BarcelonaPer conèixer el passat no n’hi ha prou amb recórrer als arxius. De la nostra història també resulten profusament reveladores les restes arqueològiques que s’amaguen sota terra, així com els antics edificis. La conveniència de preservar tot aquest patrimoni, que és un testimoni de primer ordre sobre com vivien els nostres avantpassats, sembla fora de dubte, però aquesta voluntat sovint es troba amb entrebancs. La manca de diners per mantenir-lo o l’execució de transformacions urbanístiques són dos dels més habituals. I el debat revifa cada cop que un element patrimonial està en risc: ¿s’hauria de preservar tot vestigi del passat o no hi ha més remei que ser selectiu?

A Catalunya, entre les últimes decisions preses sobre la preservació d’elements patrimonials n’hi ha tres amb un desenllaç ben diferent: l’enderroc al mes de gener de l’estació de tren de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), inaugurada el 1854, malgrat que era una de les més antigues de l’estat espanyol; la construcció d’un supermercat a Calella (Maresme) obert el 2023 que ha deixat el jaciment romà del Roser-Mujal sota les columnes que el sustenten, i l’acord signat també l’any passat per rehabilitar i fer reviure la majestuosa masia La Sala de Viladrau (Osona), part de la qual es remunta almenys al segle XIV i on el 1594 va néixer el bandoler Serrallonga.

Hi ha dues figures clau per protegir el patrimoni immoble, que inclou jaciments arqueològics i edificis: poden ser declarats Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat quan tenen un valor excepcional, categoria damunt de la qual només hi ha el Patrimoni Mundial de la Unesco, o bé d’Interès Local (BCIL) per part dels ajuntaments o dels consells comarcals. La subdirectora de Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat, Marina Miquel, explica que el patrimoni incorpora “tots aquells elements que com a societat hem decidit que tenen un valor patrimonial”. A l’Inventari del Patrimoni Immoble hi ha prop de 65.000 elements registrats, 14.000 dels quals són jaciments i la resta patrimoni arquitectònic. De tots ells, 16.420 són BCIL i 2.460, BCIN.

La mobilització ciutadana ha estat essencial per preservar el patrimoni català, i ve de lluny. Com recorda Miquel, va néixer a finals del segle XIX amb la creació dels Centres Excursionistes, va prendre una especial rellevància a partir dels anys 60 i 70 per la tasca de museus i centres d’estudis locals, així com d’associacions de veïns, i actualment es canalitza també a través de les xarxes socials, on sovintegen les crides d’atenció davant la possible destrucció de patrimoni no protegit, com la d’ara del característic enrajolat retro de la cocteleria Balius del Poblenou de Barcelona, el futur de la qual depèn de l’Ajuntament. Miquel garanteix que cada cas s’estudia i, quan un element és declarat BCIN o BCIL, la llei de patrimoni estableix “la no destrucció ni tampoc el seu trasllat, tret que sigui raonat i inevitable”.

Va ser necessari fer-ho amb la vil·la romana del Pont del Treball Digne de la Sagrera, a Barcelona, que és un exemple paradigmàtic del dilema que suscita el patrimoni: les mateixes obres de l’AVE que van fer aflorar aquest jaciment i que van permetre poder-ne sufragar l’excavació han fet inviable preservar-lo in situ. L’arqueòloga Carme Miró, que va formar part del Servei d’Arqueologia de Barcelona, reivindica que “el patrimoni és un bé comú i que tots l’hem de conservar”, però alhora cal buscar l’equilibri: “No pot ser que el passat hipotequi el present i el futur, però tampoc podem fer desaparèixer les coses”. Almenys s’ha de documentar tot, i la descoberta de la Sagrera ha servit per demostrar que al pla de Barcelona ja s’hi feia vi abans de la fundació de la mateixa Bàrcino. 

Reptes pendents d’entomar

Com a iniciativa exemplar, Miquel cita el trasllat del dolmen de Sòls de Riu perquè no quedés sota les aigües amb la construcció del pantà de Rialb (Noguera), mentre que com a actuació millorable destaca el trasllat de la basílica paleocristiana del Francolí per construir el centre comercial Parc Central de Tarragona, ja que es va col·locar dins un aparcament i ha tingut “problemes d’accessibilitat”. Ara la Generalitat ha entomat el redactat d’una nova llei de patrimoni, que es troba en la fase del procés participatiu i que ha de posar al dia la vigent, del 1993. La historiadora de l’art Raquel Lacuesta, experta en catedrals del vi, incideix en la importància de l’educació per trencar amb la indiferència que, a parer seu, impera respecte al patrimoni. Demana a la Generalitat que el protegeixi “de manera més eficient i clara” i lamenta que, “quan hi ha interessos privats i d’especulació pel mig, aquests primen”. 

