Diumenge 22/08/2021

Còmics sense cotilla

Als anys 20 diverses autores pioneres del còmic als Estats Units es van manifestar públicament en les seves obres a favor del feminisme i el moviment sufragista. Tot i que van estar dècades en l’oblit, van gaudir d’una gran popularitat i avui dia estan sent tímidament reivindicades

Montserrat Terrones
6 min
Una de les obres d’Ethel Hays, centrada en la moda

E l segle XX ens ha deixat un bon conjunt de referències històriques i d’icones que formen part del nostre imaginari cultural. Que, en bona mesura, en siguem conscients o no segueix configurant el nostre present. Una d’aquestes referències és la dels feliços anys vint, una època de música i disbauxa vitalista que va tenir lloc després de l’orgia de mort que van representar la Primera Guerra Mundial i la Gran Grip del 1918 (impossible no fer paral·lelismes). Una dècada de ball i de copes de xampany, tot i que la imatge que n’ha esdevingut emblema és la d’una dona amb un pentinat semblant a un casquet: la flapper.

Les flappers eren dones joves que vestien faldilles curtes i anaven sense cotilla (sens dubte, un acte de llibertat). Sovint se les representa amb figures molt estilitzades i les extremitats inferiors flexionades en angles de 45 graus, en referència als moviments impossibles del ball del xarleston. Duien els cabells tallats curts o en mitja cabellera, a la manera del bob cut, i es maquillaven molt. Aquest tipus de dones no es caracteritzaven només per l’estètica, sinó també per l’actitud desenfadada i un punt frívola: escoltaven jazz, ballaven, fumaven i no només conduïen (impensable fins llavors), sinó que, a més, ho feien a molta velocitat. En definitiva, desafiaven el paper i la imatge de la dona convencional, més submisa i primmirada.

El model de la flapper va ser popularitzat per les novel·les de Francis Scott Fitzgerald -penso, sens dubte, en El gran Gatsby - i per la figura de la seva muller, la dissortada Zelda Fitzgerald. També hi van contribuir en gran mesura Anita Loos i la novel·la Gentlemen prefer blondes ; l’actriu Louise Brooks; el personatge de dibuixos animats Betty Boop... i, evidentment, la premsa, mitjà de gran capil·laritat social en aquells temps.

La importància del públic femení

I és que aquests aires renovadors i veloços també es podien percebre arreu. Les dones ja des de principis del segle XX havien aconseguit fer entrada a la premsa escrita, tot i que de manera tímida, quan els gran empresaris de la comunicació de l’època (pensem en Pulitzer i Hearst i la seva guerra per vendre diaris) van descobrir que el 88% de les subscripcions de diaris i revistes eren fetes per dones. La constatació de l’existència i la importància d’aquest públic rau en l’origen de la creació de continguts per a les lectores i a usar-los com a reclam comercial. Es considera Rose Cecil O’Neill la primera autora de còmic nord-americana, després que publiqués el setembre del 1896 An old subscriber calls a truth magazine, només sis mesos després de la publicació de The yellow kid, de Richard F. Outcault, reconegut com el primer còmic publicat en premsa, en concret al New York World de Joseph Pulitzer.

El còmic 'Dimples’ Day Dreams' de Nell Brinkley, que va se anomenada l’any 1926 pel diari Circulation l’artista més copiada del món

Tanmateix, la dona com a personatge va aparèixer a la premsa de la mà de creadors homes. Així, el popular dibuixant John Held Jr. va ser conegut com el king of the flapper cartoons. Les poques dones que llavors aconseguien publicar (les barreres d’accés eren grans), tenien un ventall de temes a tractar molt limitat: nadons, nens i personatges femenins relacionats amb el món de la moda. Als anys 20, amb l’eclosió de les flappers, es va ampliar el radi d’acció de les dibuixants de còmic i van aparèixer tot un seguit de noms que, tot i que portaven dècades en l’oblit, van gaudir d’una gran popularitat en aquella esbojarrada dècada i estan sent tímidament reivindicades en l’actualitat, sobretot per la herstorian i també autora de còmics Trina Robbins.

Si un nom s’identifica amb el de les flappers és el de la coneguda com la Queen of Comics, Nell Brinkley, que va ser anomenada el 1926 pel diari Circulation com l’artista més copiada del món. No només tenia un gran talent, sinó que, a més, es diferencia de la resta de dibuixants dels mateixos anys i estil pel seu discurs i compromís. Se la coneix sobre tot per les brinkley girls : noies joves, boniques, treballadores, de cabells molt arrissats, ulls grossos i pestanyes llarguíssimes, vestides amb roba vaporosa i amb actitud més lliure. Van ser el tema de tres cançons escrites per George M. Cohan per al vodevil musical de Broadway Zigfield Follies, inspirat en el Folies Bergère de París.

