Tenir un compte bancari: un dret que les dones només fa 50 anys que tenim
Aquest mes de maig fa cinquanta anys que les dones poden tenir compte bancari propi a Espanya sense haver de demanar permís a ningú. Fins aleshores, per dur qualsevol tipus d’activitat econòmica havien de requerir l’autorització del marit o del pare. Si havien de firmar un contracte laboral, administrar els seus béns, acceptar herències o emprendre un negoci, es trobaven sotmeses a la restricció de la pàtria potestat i la figura del cap de família. Però el 2 de maig del 1975 una reforma del Codi Civil va eliminar el consentiment marital. Aquell canvi que suposava una porta per a la independència de les dones no va tenir repercussió. La majoria no recorden que fos notícia. En va quedar constància a la lletra petita del BOE, però a la premsa de l’època no hi ha ni rastre de la notícia. Això sí, aquells dies, a pàgina sencera als diaris, trobaves l’anunci d’uns grans magatzems que convidava les noies a fer la llista de noces: “¡Hazte la lista y te casarás enseguida!” Eren llestes, però automàticament perdien el dret a administrar la seva economia. Darrere del silenci mediàtic hi havia l’interès per mantenir aquella forma de dominació.
L’any 1964, una jove berlinesa de bona família casada amb un empresari català no va trigar gaire a descobrir que el matrimoni no era com se l’havia imaginat. Quan ja tenia dues criatures d’un any i de dos no podia contractar una senyora de fer feines perquè el marit volia que fos ella qui s’ocupés de la casa. I si havia de comprar alguna cosa, li havia de demanar els diners al marit. A l’estiu no es podia posar biquini, ni anar sola a la platja. Quan els pares van venir a Catalunya a visitar-la, ella els va posar al corrent de la seva situació. A Alemanya la llei d’igualtat era del 1958. Secretament, van consultar un advocat. Però poc podien fer. S’exposava al risc de perdre la custòdia dels fills. Els pares ni tan sols van poder obrir-li un compte corrent al seu nom per enviar-li diners des d’Alemanya, perquè seria el seu marit qui tindria el dret de disposar dels seus estalvis. En les successives visites, la mare li portava efectiu dins d’un sobre, juntament amb unes pastilles receptades per un metge de Berlín que, molt discretament, la noia es prenia per no tornar-se a quedar embarassada.
Quan les dones anaven al banc, la primera pregunta que els feien a la finestreta era per saber si estaven casades. No disposar d’un compte els impedia subscriure’s a revistes, matricular-se lliurement a centres acadèmics i llogar un pis. Sense compte corrent no tenien dret a rebre un sou oficialment ni a emancipar-se quan ho desitjaven. Anys després, en plena democràcia, moltes dones assalariades i amb feina fixa encara van tenir dificultats perquè se’ls concedís un préstec. Se’ls exigia l’aval del marit encara que fos per comprar un sofà o una rentadora.
Ara sabem que de tot això se’n diu violència econòmica. Hi ha qui encara desconfia de les dones quan es tracta d’administrar diners. De tant en tant, bancs i caixes es troben amb algun client que prefereix que el seu assessor d’inversions sigui un home.
En temps de bizums i comptes d’estalvi per a infants, moure diners pot semblar intranscendent. Però a moltes dones accedir a un compte bancari propi, exclusivament al seu nom, els va ajudar a canviar la percepció sobre elles mateixes i aconseguir una certa sensació de llibertat.