—Però, i què dirà el cosí Wilfred?

—Mamà...

—Abigail, que ha demanat explícitament que l’acompanyis de caça... El Wilfred! Que vindrà directe de Balmoral per passar el Nadal amb nosaltres!

—Mamà, és una oportunitat que no puc deixar escapar... A més, el tema t’encantarà: escriuré sobre un ball tradicional nadalenc des del punt de vista d’una família local. M’he endut el vestit Chanel negre per a la nit de Nadal. Pensa que aquest article pot catapultar la meva carrera professional.

—Carrera profe...? Abigail, 'dear', ja saps que si vols una oficineta a la redacció només cal que el papà li comenti al Philipp després del partit de tenis.

—Mamà, ja he dit que sí.

—Ai, per l’amor de Déu... i et perdràs el discurs de la Reina? Però es pot saber on vas?

Londres s’havia llevat amb un cel blau taxatiu i la llum hivernal s’escolava pels altíssims finestrals de l’últim pis del número 79 de l’avinguda dels Kensington Gardens. Un petit batalló del servei rebia un avet de tres metres d’alçada que, com cada Nadal, el cosí Cuthbert els havia enviat —bé, els havia fet enviar— des del seu bosc de Hampshire. Un altre batalló, més petit, preparava “the elevenses”, l’snack de les onze.

L’Abigail repartia el formatge crema damunt la torrada, preludi del salmó fumat. Aquell matí l’havia atès la noia nova, i en lloc de portar-li l’EarlGrey de la Tabitha, li havia portat el del servei: un Earl Grey del supermercat.

La noia nova i el seu error fatal tornaven a la cuina, i com que l’Abigail no sabia com es deia no es va veure amb cor d’avisar-la. Per altra banda, va sentir confort en la culpabilitat de l’oblit, perquè ella no era com la seva família; ella, o es dirigia al servei pels seus noms de pila, o no s’hi dirigia.

Ella era una rebel.

La bosseta intrusa era triangular, de teixit transparent i porós, i del fil hi penjava una etiqueta amb un missatge: “Només lluny de casa trobaràs la teva autèntica veritat”.

El rum-rum d’aventura ja feia setmanes que durava. Tot havia començat amb la mort de l’àvia Elisabeth. L’Abi sabia que mai ningú la podria entendre com ella, ni abraçar-la com ho feia ella. I aquell mateix dia es va revelar. Després del brunch va prémer el botó d’emergència de l’ascensor de Harrods i va sortir corrents, i en arribar a casa es va beure la botella de xampany Pol Roger S. Winston Churchill Vintage 2006 que el papà reservava per a la nit de Nadal. I ho va fer al garatge. Amb got de plàstic.

Així que aquell missatge de supermercat va ser l’últim senyal que necessitava.

—Me’n vaig a Catalunya —va respondre, per fi.

—A Cata...? Però... Bé, és igual, el més important és: podràs veure el discurs de la Reina?

La noia que l’esperava a l’aeroport havia escrit el cognom malament.

—Em dic Abigail Buckingham —va apuntar amb l’alegria pròpia de l’aventura, “la veritat”.

—Així que et dius exactament com el Palau?

—Exactament. Em pots dir Abi —va respondre l’aventurera—. I tu?

—Racons, Rita Racons. Benvinguda a Catalunya.

L’Abi va començar a sospitar quan va veure que no hi havia xofer. Però quan l’Albert, el germà de la Rita, va utilitzar una corda elàstica per falcar la porta del cotxe, va saber que el ball no seria com havia imaginat. Va mirar el Cartier de l’àvia Elisabeth, va pensar en “l’aventura” i en “la veritat”, i va deixar caure el cap contra el vidre humit mentre els arbres es convertien en pins i arribaven al poble d’Alp, en una terra desconeguda anomenada la Cerdanya.

—¿'Cómo que se llama “Abi”'? —la iaia Racons rostia la resta de les plomes de la pell de la gallina, abans de posar-les al caldo, i a l’Abi se li garratibava l’esquena sencera—. '"Avi” como abuelo? Como el padrí?'

—No, iaia, 'de Abigail, que es su nombre'.

—Abi —va remugar la iaia—, 'con lo bonito que es Paquita' —se li va acostar per fer-li dos petons—. 'Bienvenida a tu casa, Abu... Abi, hija'.

La casa dels Racons era de pedra, vella i bonica, situada al bell mig del poble, a la falda dels Pirineus. Mentre penjava el Chanel a l’armari, per la finestra de l’habitació de convidats l’Abigail va veure com la veïna Antònia feia entrar les vaques al pati amb crits poc nadalencs.

—'¡Venga, niñooos! ¡Vendid aquí!' —ara era la iaia qui cridava amb una estridència que l’Abi no havia conegut ni en el més agut dels tenors de la Royal Opera House–. Però, per fi —va sospirar—, per fi començava el xou.

L’Abi va entrar a la cuina preparada per endinsar-se en el proemi del gran ball nadalenc que documentaria amb gràcia i rigorositat per a la catapulta final. Tot i això, pressentia que alguna cosa no acabava d’encaixar.

De fet, va ser mentre la iaia li mostrava com s’espremia la carn crua de porc entre els dits “¿Ves? Así y después así” que es va adonar de la catàstrofe.

