Tot i el temps que ha passat des de la seva construcció, a finals del XVIII, Hevresac només havia viscut reformes mínimes, no gaire més que la divisió en dos habitatges i un local, a més d’haver-hi habilitat uns banys quan va arribar a l’illa el costum de tenir-ne. La resta s’havia mantingut bastant impertorbat fins a la reforma que, de la mà de l’arquitecta Emma Martí, van promoure Ignasi Truyol i Stephanie Mahé, propietaris del nou Hevresac. El projecte és tan respectuós amb els elements originals que per conservar les finestres de guillotina representatives de l’època britànica de l’illa, i gaudir alhora de la confortabilitat dels nous tancaments, Emma Martí va dissenyar uns finestrals interiors que se superposen, sense tocar-los, a les finestres que conten la història de l’edifici. Es marca la diferència entre èpoques: el color blanc és per a les finestres originals, mentre que el to natural del pi és per als finestrals nous.

D‘un temps ençà, moltes cases s’assemblen als hotels, i cada cop n’hi ha més. Dels establiments turístics que no són massa grossos -aquest estil d’habitatges d’espais amples, diàfans i interconnectats-, aquestes cases que tenen una clara separació entre la part pública i la més privada, entre el dia i la nit, i en canvi integren -sempre que és possible- els banys en els dormitoris, n’han agafat molts elements. D’altra banda, també és cada vegada més freqüent trobar petits hotels, sovint anomenats hotels boutique, la galeria de fotos dels quals es pot confondre amb la d’una casa. I de fet és el que solen oferir: que qui els tria per passar-hi uns dies s’hi senti com a casa, amb racons on estar a la vora del foc o concentrar-se en una lectura, amb un mobiliari singularitzat, amb espais d’unes dimensions més íntimes i confortables, els llits vestits per fer llar, les rajoles de sempre, la fusta de sempre, les finestres de sempre. Si no fos perquè l’habitatge on viu cadascú és un espai de memòria emocional i d’arrelament, es podria dir que hi ha petits hotels en els quals s’hi està com a casa, i segurament millor.

Un bon exemple d’això és l’Hevresac, un hotelet de només vuit habitacions al centre de Maó que, després de la reforma dirigida per l’arquitecta menorquina Emma Martí i la implicació personal dels seus propietaris, Ignasi Truyol i Stephanie Mahé, conserva bona part dels trets d’una casa amb història. Hevresac va ser la casa familiar del capità de la marina mercant Joan Roca i Vinent (Maó, 1747-1826), autor durant mig segle del Diari de Mahó i cofundador de la Societat Maonesa de Cultura. Un personatge il·lustrat que va viure la Menorca de les dominacions anglesa, francesa i espanyola, sobretot la primera de les quals té encara ara una gran empremta en la casa.

De la casa, l’arquitecta Emma Martí n’ha preservat les bigues amb el color amb què van ser pintades o molt similar, i també se’n poden veure encara els estucs de les parets, els paviments de fustes amples i llargues i unes columnes de ferro que es van descobrir amagades dins una paret en el moment de la reforma i que avui són una presència que marca una mena de transparent divisió entre diversos racons de la zona d’estar. I, sobretot, hi ha les rajoles hidràuliques, una meravella de dibuixos i colors per la seva antiguitat, entre els quals destaca un mosaic geomètric en el qual cada peça és independent de la resta. En un exercici d’equilibri, a Havresac es posen en valor les preexistències però també les noves incorporacions, com es pot veure als trams nous de l’escala i als banys, distribuïts en envans de fusta que no arriben al sostre perquè tinguin la consideració d’un moble que no vol molestar.

Contribueix sens dubte a la bona reunió entre el que és més vell i el que és més nou la incorporació de mobiliari vintage, pel qual els propietaris senten verdadera passió, i introdueix de manera informal i eclèctica diverses èpoques en un edifici molt ric en història i històries.