Quan hi ets, per molts motius i també per força, t’has d’oblidar de la resta del món. És un lloc per anar-hi i no marxar-ne. Per arribar a aquesta casa del terme de Llucalcari, en un punt fascinant de la serra de Tramuntana mallorquina, cal caminar uns vint minuts per un camí de pedres, un camí tortuós. El paradís també té les seves dificultats, i si no les tingués potser ja no seria el paradís. En tot cas, les ha tingut, i no poques, per a l’arquitecte Adrià Clapés Nicolau –fundador de l’estudi ACN Arquitectura–, que ha col·laborat amb el també arquitecte Lluís Riera, així com per a tots els professionals que han estat involucrats en la rehabilitació d’Es Canyeret, una casa que porta el nom de la petita cala pedregosa sobre la qual s’ubica. Amb tot el mar com a teló de fons natural.

S’ha de conèixer la història d’aquesta casa que, situada damunt una marjada plena de terra i, per tant, inestable, tenia l’estructura en molt mal estat, fins i tot amb una cantonada de l’edificació desplomada. S’ha de conèixer per entendre el que s’hi ha fet, un esforç de dos anys i mig de rehabilitació, trasllat de materials a peu i amb helicòpters, per part no només dels treballadors, sinó també de la família catalana que n’és la propietària des de fa moltes generacions. 

Recuperar una casa en un lloc així bé que s’ho paga, però fins i tot més que això, el que volia la família era donar continuïtat a la història que hi ha al darrere de la casa. I és que els avis i els besavis dels que han emprès la reforma, que eren industrials del tèxtil del temps en què una onada de burgesos catalans compraven finques a Mallorca, convidaven a aquesta casa pintors perquè s’hi inspiressin. Ara, més d’un segle després, la família s’ha multiplicat i la casa és d’una desena de propietaris, entre tietes, cosins, pares, fills i nebots, que van decidir unir esforços perquè Es Canyeret es continués gaudint. Així que, uns dies els uns, uns dies els altres, a vegades molts junts, a vegades de manera més solitària, aquesta és la casa d’estiueig a l’illa de la gran família i dels seus convidats. I ens asseguren que és l’orgull de la família.

“Com deia Lampedusa, canviem tot el que sigui necessari perquè tot segueixi igual. Aquesta ha estat la idea del projecte. A vegades als arquitectes ens toca intervenir en llocs fascinants on la màxima aportació que podem fer és passar desapercebuts”. Així ho diu Adrià Clapés, director de l’equip que ha fet tot el que calia per respectar la forta personalitat del lloc. I per recuperar-ne l’ús i el gaudi es tractava de fer una feina de consolidació estructural d’aquesta casa de 260 metres quadrats distribuïts en dues plantes, amb molts petits pilars que l’apuntalin a sota i que facin que, quan el terra es mogui, la casa es mogui de manera monolítica i no cruï. També s’hi ha recuperat el trespol de rajoles hidràuliques: van haver de llevar-les peça a peça, fer-les net i tornar-les a posar al lloc que els corresponia, conscients de l’encant que tenen així, colpejades o ratllades. Igualment amb les bigues recuperades i amb el paviment del pis de dalt, que s’ha restituït i s’ha fet amb morter a la calç, tot en una planta que no estava acabada i que es devia destinar antigament a magatzem. 

Ara aquesta planta alta acull tres grans dormitoris que, sumats als dos que hi ha a la planta baixa, resulten explicatius d’una casa per a la coincidència temporal de molta família i convidats. D’aquí la gran taula menjador. D’aquí la cuina, que s’ha fet de marmolina, com es feien les antigues, i d’aquí que no tingui gaire rellevància destinar un espai per estar a l’interior. Amb aquest entorn tan privilegiat de pins, parets de pedra en sec, roques i tanta mar que la vista no la pot copsar, les estades es fan sobretot fora de la casa. Aquesta, amb les seves parets de pedra tan gruixudes, és la protecció dels que hi passen temporades sense moure’s, mirant la immensitat del mar.