. Vestida amb una jaqueta ajustada de color gris fosc i pantalons a joc, amb els cabells pentinats i maquillada, la guanyadora de dos Oscars estava llesta per a una marató d’entrevistes per promocionar l’estrena a França de la seva pel·lícula Vida privada (estrenada a finals de desembre als cinemes).

Va començar el dia amb una entrevista i un esmorzar a mig matí al paradís gastronòmic del xef Guy Savoy. El menú va ser: ous escalfats sota una muntanya de trufes blanques italianes ratllades i tàrtar d’ostres amb granissat de llimona i algues. “Ostres, això és genial”, diu. M’he pres dos antiinflamatoris, així que estaré bé. No és això, el paradís? A continuació vam fer una sessió de fotos a la riba del Sena. Foster va posar i va somriure fins i tot quan la pluja fina es va transformar en un aiguat. Només quan va començar a caure una forta granissada es va suspendre la sessió. “Soc de la idea que la ment pot més que el cos –va dir a l'acabar–. És la meva feina”. 

Foster ha rodat desenes de pel·lícules al llarg de dècades, com a actriu i també com a directora. Tres d’elles són franceses. Tot i això, Vida privada és la primera en què interpreta un paper protagonista solitari en francès. No parla un francès qualsevol, parla francès de manera fluida, ràpida i quasi sense accent. Al film, interpreta Lilian Steiner, una psicoanalista nord-americana amb una vida a París, estrictament controlada, que s'enfonsa després de la mort sobtada d’una pacient amb qui portava nou anys (interpretada per Virginie Efira), pel que sembla per suïcidi. Convençuda que ha estat assassinada, la Lilian comença una obsessiva investigació privada. El seu exmarit, el Gabriel (Daniel Auteuil), accedeix a ajudar-la. Pel camí, consultarà un hipnotitzador, i entrarà en un estat de son al·lucinatori en què ella i la seva pacient eren amants en una vida anterior i tocaven en la secció de corda d’una orquestra parisenca durant l’ocupació nazi. 

La pel·lícula, publicitada com a tragicomèdia policíaca i dirigida per Rebecca Zlotowski, va rebre una ovació entusiasta al Festival de Canes, però ha tingut crítiques dispars a França. Alguns crítics han titllat la trama de poc realista i difícil de seguir, però han elogiat les interpretacions, en particular la química entre Foster i Auteuil. 

Una història francesa

La connexió de Foster amb França va començar quan era una nena, gràcies a la seva mare, una dona obsessionada amb França que criava sola els seus quatre fills. Foster, que va començar la seva carrera amb un anunci de Coppertone quan tenia 3 anys, era la que mantenia, en bona part, la família. “La meva mare estava completament enamorada de França”, explica Foster. “Llegia llibres sobre Napoleó, conduïa un Peugeot, va comprar un armari francès, un tapís francès i obres d’art franceses. Finalment, quan va fer un viatge per França amb un guia i un autobús ple de gent, va tornar a casa i va dir: “Molt bé, ja està. Aprendràs francès. Deixarem aquest país i seràs una actriu francesa”. 

La seva mare la va portar a París per primera vegada quan tenia 8 anys. Recorda que va menjar baguets amb mantega i pernil sense parar, va fer fotos de la Torre Eiffel i els ponts sobre el Sena. La seva mare li va comprar un miniabric Burberry, un vestit mariner francès i una gorra. “Jo era Jodie a París”, destaca. Foster ja tenia una connexió excepcional amb els idiomes. Va començar a parlar quan tenia 9 mesos i als 3 anys ja podia llegir en veu alta els cartells publicitaris en castellà (la treballadora domèstica parlava castellà). Als 8 anys era capaç de pronunciar correctament el nom del carrer del seu hotel de París, mentre que la seva mare, que mai havia après francès, no podia. 

De tornada a Los Angeles, Foster es va inscriure al Liceu Francès, on va aprendre la gramàtica, el vocabulari i va perfeccionar el seu accent. “L’escola francesa és difícil”, diu. “Hi ha moments en què et posen contra la paret i et diuen: recita aquest poema. Vaig estudiar ciències, matemàtiques, història… Tot en francès. Tots els nens de la meva classe eren francesos menys jo”. 

Als 13 anys va aparèixer per primera vegada al Festival de Canes, el 1976, amb Taxi driver, on interpretava una prostituta infantil. A la roda de premsa, asseguda al costat del seu company de repartiment Robert De Niro i del director, Martin Scorsese, Foster va impressionar els periodistes amb el seu francès fluid. Després, la seva mare la va treure de l’escola i es va mudar a París perquè participés en la pel·lícula francesa Moi, fleur bleue. Hi va interpretar una jove adolescent que, decidida a perdre la virginitat, té relacions sexuals amb un home molt més gran. “Aquella va ser la pitjor pel·lícula –recorda–. Horrible”. 

Es van quedar a París durant quasi un any i van comprar un apartament (que Foster va vendre fa quasi 14 anys) a l’Île Saint-Louis. “Sí, no vaig anar a l’escola en tot aquell temps, així que em vaig perdre la geometria. Què et sembla?” 

