Una casa pati i la integració en el paisatge

Es pot parlar d’una casa pati per referir-se a can Jaime i n’Isabelle, una de les darreres obres –reiteradament premiada– de TEd’A arquitectes, l’equip mallorquí dirigit per Irene Pérez i Jaume Mayol. Es pot parlar d’un sol pati fet d’una successió de patis, fins al punt que bona part de la vida passa pels espais perimetralment acotats però a cel obert que són centrals a l’habitatge. Es pot definir també com una casa amb clastra perquè, segons confessen els de TEd’A, el projecte va començar des de la idea de fer una casa clastra: “No ens conformàvem a fer un pati quadrat o rectangular”. Volien un recorregut, uns racons, unes relacions entre interior i pati, i així la part central de cada lateral del pati és una habitació que hi guaita, que s’ha de sumar a l’espai del centre concebut com a gran parral que s’acabarà el dia que la vegetació, de fulla caduca, aporti ombra o sol segons les estacions. I es pot parlar així mateix i sobretot, perquè és així com en parlen els seus autors, d’una casa que és clastra o pati i que està tan adaptada al terreny que s’hi mig enterra perquè el paisatge natural prevalgui, fins i tot per damunt la casa.

En una urbanització un poc elevada del municipi de Palma, la parcel·la té vistes meravelloses cap a la badia, el pla de Mallorca, i el recorregut del sol, del migdia a la posta. Un terreny amb pendent i amb una caiguda d’1,5 metres només entrar del carrer al solar afavoriren la que probablement va ser la decisió més transcendent del projecte: semienterrar la casa, tancar-la del darrere, obrir-la cap a dintre –pati– i també cap a les vistes. Semienterrant-la es va donar continuïtat al paisatge. La coberta s’acaba convertint en un jardí o una garriga de plantes autòctones, les mateixes que hi havia al lloc que ara ocupa l’edificació unifamiliar, però també procura –com el mur de façana– un gruix que dona inèrcia tèrmica i, així, a l’interior li costa molt canviar de temperatura. És més, la casa quasi desapareix per afavorir la prolongació del paisatge.

Aquesta vida interior que propicia el pati és hereva de tota una tradició mediterrània. Afegit al semienterrament, es promou un ambient intimista que gaudeix d’una atmosfera tan viva com tranquil·la. Les plantes que baixen de la coberta o que pugen dels safareigs i pasteres de sembra acompanyen la vida a la casa, creixen amb els que l’habiten i creen racons frescos de gran confortabilitat. És més, aquests patis són el garant de la ventilació creuada i fan de xemeneia per a un embat que prové de la badia. Els de TEd’A entenen el pati com una màquina climàtica i, de fet, la vida que hi pren la vegetació deixa clar que s’hi troba bé.

Protegida de l’exterior, la casa és un oasi de llum tamisada per claraboies estratègicament situades i finestres ubicades segons la funció que tenen a l’interior; és un oasi de silenci que t’abraça des de la terra per habitar-hi. Un espai domèstic i una casa d’esperit respectuós amb el lloc i amb el medi, i sobretot amb la consciència d’impactar el mínim possible en tots els sentits. Per això, per exemple, els de TEd’A van decidir no tallar cap maó. Podent decidir les mides, totes les estances depenen de les mides del maó. També en depenen les rajoles d’Huguet, fetes a la mida del maó i de les estades. És una manera d’estalviar a l’illa una part dels residus de la construcció i contribuir a canviar les maneres de viure.