A Menorca, la sobrietat és tradició. Tot allò que no és necessari es considera decoració i pot ser prescindible. No és prescindible, en canvi, la netedat. Tampoc la preservació de les possessions. Com no ho és la consciència del territori i la importància que té conrear-lo, mantenir-lo actiu i cuidat per a la pervivència i la sostenibilitat de l’illa. Al marge de malifetes constructives, que també n’hi ha, Menorca es conserva austera, blanca, verda, terra i pedra. Les cases s’emblanquinen fins a les teulades, com també les parets de les tanques que acaben amb esquena d’ase, i el ramat, sobretot les vaques, pasturen i mantenen com una catifa d’herba la sinuositat del paisatge rural.

Tota aquesta tradició és present a l’actualitat. És més, a Menorca trobem exemples d’aquella definició que assegura que la modernitat és una bona síntesi del passat. Un d’aquests exemples, ben encertat, és la casa E, el projecte més recent de l’arquitecta Marina Senabre. La casa E és, tota ella, un exercici de síntesi per a un nou rústic que recull molts dels trets de l’arquitectura tradicional menorquina, i en fa una lectura molt idònia per al present. E és la inicial del propietari, un home que ha decidit viure tot l’any al camp de Menorca, i viure’l tan de prop que sigui molt present al seu dia a dia, fins i tot a l’interior de la casa. L’arquitecta també entén Menorca. Valenciana de naixement, Marina Senabre coneix bé l’illa per les vacances familiars de tota la vida, i després de treballar set anys a Barcelona, s’hi va instal·lar temporalment, fins que des de fa un any resideix i té l’estudi a Mallorca, sense deixar per això de tenir un peu a Menorca. De l’estimació i la comprensió neix l’autenticitat d’aquesta casa, que és present i passat alhora.

La casa E és als afores des Mercadal, molt a prop del casc urbà, en una parcel·la que no excedeix el miler de metres quadrats, però que gaudeix de la immensitat del paisatge rústic. És una casa en dos volums que tradueix la composició més típica menorquina de l’habitatge amb una caseta, molt propera, que serveix de magatzem per als treballs de la terra. La geometria pura dels dos volums, amb caires ben definits, es contraposa a la sinuositat de l’orografia. El blanc, tan net, tan menorquí, és el contrapunt del verd que tenyeix el paisatge.

Residència per a tot l’any, la casa de coberta plana té l’essencial per viure-hi: espais diàfans i amples que reuneixen la cuina amb la sala-menjador, el dormitori únic d’aquest volum amb el seu bany integrat, i un petit estudi que gaudeix d’un dels dos minipatis que, oberts al cel, ofereixen un punt de natura al si de l’habitatge. Continuïtat dels espais i també dels materials: el microciment del terra, un blanc amb un punt de sorra, puja i construeix l’illa de la cuina o les peces del bany. Continuïtat també en la il·luminació, integrada a les parets tant de l’interior com de l’exterior de totes dues cases.

L’habitatge auxiliar, tan veí, és un volum a dues aigües. Serveix de casa per als convidats, però també d’estudi per al propietari. En els seus 60 m(2) hi ha lloc fins i tot per a una petita piscina interior, tot i que des d’aquest lloc de treball, des d’una de les grans finestres quadrades, es gaudeix de la bassa d’aigua del jardí, també de microciment, també blanca.

Sense excessos i amb una més que mínima decoració -uns mobles de fusta, pocs, i algun llum tan simple com bell dissenyat per Contain-, Marina Senabre ha traduït a la casa E l’essència menorquina per a l’actualitat. Al cap i a la fi, s’imposen la composició -dels volums, de les obertures, de la configuració de l’exterior- i les proporcions per definir-se des de la senzillesa.