L’estil de Nell Brinkley estava molt influït per l’art nouveau i té un caràcter floral. Amb el seu grafisme esplendorós, Brinkley tracta temes que contrasten amb una aparença de frivolitat, com ara el sufragisme, la dona treballadora i l’esport.

A diferència d’altres autores que també van dibuixar flappers, els seus còmics tenen un component patriòtic i feminista. La il·lustració Les tres gràcies és la primera imatge popular coneguda que associa el sufragisme a la imatge d’una dona jove i atractiva. Al peu de la imatge es pot llegir “Any man who loves and reveres his mother and his country should idolize, if he wordship at all, the three graces: Suffragism, Preparedness and Americanism ”.

El feminisme de Brinkley té llarg recorregut, i en el còmic Dimples’ day dreams del 1928 la protagonista s’imagina a ella mateixa escollida presidenta dels EUA. Cal destacar que aquesta historieta va ser creada vuit anys abans que la dona obtingués el dret a vot en aquest país! És més, el personatge de Golden Eyes, també de Brinkley, és una heroïna que va al front conduint una ambulància a la recerca del seu enamorat per rescatar-lo. Es tracta d’una clara distorsió de l’arquetip de la donzella en perill, tan present a la nostra cultura i que tan poc ha contribuït a l’empoderament femení.

Nell Brinkley va tenir una gran influència tant en les autores del seu temps com en d’altres de posteriors, sent la més important Dale Messick i el seu memorable personatge femení, la intrèpida i independent reportera Brenda Starr.

Tanmateix, Brinkley no va ser l’única. Ethel Hays també va dibuixar flappers, tot i que les seves estaven més centrades en la moda i la mundanitat, més que no pas en el compromís polític. El seu estil era més art déco que el de Nell Brinkley. La seva sèrie Vic and Ethel estava centrada sobretot en la moda, la sàtira i el comentari social. Ethel Hays també és recordada per les paper dolls o nines de paper retallables dels seus personatges. Es tractava d’un tipus de producte que feia furor a l’època i que les que passem la quarantena encara hem pogut conèixer durant la nostra infantesa.

Un altre exemple de creadora de flappers el trobem en Gladys Parker, que va reprendre la sèrie d’Ethel Hays, Flapper Fanny, quan aquesta última la va abandonar per dedicar-se a la criança dels fills (fenomen gens infreqüent durant dècades pel que fa a les autores de còmic i segurament moltes altres professionals). A part de dibuixant, Parker també era dissenyadora de roba i tenia la seva pròpia botiga.

La sèrie 'Babs in Society' de Virginia Huget.

Però si a part de Nell Brinkley hi va haver una autora que va encarnar més en ella mateixa la figura de la flapper, aquesta va ser Virginia Huget, que va contribuir a popularitzar-ne la figura per mitjà de la seva identificació amb la dona jove treballadora. El 1926 Huget va publicar el seu primer còmic, una adaptació justament de la novel·laGentleman prefer blondes (anys més tard seria una pel·lícula protagonitzada per Marilyn Monroe i Jane Russell i dirigida per Howard Hawks), i el 1927 va iniciar la sèrie dominical Babs in society, en la qual retrata les aventures d’una jove flapper que treballa en uns grans magatzems. Va ser l’única dibuixant de flappers que va retratar joves de classe treballadora amb professions més aviat modestes, com dependentes i estenògrafes.

L’època d’esplendor de les flappers va durar just una dècada. Així com la popularització de la fotografia i el seu ús creixent en diaris i revistes va ser l’inici del declivi de les carreres de moltes de les dibuixants de premsa, el Cracdel 29 i la depressió econòmica que el va seguir va ser el final de les flappers. El zeitgeist demanava uns còmics més seriosos i greus, en el quals el vessant social adquirís protagonisme, i la dona vitalista i alegre va donar pas a la matrona abnegada que tira endavant la família o la comunitat.

Amb tot això, l’aparent fi de la crisi del covid-19 i la nova onada del moviment feminista estableixen paral·lelismes entre el context actual i el d’aquella dècada daurada que van més enllà dels simplement numèrics. ¿Viurem, doncs, l’aparició d’un nou model de dona vital i alliberada popularitzat aquest cop a través dels mitjans audiovisuals i les xarxes? ¿O per contra haurem de lluitar per no patir una involució? El temps ho dirà.

stats