Che Guevara: el revolucionari que va sobreviure a la seva mort

El 23 de març del 1971 la secretària del consolat bolivià d’Hamburg va respondre a una trucada. A l’altra banda del fil telefònic una dona australiana, parlant bon alemany però amb una mica d’accent, va demanar cita per tramitar el visat d’un grup folklòric que volia visitar Bolívia. La secretària li va donar cita el dia 1 d’abril, a les 10 del matí. L’australiana va arribar puntual a la seu del consolat, situat al tercer pis d’un edifici de la Heilwigstraße 125, al nord de la ciutat. Un barri residencial on Roberto Quintanilla, el cònsol, vivia relaxat. Quintanilla, conegut com a Toto pels amics, va sortir del despatx, va veure aquella dona elegant i la va convidar a passar al seu despatx. Quan tots dos van estar asseguts, la dona va treure de la bossa que portava una pistola Colt Cobra 38 Special 4 i li va disparar tres bales directes al cor. Els trets van alertar la dona de Quintanilla, que va intentar aturar l’assassina agafant-la pels cabells. Però era una perruca, que va quedar estesa a terra mentre l’autora dels trets fugia escales avall, on un cotxe l’esperava. Roberto Quintanilla, considerat un dels responsables de l’execució d’Ernesto Che Guevara, acabava de ser ajusticiat. I passava a formar part de la llista de persones involucrades en la mort del Che que patien un final violent.

Ernesto Guevara va ser executat ara fa 50 anys, el 9 d’octubre del 1967, a La Higuera, un poblet bolivià de tot just 40 habitants. Moria l’home, però naixia el mite. La imatge del seu cos estès a Vallegrande, la vila on va ser traslladat el cadàver, sobre una taula, amb els cabells llargs, prim i famèlic, el va acabar de convertir en el símbol universal. Semblava un quadre del Renaixement, amb Jesús baixat de la creu, a punt per ser enterrat. De fet, un grup de monges que van veure el cadàver van quedar tan impressionades que li van tallar trossos de cabells com a record i es van fer la senyal de la creu. Els militars van haver d’allunyar camperols que feien córrer la veu que Guevara era exactament igual que Jesús, caigut trencant les lleis. Aquell 1967 el Che ja era una figura llegendària, gran lluitador per les llibertats per a uns, assassí sense pietat per a altres. Mig planeta l’admirava i mig planeta el volia mort. De fet, l’exèrcit bolivià va demanar l’ajuda de la CIA per capturar aquell argentí que de jove, a Rosario, volia ser metge i jugar a rugbi. Però havia acabat convertit en un revolucionari quan havia vist les injustícies que patia una terra, la llatinoamericana, que va travessar en motocicleta: un viatge immortalitzat en un diari que s’ha convertit en lectura de capçalera de moltes cases.

Guevara somiava tancar un cercle vital i iniciar una revolució al seu país, l’Argentina. Abans, el Che, figura clau en l’èxit de la Revolució Cubana, havia participat en una aventura que l’havia dut al Congo i Tanzània, on havia fracassat, però el 1966, entre rumors d’un enfrontament fred amb Fidel Castro, tornava a Cuba, on va planificar amb l’ajuda de Fidel -que sempre va negar aquest distanciament- una nova aventura per intentar exportar el model de Revolució Cubana a un altre estat. El Che va admetre que l’Argentina no estava preparada, així que la idea va ser anar a Bolívia, un país pobre, que patia una dictadura, on s’iniciaria una guerra de guerrilles per traslladar, amb el temps, el conflicte a l’Argentina. Quan Mario Monje, líder dels comunistes bolivians exiliats de la dictadura que patia la seva terra, va trobar-se amb Fidel el 1966, va adonar-se que els cubans feia mesos que visitaven el seu país, que es documentaven per iniciar aquella guerra de guerrilles. Però els comunistes bolivians no defensaven aquesta línia i Monje va viatjar a Moscou, on va parlar amb els soviètics, que començaven a tenir por dels cubans, més atrevits que ells en els projectes. I amb capacitat per discutir les seves ordres al bloc de l’Est. El Che encara no ho sabia, però a Bolívia no tindria gaires suports dels seus.