Miquel té la certesa “que s’ha treballat sempre bé i que sempre s’ha legislat per garantir la conservació del patrimoni”. Amb la nova llei es volen incorporar aspectes com el de la Guerra Civil, l’industrial o el paisatge cultural, que pot estar integrat per les construccions de pedra seca o les masies, les quals poden caure en l’abandonament si no se les omple de vida, perquè els propietaris no poden assumir-ne el manteniment. “Eliminar-les vol dir eliminar la història”, adverteix la tècnica de patrimoni Marta Llobet, coneguda com la Caçadora de Masies, que reclama que preservar-les s’entomi com un projecte de país. Miquel considera que això mereix “una reflexió nacional” que sobrepassa la llei de patrimoni.

Al cap i a la fi, prossegueix la subdirectora de Patrimoni, “cada societat preserva el que creu que li pertoca”, i sovint és gràcies a la intervenció de la societat civil, diu Josep Maria Contel, membre del barceloní Taller d’Història de Gràcia, que convida a no defugir dels reptes pendents, com ara amb el patrimoni industrial: a Barcelona li manca un museu del transport, com ja tenen altres grans ciutats del món, o recuperar el Tramvia Blau. “La sensibilitat, de vegades, falta per moltes bandes, sobretot políticament”, diu. És del parer que cal sensibilitzar tothom de la necessitat de vetllar pel patrimoni, però “el patrimoni total”, fins i tot el de casa, evitant llençar-ho tot a la primera quan moren els avis.

Tresors sota l’asfalt de Barcelona

Barcelona es debat sovint sobre quin patrimoni conservar. En els últims temps al carrer Girona han aparegut les antigues vies del tramvia o les restes del Convent dels Caputxins de Montcalvari del segle XVI, i a la Rambla restes del convent de Sant Francesc i de la muralla moderna. Hi ha les troballes que es preserven in situ, com part de la Via Augusta i de la muralla al Mercat de Sant Antoni, però les que es fan al carrer sovint es documenten, se’n retiren objectes i es tornen a tapar.

L’arqueòloga Carme Miró considera que, en cas que unes restes es mantinguin al seu lloc, “se’ls ha de donar una conservació digna”, amb el pressupost necessari, i no fer com amb el Baluard del Migdia, a tocar de l’Estació de França, inaccessible per a la ciutadania i on es llencen escombraries.

Els 1.322 refugis de la Guerra Civil són un capítol a part. És “impossible” conservar-los i museïtzar-los tots, admeten Miró i Josep Maria Contel, per una qüestió econòmica i perquè no sempre estan en bones condicions. La web La ciutat dels refugis recull la recerca duta a terme pel Servei d’Arqueologia de Barcelona: alguns refugis són consultables en 3D, mentre que els visitables són només mitja dotzena. En tot cas, Miró assegura que el subsol de Barcelona “és un misteri fabulós” que encara pot donar “moltíssimes sorpreses”. Entre els reptes pendents, excavar la plaça de Sant Jaume per veure si es troba el Fòrum romà.

La catedral del vi d’Alella Vinícola

La preservació d’un edifici molt estimat pot ser feixuga per a les arques municipals d’un poble. Que l’hi diguin a Santa Pau (la Garrotxa), que té en marxa una campanya de micromecenatge per “salvar” el castell, o a Alella. Un dels elements més identitaris d’aquest municipi del Maresme és l’edifici del celler Alella Vinícola, una “catedral del vi” obra de Jeroni Martorell, deixeble d’arquitectes com Puig i Cadafalch, i que es va començar a construir el 1906. Cap a finals del segle XX, aquest celler va entrar en declivi i el va comprar la família Garcia Muntané per remuntar-lo. Aquell projecte privat ara s’ha convertit en el Celler Marfil:ha traslladat la seva activitat vinícola i ara la propietat vol donar un altre ús a l’edifici històric, que és BCIL i en destaquen les seqüències d’arcs de l’interior.

Segons relata l’alcalde d’Alella, Marc Almendro, inicialment li van plantejar convertir-lo en un supermercat i després en habitatges, i el consistori malda per evitar-ne la pèrdua. “Possiblement Alella sense la Vinícola és qualsevol altre poble”, diu Almendro, i afegeix: “Ens defineix com a poble”. Calcula que l’edifici costa uns 3 milions d’euros i que rehabilitar-lo costaria uns 10 milions més, cosa que veu “totalment inviable” per a l’Ajuntament, que té un pressupost anual d’uns 12-13 milions.

Tenint present que dotar l’edifici d’un nou ús vinícola sembla descartat, entre les diverses sortides figura que se’n cedeixi una part al consistori per destinar-lo a usos públics, com ara traslladar-hi la biblioteca, i que la resta serveixi perquè l’actual propietat hi faci habitatges o sigui compensada d’una altra manera. L’alcalde creu que l’esforç estaria més que justificat: “És d’aquells edificis que si passats 50 anys mirem enrere, segur que estarem molt contents o molt tristos de la decisió que es prengui ara”.