Un altre cop a París

Per tal de preparar-se per al paper de Liliane Steiner, Foster llegia llibres en francès en veu alta a casa i després es va traslladar a París per submergir-se en la vida francesa, visitar llibreries, viatjar en metro i autobús, fer exercici al gimnàs, reunir-se amb psicoanalistes francesos, fer classes de violoncel i sopar en petits bistrots. 

La seva germana, la Lucinda, fa més de 40 anys que viu a París i Foster va passar temps amb la seva neboda i fins i tot va portar el nebot a classes de karate. “Vaig menjar formatge, vaig prendre aperitius”, recorda. “No vaig parlar amb cap nord-americà a París durant tres setmanes. A vegades, quan havia de parlar francès tot el dia, notava que gairebé no podia ni moure la mandíbula al final de la jornada”. 

Foster valora que a França respectin la privacitat de veritat. Als Estats Units està acostumada a ser més cautelosa. Parla poc en públic de la seva família, tot i que el Charlie, un dels seus dos fills adults, és un actor conegut, i la dona de Foster, Alexandra Hedison, és artista i fotògrafa. “Per sort els francesos et deixen en pau”, explica. “Hi ha una espècie d’anonimat que puc tenir en la vida quotidiana. ¿No és increïble quan pots anar en metro o en bus i tens algú a 15 centímetres i no et mira ni et parla? Si estigués en un ascensor als EUA, en deu segons ja m’haurien dit on treballen, amb qui estan casats i quants diners guanyen”. 

Zlotowski, la directora, feia molt de temps que intentava convèncer Foster perquè protagonitzés una de les seves pel·lícules, abans d’aconseguir que fes aquesta. “Té una connexió increïblement estranya amb l’idioma”, explica. “En certa manera, la Jodie formava part de mi. És única, una heroïna genial, un personatge solitari”. Com que el seu francès era tan perfecte, Zlotowski li va demanar que digués paraulotes en anglès cada vegada que s’enfadés a la pel·lícula per recordar als espectadors que era nord-americana.

Foster va captivar els seus companys de repartiment francesos, amb el seu domini de l’idioma però també amb el seu bon caràcter. “Oh là là, Jodie Foster, estàs coneixent una llegenda”, va dir Mathieu Amalric, el guardonat actor i cineasta que interpreta el marit de la pacient morta. “Em feia por conèixer-la. I després, en 30 segons, es converteix en un ésser humà i deixa de ser una llegenda”. Noam Morgensztern, que interpreta un pacient enfadat, va comentar que Foster "és perfeccionista, ultraprecisa": "Em va encantar això! I el seu francès és tan increïble que a vegades m'oblidava que no era francesa". Efira la descriu com "una actriu que no està atrapada en el seu propi mite": "No és Catherine Deneuve". 

Una connexió especial

Foster ha creat un vincle excepcionalment estret amb Daniel Auteuil, tant dins com fora de la pantalla. Entre presa i presa, tots dos seien en cadires plegables i parlaven de les seves vides. “La trobada entre nosaltres va ser molt natural, com si ens coneguéssim des de sempre –va dir ell en una entrevista–. Tinc la desgràcia de no parlar anglès correctament, de manera que cada vegada que haig de conèixer actors nord-americans o anglesos a qui admiro no hi puc tenir una conversa profunda. El fet que la Jodie parli un francès perfecte em va permetre superar aquesta barrera”. 

Un dels moments clau de la pel·lícula és quan la Lilian arriba sense avisar a la consulta mèdica del seu exmarit, un oftalmòleg. No pot deixar de plorar. Ell diu que mai l’ha vist plorar. Ella respon: "No estic plorant. Són els meus ulls que ploren". Casualment, aquesta mateixa frase la va pronunciar amb gran emotivitat Auteuil a la pel·lícula del 1986 Jean de Florette. La seva interpretació del lleig i desventurat Ugolin li va valdre diversos premis i el va catapultar a la fama. “M’alegro que la Jodie reinventés aquell moment”, va dir. 

Foster es va resistir al principi quan Zlotowski li va demanar que improvisés a la pel·lícula. “Li vaig dir a la Rebecca: «Mira, no sé si seré capaç d’improvisar en francès. Em fa pànic»”. Però la connexió amb Auteuil era tan forta que es van deixar portar per la interpretació en la seva última escena, un moment de tendresa junts en un restaurant. “Hi havia una atmosfera de complicitat, llibertat, lleugeresa i confiança –diu Auteuil–. Érem com dos trapezistes. Ens llançàvem a l’aire, ens agafàvem els braços i seguíem atrapant-nos l’un a l’altra”. 

Foster ha qualificat la pel·lícula d'un “globus d’assaig” amb la possibilitat que n’hi hagi més. “Soc una persona diferent en aquest idioma –diu–. Tinc moltes altres coses a expressar. Fins i tot m’agradaria dirigir en francès”. Ja no li queda gaire més per demostrar: “He donat tot el que tenia per fer pel·lícules. Una de les millors coses d’haver-ne fet tantes, de portar tant de temps a la indústria i de ser gran, és que ja no et preocupes per res”.