L’octubre del 1966, després de mesos de preparatius, Fidel Castro va citar ministres i amics a un sopar a casa seva a l’Havana. Aquí els va presentar un uruguaià amb bigoti, poc pel i un barret anomenat Adolfo Mena González. Als ministres els va recordar lleugerament l’actor mexicà Cantinflas, però en realitat era el Che, posant a prova la disfressa per entrar a Bolívia. Ningú el va reconèixer, ni tan sols el seu company de lluites Orlando Borrego. Quan els va dir la veritat tot van ser rialles. Va ser l’últim cop que el van veure viu. En marxar de la casa, va pujar al cotxe i va cridar al conductor: “ ¡Vamos, maldita sea! ” No el tornarien a sentir mai més.

En arribar a La Paz, el Che es va fotografiar al mirall de la seva habitació de l’Hotel Copacabana. Dos dies després, l’home de negocis desapareixia i el Che arribava als camps d’entrenament de la serra on ja feia mesos que guerrilles cubanes reclutaven joves locals. De mica en mica, els cabells i la barba de l’argentí van tornar a créixer. Guevara volia començar una revolució, sense saber que tancava el seu últim capítol. L’aventura va ser un desastre. Els comunistes bolivians estaven dividits entre una facció xinesa i una de soviètica. Quan el Cheva crear l’ELN, el grup que iniciaria la guerra, amb militants locals, cubans, peruans, xilens i argentins, va rebre tot just el suport d’una facció maoista. De fet, quan es va reunir el desembre del 1966 amb Mario Monje, el líder dels comunistes bolivians va posar com a condició per donar suport a la lluita ser ell, el líder de l’ELN. ElChe s’hi va negar i va perdre el suport del Partit Comunista local.

L’11 de març, la policia boliviana va detenir dos desertors de l’ELN, Vicente Rocabado i Pastor Barrera, que van explicar que el líder d’aquell grup era el Che Guevara. El govern bolivià, espantat, va demanar el suport dels Estats Units, i es va organitzar un sistema d’intel·ligència coordinat amb l’Argentina, el Brasil, Xile, el Perú i el Paraguai. Els va funcionar, van anar aïllant de mica en mica els insurgents i en van capturar alguns, com el filòsof francès Régis Debray i el pintor argentí Ciro Bustos. Aquests dos idealistes portaven anys al costat del Che i van poder sobreviure, tot i que Bustos, sota tortura, va donar informació clau per acabar enxampant-lo. Era el principi de la fi. A cada combat, perdia homes i salut. Un dia, desesperat, va agredir el seu cavall, ja que anava massa lent per poder escapar-se dels soldats.

L’estiu del 1967 els Estats Units van enviar dos agents de la CIA nascuts a Cuba, Gustavo Villoldo i Félix Rodríguez, a donar el cop definitiu. Sabien que Guevara estava desesperat, ja que havia fet un atac a un poble, Samaipata, amb l’únic objectiu de poder comprar medicines a la farmàcia. Els habitants van veure sorpresos com després de capturar el quarter militar, entraven a la farmàcia, pagaven les medicines i marxaven decebuts, ja que no havien trobat res per tractar l’asma, el gran enemic del Che. Finalment, el 8 d’octubre, un camperol, Honorato Rojas, va delatar la presència dels poc més de 20 homes que continuaven amb Guevara. I el Che, en veure’s encerclat, va dividir en dos el grup i es va quedar amb els més forts per defensar la fugida dels malalts. Guevara va ser ferit de bala a la cama i capturat en un lloc anomenat Quebrada del Churo -juntament amb el bolivià Simeón Cuba Sarabia (conegut com a Willy)- pel soldat Bernardino Huanca. Instants després va arribar el capità Gary Prado, que va identificar el Che, lligat a terra. “ Soy Che Guevara, me destrozaron el arma cuando su ametralladora empezó a disparar. Supongo que no me van a matar, valgo más para ustedes vivo que muerto... ¿No le parece, capitán, una crueldad tener a un herido amarrado? ”, li va dir. Prado el va deslligar i va avisar el seu superior, el tinent Eduardo Huerta, que va trucar al tinent coronel Andrés Selich, subcap del regiment d’enginyers militars amb seu a Vallegrande. Selich va arribar tan ràpid com va poder per portar personalment Guevara fins al poble de La Higuera, on el va tancar a la petita escola local, un edifici de fang de dues habitacions.

