Puerto NatalesLa ciutat de Puerto Natales, situada a quatre hores de vol de Santiago de Xile, la capital del país, és un dels racons més australs del món, i als afores hi ha un dels hotels més emblemàtics del país, l'Hotel Remota. Des dels seus increïbles finestrals es poden entreveure imatges que semblen de postal, com les glaceres de Balmaceda i Serrano, que són les grans protagonistes i que són fàcilment visitables. L'arquitecte de l'Hotel Remota, Germán del Sol, va projectar aquest establiment el 2006 pensant amb grans espais diàfans amb llum natural per crear la sensació que ets a l'exterior però sense perdre el confort de sentir-te refugiat al seu interior –que està fabricat amb fusta i aïllat tèrmicament a consciència per resistir els durs hiverns australs–. Inspirat en els estables de la Patagònia on es guardaven les ovelles, està format per tres pavellons en forma de circumferència oberta en els quals tot està cuidat fins al més petit detall, des de la seva decoració d'inspiració prehispànica fins a la seva increïble sauna a l'aire lliure, passant per les catifes de llana, la vaixella anglesa o els llençols de cotó peruà de les habitacions.

Des de l'hotel també s'ofereixen infinitat d'activitats, entre les quals destaquen, per exemple, els passejos a cavall, les visites a la Cueva del Milodón o la ruta de senderisme pel parc nacional Torres del Paine, un dels més grans i més espectaculars del país.

Només un quilòmetre al nord de l'Hotel Remota hi ha Puerto Kochifas, el lloc on està acorat l'Skorpios III, el vaixell amb el qual visitarem glaceres espectaculars en un paisatge pràcticament inexplorat. Benvinguts a bord. Aquest no és un vaixell qualsevol, està reforçat per poder navegar pel gel. Malgrat les seves cinc cobertes, i els seus amplis salons, té capacitat només per a 90 passatgers, per la qual cosa s'hi rep una atenció acurada i personal.

Sense les cues i l'atabalament dels creuers massificats de les grans navilieres. Aquí tot és familiar, d'això se n'encarrega Mimí Coñuecar, viuda del capità Constantino Kochifas, fundador de l'empresa Skorpios. Als seus 92 anys i després de gairebé 50 anys embarcada, segueix al peu del canó i no es perd ni un sol viatge. De fet, fins i tot baixa en cadascuna de les excursions per comprovar que tot està en perfecte estat. Luis Kochifas, el seu fill, és el capità de l'Skorpios III i explica orgullós com la setmana després de morir el seu pare, la Mimí ja estava novament embarcada. "És la seva filosofia de vida. Morirà a bord del vaixell, tal com ho va fer el meu pare", explica el Luis.

Camps de Gel Sud

Tenim al davant quatre dies i tres nits de navegació per arxipèlags, canals, illes, boscos i una infinitat d'increïbles experiències a la Patagònia més inhòspita i desconeguda. Encara que sembli mentida, en aquests paratges és pràcticament impossible trobar altres éssers humans. Per terra, a causa de la seva complicada orografia i a la duresa climàtica, resulta pràcticament impossible arribar-hi; i per navegar per aquests canals, no serveix qualsevol embarcació. Els Camps de Gel Sud són una gran extensió de gels continentals, una enorme massa de gel mil·lenari de 17.000 quilòmetres quadrats, que va sobreviure a l'última glaciació ocorreguda a la Terra fa més de 20.000 anys i que es despenja pels dos vessants dels cims andins. L'Argentina ha sabut rendibilitzar millor turísticament aquest tresor de la naturalesa, amb el Perito Moreno al capdavant com a gran reclam, tot i que això també té conseqüències negatives, ja que els gairebé 500.000 visitants anuals de la zona l'estan massificant a marxes forçades. A Xile, en canvi, tot i tenir 42 de les 48 llengües de gel de la zona, esperen que alguns turistes les visitin de tant en tant. De fet, estem parlant d'una de les zones menys estudiades del planeta. En l'actualitat, la majoria d'aquestes glaceres estan en reculada a causa del canvi climàtic, per un augment de la temperatura i un descens de les precipitacions. Les glaceres corren el risc de desaparèixer si no canviem els nostres hàbits de vida i passem a ser més sostenibles.

