BarcelonaCaitlin Moran ha tornat. L’escriptora britànica publica Més que una dona (Anagrama), un llibre divertit, tendre i sincer, travessat per les grans qüestions del feminisme: la falta d’oportunitats, la bretxa salarial, la pressió estètica, la maternitat, la criança i les cures, tot lligat amb una prosa hilarant i fresca, trufada d’anècdotes personals. Moran s’erigeix com la portaveu de totes les dones de mitjana edat relatant la seva batalla diària amb el pas del temps, la feina, la família i una societat encara profundament masclista, una batalla que tot i ser molt dura acaba configurant un llibre optimista que es tanca amb un somriure.

Has escrit un llibre sobre una dona de mitjana edat, una franja d’edat que fins fa poc no estava gens presents als llibres, a les pel·lícules, a les sèries... 

— És trist que no hi hagi dones de mitjana edat en llibres, pel·lícules i sèries, però és que les dones que els podrien fer estan massa ocupades. Per això jo vaig sentir que era la meva obligació fer aquest llibre. Les dones de mitjana edat, com jo, no volen cridar l’atenció, ho veig a les presentacions dels meus llibres. Sempre volen passar desapercebudes, es veuen tots els defectes, no creuen que mereixen atenció. Diuen sempre que la seva vida és avorrida, que no fan res, i en realitat quan parles amb elles descobreixes que són metges, advocades i tenen vides fascinants, però elles no ho veuen, i per això volia fer un llibre per posar el focus en aquestes dones i dir-los que tenen vides molt interessants i molt importants, perquè el que fan és molt important. 

I poses el focus en les tasques invisibilitzades, com les cures, que fan moltes d’aquestes dones. 

— És que sempre ens han dit que la vida domèstica és avorrida i que no té interès, però jo volia obrir les portes d’aquestes cases per veure què fan aquestes dones, posar el focus en elles, que són les heroïnes reals de la vida. Les històries de les mestresses de casa poden ser tan apassionants o dramàtiques com El senyor dels anells. 

L’obra està travessada pels grans temes del feminisme actual però amb una mirada poc victimista i plena d’humor. 

— En tots els llibres que he escrit sempre he pensat que era molt fàcil ser victimista i posar-me en mode miserable, però crec que això no fa cap servei. Totes les dones que conec no parlen dels seus problemes en clau victimista, sinó que diuen: “Endavant les atxes!” Si ets una dona i passes per una època de merda no vols un llibre trist, les dones es mereixen llibres divertits que les facin sentir millor, ja hi ha prou històries tristes al món. 

De fet, els teus llibres ajuden moltes dones, que se senten identificades i reconegudes en el que expliques. T’agrada ajudar?

— Sí, m’agrada. Ara, com a dona hauria de dir que no i treure’m mèrits, però no ho faré. Soc mare, soc la gran de vuit germans, sempre he tingut responsabilitats i m’encanta ajudar la gent. Soc molt treballadora. M’agrada dir-ho. I m’agrada que les dones assumeixin el seu poder, m’agrada les dones que diuen que són intel·ligents i tenen idees i les fan sentir. 

Però l’ambició en el cas de les dones encara està mal vista.

— Sí, i tant. I per això ens fem petites sempre, som molt bones en treure’ns importància. Quan parles amb una dona sempre es rebaixa, es treu mèrits, es disculpa... Hem de deixar de fer-ho. 

Als teus llibres sempre hi ha present una gran reivindicació de la diversió. Ara, després de la pandèmia, cal reivindicar-la més que mai?

— Sí. Jo intento que els meus llibres siguin divertits perquè crec que sovint oblidem que l’objectiu de la vida és disfrutar, passejar, riure, divertir-nos... Ho hauríem de tenir present sempre, però en canvi ens diuen que hem de treballar molt i potser, al final, tindrem un any feliç. Això no pot ser. Sembla que la vida real no comenci mai, tot és futur... Algun dia en el futur quan siguem riques i estupendes podrem disfrutar… Doncs no, la vida és ara, aquest moment. 