La matinada del 9 d’octubre va arribar en helicòpter el coronel Joaquín Zenteno Anaya, acompanyat per l’agent de la CIA Félix Rodríguez, que va fotografiar tota la documentació que portava el Che i el va interrogar. Guevara ràpidament va deduir que era un cubà al servei dels Estats Units i Rodríguez ho va admetre. El Chees va limitar a respondre un “ Ya veo ” i, quan l’agent es va arribar a fotografiar amb ell, va dirigir la mirada perduda cap a l’horitzó. Rodríguez llavors estava convençut que la seva missió seria portar el Cheviu als Estats Units, però l’ordre que va arribar va ser la d’afusellar-lo. Així ho van decidir els responsables militars bolivians, espantats per la possibilitat de tenir un enrenou mediàtic similar al que havien tingut amb el judici al francès Debray. El president del país, el general René Barrientos, va firmar l’ordre d’execució i per ràdio es va transmetre el missatge en clau: “ Saluden a papá ”. A les 11.30 del matí, Joaquín Zenteno va escollir el sergent Mario Terán per executar l’ordre. El Che, segons explicaria Terán, el va rebre dient-li “ Sé que viene a dispararme. Dispare, cobarde, sólo va a matar a un hombre ”. El soldat va disparar dues ràfegues amb la seva metralladora. La segona, letal. I va disparar del coll cap avall, tal com li havien ordenat.

El vespre d’aquell 9 d’octubre, el cos del Che va ser traslladat en helicòpter a Vallegrande, on va ser exposat a l’Hospital Nuestro Señor de Malta. Centenars de curiosos hi van anar per veure’l i va caldre allunyar dones que volien tallar rínxols dels cabells com a record. Era un dia triomfal per a l’exèrcit. Andrés Selich i el seu superior, Mario Vargas Salinas, van fer-se fotografies amb el cos. També va arribar el cap dels serveis de seguretat de l’estat, que ho havia coordinat tot, Roberto Quintanilla. Va ser ell qui va proposar decapitar el cadàver per guardar el cap com a trofeu, però Félix Rodríguez s’hi va negar. Al final, li van tallar les mans, i les van guardar en formol a l’espera d’un equip d’experts dactilars argentins. Tots els militars involucrats van endur-se’n records: un rellotge, una arma, una bota. I van enterrar el seu cadàver, així com els de sis guerrillers més, en una fossa comuna al costat de la pista de l’aeroport militar. La idea era no deixar cap tomba on poguessin pelegrinar els admiradors. Quan el germà del Cheva arribar des de l’Argentina per reclamar el cadàver, li van dir que l’havien cremat. Era fals.

Aquell octubre un revolucionari havia sigut assassinat, però començava la lluita pel seu llegat. I la segona vida del Che, ara com a fantasma. Ni Guevara ni els seus assassins van descansar, a partir de llavors. Pocs mesos després dels fets, per exemple, el ministre d’Interior bolivià, Antonio Arguedas, que havia delegat tota la feina a Quintanilla, es va redescobrir marxista i va enviar, d’amagat, les mans del Che a Cuba i una còpia dels diaris que havia escrit abans de morir. Arguedas va ser un dels personatges més sorprenents vinculats a la fi del Che, ja que va acabar escapant-se a Cuba per treballar amb Fidel, després va fugir per col·laborar amb la CIA i va acabar tornant a Bolívia, on va sobreviure a un atemptat. No va ser l’única persona vinculada amb la mort de Guevara atacada. L’ELN, l’exèrcit fundat pel Che, va evolucionar cap a grup terrorista destinat a perseguir els responsables de la mort del revolucionari argentí. I va néixer la llegenda de la maledicció del Che sobre els que el van matar.