Deixem enrere Puerto Natales

Deixem anar amarres i el vaixell comença a moure's. Puerto Natales i les seves cases de colors van quedant enrere, el senyal de cobertura del telèfon mòbil també s'esvaeix fins a desaparèixer. El primer que trobem és el canal de Kirke, un estret amb un pas marítim situat 50 quilòmetres al sud de Puerto Natales. Des de la coberta s'aprecia la frondosa vegetació dels fiords patagònics. Esquivem diminutes illes en les quals els arbres estan inclinats més de 45 graus a causa de les fortes ratxes de vent. L'habilitat que ha de tenir el capità per passar per espais tan estrets és molt elevada: el pas és gairebé mil·limètric. Mentrestant, a fora es va fent fosc i se serveix un sopar de tres plats al saló principal. Els viatgers comencem a conèixer-nos. Anem a dormir enmig d'un paisatge incommensurable.

L'endemà ens despertem al costat de la glacera Amalia, la més gran entre les que veurem en aquest viatge, amb tres quilòmetres de paret de gel que supera els 90 metres d'altura. Tot i això, el retrocés del gel ha deixat una via lliure en forma de platja, en la qual els visitants transiten sense dificultat i poden arribar fins al davant de la paret de la glacera.

Des d'allà a prop ens observa una família de huemules que pasturen aliens a l'enrenou turístic. Es tracta de cérvols autòctons dels Andes en perill d'extinció i, per tant, difícils de trobar. La sort ens acompanya. La llanxa pneumàtica ens torna al vaixell i uns dofins australs ens acompanyen.

La jornada transcorre a un ritme frenètic i gairebé amb les postres sense digerir arribem a la glacera El Brujo. Aquí es desembarca i es camina per les roques limítrofes al gel. Sentir l'eixordador soroll que fa la glacera quan es trenca i veure com es desploma una part de la capçalera és tot un espectacle digne de veure, encara que tothom sap el que significa: desglaç, reculada i camí cap a l'extinció.

Un whisky 'on the rocks'

Un dels plats forts del viatge arriba després, quan ancorem en una estreta badia on canviem de vaixell per pujar a bord del trencaglaç Constantino, una barca capaç d'obrir-se pas entre les plaques de gel més sòlides pròximes al fiord Calvo. Aquí cinc glaceres cauen de manera concèntrica al fons del canal i el paisatge resulta espectacular. És una terra de pics muntanyencs accidentats que contrasten amb el blanc de la neu i el pas de brillants i blavosos fragments de gel surant entre les fosques aigües del mar. El premi, després de tres hores navegant, arriba quan la tripulació reparteix gots de cristall per prendre el que ells denominen 12 amb 30. "Ho diem així perquè és whisky de 12 anys i perquè el gel té 30.000 anys d'història", explica somrient el contraalmirall.

L'endemà al matí despertem al costat del Fiord de les Muntanyes, que té excel·lents vistes als cims que l'envolten. En una maniobra d'increïble destresa l'Skorpios III amarra al costat d'unes enormes roques al peu de la glacera Alsina. Gràcies a les llanxes naveguem per un canal sense sortida fins a col·locar-nos cara a cara amb una gegantesca paret de gel que acaba abruptament al mar. Dofins i una multitud de corbs de mar ens acompanyen en aquesta gesta. Tornem a l'embarcació per posar-nos rumb a la propera glacera, la Bernal. Des d'aquí s'inicia un agradable passeig de 30 minuts per un sender que transita entre boscos i llacunes d'aigües turquesa.

El colofó del viatge arriba entrada la tarda quan el vaixell s'atura prop de l'Angostura White, un canal de només 80 metres. El desembarcament en aquesta ocasió és per veure la fauna del lloc. Llops marins, corbs de mar i un parell de còndors andins ens observen atents. La seva supervivència dependrà en gran manera del que fem els humans en els pròxims anys. I la cosa no pinta bé. L'últim sopar a bord és espectacular. Un bufet en el qual no hi falta de res: hi ha salmó, marisc, xai i gall dindi, entre altres menjars. Sense oblidar l'excel·lent vi xilè que anima als comensals a ballar i acomiadar-se amb un bon gust de boca. Així conclou un espectacular viatge.