El jaciment romà del Roser-Mujal 

Al davant de l’Hospital de Calella (Maresme) hi ha el jaciment del Roser-Mujal, que és una vil·la romana del segle I que era propietat d’un productor d’àmfores i que inclou unes termes. Les parets d’algunes sales s’han conservat fins gairebé el sostre, i les restes estan declarades BCIL. Des de Patrimoni de la Generalitat, Marina Miquel reconeix que “tot el conjunt és extraordinari i té un valor arqueològic, patrimonial i històric molt considerable”. Ara bé, hi ha un fet que ha inquietat de valent la Plataforma per a la Dignificació de la Vil·la Romana de Calella: el jaciment es museïtzarà per part de l’Ajuntament, però ha quedat sota les columnes que sustenten un supermercat Aldi.

Per part de la plataforma, Joan Juhé lamenta que el departament de Cultura havia dit que “s’havien trobat les termes romanes més ben conservades de Catalunya i ara estan sota columnes i fragmentades” –l’obra del supermercat ha suposat afectar alguns elements del jaciment–, cosa que considera que vulnera la llei de patrimoni, perquè no s’ha respectat la integritat del jaciment. Retreu a Cultura i a l’Ajuntament haver prioritzat els interessos econòmics, quan s’havia obert “la possibilitat de construir un conjunt monumental únic” com a alternativa al model turístic imperant en municipis com aquest, de sol i platja, i assegura: “El que no podran fer és posar-ho com a exemple de conservació”.

Ara bé, Miquel sí que ho considera “un exemple d’èxit”, perquè defensa que si el consistori, que podrà construir dues plantes més a sobre, no hagués tirat endavant el projecte, tampoc hi hauria restes per visitar: “Si no hagués passat això, seria un jaciment desconegut. No s’hauria excavat –ho ha pagat Aldi– i no hauríem tret a la llum unes termes espectaculars”.

L’estació de Sant Feliu de Llobregat

Un dels capítols més recents de la destrucció del patrimoni és el de l’estació de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), enderrocada aquest gener en el marc del reivindicat projecte de soterrament del tren que Adif executa amb uns 120 milions d’euros d’inversió. L’estació es va inaugurar el 1854 i era una de les més antigues en funcionament de tot l’Estat, juntament amb les de Cornellà i Molins de Rei. Per a Jaume Solé, de la plataforma Salvem l’Estació del Tren de Sant Feliu, la societat civil ho té difícil per recórrer a la justícia en casos així, i les administracions “no hi posen ganes”.

S’havia plantejat conservar els elements més significatius o reconstruir l’antiga estació en un altre indret, però sembla que no passarà res d’això. Per part de la Generalitat, Marina Miquel recorda que no estava protegida –malgrat les peticions de la plataforma– i que, com que era d’Adif, “ni l’Ajuntament ni la Generalitat s’ha pogut actuar de la manera preventiva i conservadora que s’hauria volgut”. 

Solé vaticina que “la nova estació no aguantarà 170 anys” com l’antiga. No n’han evitat l’enderroc –tampoc un altre col·lectiu que l’ha ocupada durant sis mesos–, però creu que l’han ubicat en l’imaginari col·lectiu: “Vam començar sentint que no valia res i hem acabat sentint que el que s’ha destruït resulta que sí que valia”. Sense ella creu que es fa més difícil explicar a les noves generacions com Sant Feliu va passar de ser un poble de pagès a una ciutat industrial. 

La masia La Sala de Viladrau

Les masies representen una manera de viure molt lligada al paisatge, un patrimoni en risc de desaparèixer, perquè són molt difícils de mantenir si no se’n fa ús. Conscient d’això, la directora de la Fundació Mas i Terra, Marta Llobet –la Caçadora de Masies– n’ha visitat centenars des de fa vint anys i ha tirat endavant el projecte Masiaire, amb el qual posen en contacte propietaris de masies que no les poden mantenir amb masovers que s’hi poden quedar a viure durant anys a canvi d’arreglar-les. Un total de 41 masies han format part del projecte, i han trobat masover per a una vintena.

Ara la fundació de Llobet té en marxa el seu particular projecte Masiaire. La propietat de La Sala de Viladrau els ha cedit la masia durant 30 anys. És una masia declarada BCIN, amb parts d’almenys el segle XIV, i el 1594 hi va néixer el bandoler Joan Sala i Ferrer, Serrallonga. L’última persona que en va fer ús va ser un pastor, fins al 2019. Per mitjà de l’expresident de la Generalitat Quim Torra, es van posar en contacte Llobet i els propietaris, que “de seguida es van avenir a fer la cessió”. “Són molt generosos, perquè és un patrimoni que si volguessin podrien vendre a un estranger i treure’n molts diners”, diu Llobet.

El seu objectiu és rehabilitar La Sala preservant-la tal com és per convertir-la en la seu de la Fundació i continuar vetllant per la conservació de les masies mitjançant activitats culturals i formacions d’arquitectura tradicional. Per aquest motiu han engegat una campanya de micromecenatge en què es poden fer aportacions a través del número de Bizum 08399.