El primer que va caure va ser el president bolivià, el general René Barrientos, que va morir l’abril del 1969 en un accident d’helicòpter que mai va quedar del tot clar. Pocs mesos més tard l’ELN matava Honorato Rojas, el camperol que havia delatat la posició de Guevara, a la petita granja que havia rebut com a recompensa. El capità Gary Prado es va lliurar el 1968 d’un atemptat, quan quatre comunistes brasilers es van confondre i van assassinar un company d’estudis seu de l’escola mèdica militar. Però el 1981 va acabar paralític en rebre l’impacte d’una bala mentre lluitava contra una revolta en una zona petroliera de Santa Cruz. El seu superior, Eduardo Huerta, havia mort decapitat el 1970 en un accident de trànsit, quan va topar amb una camió. I encara va tenir més mala sort Andrés Selich, que va morir assassinat per altres militars, quan el torturaven, després que hagués intentat liderar un cop d’estat el 1973. El 1976 era segrestat i assassinat a l’Argentina Juan José Torres González, un militar que va arribar a ser president bolivià, que, en qualitat de cap de l’estat major aquell 1967, hauria suggerit al president executar el Che per evitar problemes. Joaquín Zenteno, un altre dels militars implicats, moriria a trets a París, on vivia exiliat. Un dels pocs que no van patir la maledicció va ser precisament l’home que va disparar les bales, Mario Terán, que ha viscut amagat demanant diners per concedir entrevistes. I l’agent de la CIA Félix Rodríguez, que va viure perseguit pels fantasmes de possibles atemptats i va afirmar que el Che li havia deixat un estrany llegat, aquell dia d’octubre del 1967: l’asma. Abans d’aquella operació, ell no en tenia. Després, en va patir tota la vida.

La mort més sorprenent, però, va ser la de Quintanilla. I no tant per l’execució com per l’autora. L’assassina era Monika Ertl. Coneguda com a Imilla dins de l’ELN, Ertl fugia del seu passat. Nascuda a Munic el 1937, era la filla de Hans Ertl, un operador de càmera i director de cinema que va treballar a les ordres d’Adolf Hitler. Membre del partit nazi, Ertl va immortalitzar el Führer durant anys, perquè va formar part de l’equip de càmeres que tenien la missió de documentar el seu dia a dia. A més, havia sigut amant de la directora Leni Riefenstahl, a les ordres de qui va treballar rodant Olímpia, el documental sobre els Jocs Olímpics del 1936. Casat i amb tres filles, Ertl va fugir a Bolívia a la fi de la guerra, on es quedaria viudo i començaria una carrera com a documentalista. Va destacar pels seus treballs sobre alpinisme i llegendes locals. Alguns d’aquests treballs els va filmar amb la seva filla Monika. La jove semblava destinada a seguir la carrera paterna. Es va criar en un entorn on els alemanys de Bolívia es casaven entre ells, amb més d’un nazi nostàlgic i mantenint distàncies amb la població local. La Monika, però, va quedar enlluernada per la figura del Che. I va marxar de casa per allistar-se a l’ELN, on es convertiria en la guerrillera ideal per assassinar Quintanilla, ja que parlava alemany, i aquest militar, per ser protegit, havia sigut enviat a Hamburg per fer de cònsol.

Monika Ertl va aconseguir fugir d’Hamburg i tornar a Bolívia, on va ser abatuda per bales de la policia local. Segons es va explicar, l’havia denunciada Klaus Altmann, un bon amic del seu pare, un alemany que també vivia a Bolívia, on assessorava el govern. Però Altmann, en realitat, era Klaus Barbie, l’oficial de la Gestapo conegut com el Carnisser de Lió, que vivia ajudant els militars i traficant amb drogues a Bolívia, fins que va ser extradit a França el 1983 per pagar pels seus crims.

Avui en dia, la petita escola de La Higuera, on va ser executat el Che, s’ha convertit en un museu. Els pocs habitants de la vila viuen en part del turisme, amb pelegrins que dormen en un hostal propietat d’uns francesos admiradors del Che. Els habitants han quedat tan marcats per la seva figura que han arribat a canonitzar-lo i preguen a sant Che quan tenen problemes. A la plaça de La Higuera hi ha un bust de l’argentí, i la seva imatge, immortalitzada en una famosa imatge del 1960 del fotògraf Alberto Díaz Korda, penja del despatx del president bolivià, Evo Morales. A Vallegrande, on li van tallar les mans i el van enterrar, hi ha un gran mural on es pot llegir: “Che, vivo como nunca te quisieron ”. S’ha convertit en un mort vivent.

Avui en dia, les mans del revolucionari descansen amb la resta del seu cos. L’any 1997 un equip forense argentino-cubà va trobar les restes de Guevara i sis companys seus d’armes a la fossa comuna on els havien enterrat de manera anònima. Les restes van ser traslladades a Santa Clara, la ciutat cubana on el Ches’havia fet famós durant la Revolució Cubana. Aquí, sota una gran estàtua, en una cripta on la seva tomba és tan petita com la dels seus companys de lluita, va acabar el seu llarg viatge Ernesto Guevara. El Che continua viu, convertit en un model per a uns, i en una marca comercial per a altres.