Al llibre tu mateixa passes per aquest procés. 

— Per això l’estructura del llibre és com un dia. Em permet parlar de les petites coses més enllà d’aquesta obligació de ser productius i guanyar diners, parlo del que ens fan feliços: el meu gos, disfrutar d’un te, banyar-me al llac… Perquè sembla que ho hem de posar a l’agenda del dia. L’amor, la felicitat, un espai per no fer res… Això és molt difícil per a una dona: no fer res, perquè fins i tot ens sentim incomòdes no fent res, i hem de demostrar tota l’estona que hem fet moltes coses. Crec que hem d’aturar aquesta bogeria. Hem de poder ser felices i disfrutar de la vida. 

Una cosa que deixes clara és que les certeses que tenim de joves s’esvaeixen quan ens fem grans i tot és reinvenció. 

— Totalment. I crec que els canvis s’interpreten a nivell social com una feblesa perquè els homes no canvien gaire. En canvi les dones canviem constantment, i jo crec que hem de reivindicar que canviar està molt bé. Les dones tenim una vida al llarg de la qual som mil dones. 

Descrius la maternitat de manera poc ensucrada, cosa que coincideix amb una nova fornada d’escriptores que n’han començat a parlar de manera realista.

— Aquest ha sigut un procés interessant: fins fa molt poc no hem començat a tenir veus que diuen la veritat sobre la maternitat. Sembla que totes les dones hem estat educades per veure aquesta part ensucrada de la maternitat, i en realitat ser mare és l’equivalent d’anar a la guerra per a un home. Canvia la teva vida completament, és molt traumàtic, hi ha moltes coses en joc i si la pífies la teva vida serà un infern. Si crees un fill desgraciat o destructiu o infeliç, la societat en pagarà un preu molt alt. Tenint en compte el cost que suposa, no entenc com fem la maternitat tan difícil, la nostra feina com a mares és molt important i no rebem cap ajuda, cap remuneració. 

La teva conclusió sobre la maternitat és que les mares són les superheroïnes de la història. 

— Sí, és que les mares salvem el món cada dia, de manera secreta, i també portem moltes peces de licra, com els superherois. 

Tens un capítol dedicat als homes i acabes dient que el feminisme els beneficia també a ells. Per què costa tan de convence’ls?

— Perquè les dones seguim sent de segona. En aquesta societat som inferiors. En els últims 100 anys el feminisme ha permès que les dones poguéssim conquerir territoris tradicionalment masculins, i fent això estem pujant de nivell i conquerint espais de poder. Però els homes no estan fent el mateix, no estan interessats en les coses tradicionalment femenines, com parlar de les emocions, perquè les dones som unes perdedores.

La pressió estètica que pateixen les dones, sobretot joves, l’has viscut a través de la teva filla, i parles de les conseqüències que això pot tenir en la salut mental. ¿No hi estem parant prou atenció?

— No ho estem fent. Els joves estan creixent sabent que des d’un punt de vista econòmic, polític i mediambiental les coses pinten molt malament. I les noies tenen la pressió d’estar sempre perfectes, de ser llestes i boniques i no fallar mai. Això és massa pressió i no és feminista. El feminisme és que les dones puguin ser tan tontes com els homes i sortir-se’n igual. Aquest és el feminisme que m’agrada!

Tanques el llibre amb una reflexió que potser és difícil d’entendre per als més joves:“El més desitjable del món és una vida normal, ordinària”. 

— És que és així. Jo quan parlo amb els joves i els pregunto què volen ser de grans tots em diuen que volen ser famosos i estrelles del rock, només s’imaginen vides fantàstiques, i jo en canvi crec que el millor a què podem aspirar és a una vida normal. Menys ambicions, menys esforços. Ens cal una vida petita, que és més assolible i ens permet ser més feliços.