—El ball??!! —va respondre la Rita.

—Sí, 'the ball, la dance' —l’Abigail amb la llibreta.

—No és un ball —va aclarir la Rita amb un innecessari accent estranger—. 'Ball' en català vol dir 'pilota', la pilota que posem al caldo, amb la carn d’olla. 'Tipical Christmas', Albert, explica-li.

L’Abigail ho havia entès. També va entendre que trucar a la seva cap per explicar l’error no només no canviaria res, sinó que la ridiculitzaria. I què diria la mamà? I el Wilfred?

Des d’aquell precís instant l’Abi es va abandonar a l’absurda realitat que el ball elegant de l’antiga Europa en què havia dipositat la seva projecció professional s’havia convertit en una bola de carn de porc amb pinyons. Ja era massa tard. El Wilfred ja havia sortit de Balmoral. Així que no va poder fer res més que deixar la llibreta i cedir davant la intensitat docent d’aquella dona amb el cap ple de rul·los: “Aprieta más, Abu”. El Cartier de l’àvia Elisabeth s’esquitxava d’all i julivert, i l’Abigail Buckingham entrava en una voràgine d’incongruències festivo-gastronòmico-vitals que amb prou feines podria enumerar en aquell article impossible.

El plaer de tastar el primer aliment modulat amb les seves pròpies mans —i les de la iaia i la Rita i l’Albert i un cosí espontani— no li va aportar el plaer vital que havia anticipat, sobretot perquè el seu ball europeu flotava entre galets i cigrons. “Si quiere un ball dile que yo le puedo tocar la zambomba, si lo necesita”. Les múltiples mencions escatològiques tampoc ajudaven a superar la tragèdia. Com entendria el públic de la revista una tradició en què els nens practicaven violència sobre un tronc perquè els —pardon me— cagués regals? I el pobre pastor que havia de cagar a l’exterior per fertilitzar la terra per a un any pròsper? Com justificaria tanta brutalitat professional i estètica? I aquells crits, tota l’estona? Ella volia jugar al bridge.

Enyorava la mamà, i el papà i el Wilfred que havia vingut de Balmoral per passar el Nadal amb ells.

Va ser durant la temptativa de la iaia d’enxufar-li un cinquè polvoró que l’Abi ja no va poder aguantar més. El vestit de Chanel li estrenyia la panxa. Ja només li quedava una cosa que la podria animar. Va rescatar un somriure com va poder, es va aixecar, i va formular la pregunta entrenada davant de tota la família: clinc-clinc-clinc... Que podríem mirar el discurs reial?

Silenci.

L’Abi no entenia res, però tampoc era cap novetat. Les mans li feien pudor d’all. Aquell Nadal era insalvable. Però la iaia, que l’havia vist rendir-se des que li havia fet tocar la zambomba damunt de la cadira, va caminar fins on era ella i la va abraçar. L’Abi es va abandonar als seus braços, i va ser amb aquella escalfor barrejada amb una lleugera olor de laca que va sentir que l’abraçava l’àvia Elisabeth. I en aquell moment estrany, tan llunyà, però tan conegut, va sentir que, per fi, era Nadal.

Setmanes més tard Londres es llevava amb un cel gris, preciós. Un petit escamot del servei retirava l’avet que el cosí Cuthbert els hi havia enviat —bé, els havia fet enviar— des del bosc de Hampshire. L’article, El pitjor Nadal de la meva vida, que contra tot pronòstic l’havia catapultat, lluïa damunt la taula. I la Mary —es deia Mary, ves— servia l’Earl Grey de la Tabitha, que l’Abi degustava en un glop llarg, elegant i deliciosament conegut.

El meu millor Nadal va ser el pitjor Nadal de la padrina Remei. Abandonar els de la teva pròpia sang —ho va dir així— per anar a netejar el cul d’una colla de vells desvalguts, desmanegats, incapacitats, lletjos i guenyos: tot això m’ho va recriminar ella mateixa el dia que li vaig dir que no seria a casa el 25 de desembre. Em va semblar un cop baix, però què havia de dir-li? Era la mare del meu pare. Als cent cinc, la padrina Remei encara es posava els rul·los cada nit però era una dona corcada per dins, seca com un arbre sense saba. Sempre havia tingut uns rínxols preciosos. A mi em feia la impressió que els rínxols era l’única cosa que havia sabut cuidar bé. Arribat el dia, de bon matí, el pare em va donar un copet a l’espatlla i em va dir: te'n guardarem una mica de cada plat.

La residència era al passeig de la Mare de Déu del Coll, carrer amunt. Des dels finestrals del menjador, els residents podien veure com la ciutat es llevava, s’engalanava i s’adormia; una videta condensada en un dia. El nom d’Una Bona Estona pressuposava dues idees: que els residents xalarien de valent i, alhora, que no allargarien gaire la seva estada. En aquest sentit, els que trigaven molt a estirar la pota generaven una certa recança. Fins quan pretenien aprofitar-se dels jocs de taula, els concerts de boleros i les teràpies de psicoestimulació cognitiva? Això no ho verbalitzava ningú, però flotava en l’aire... i als Tres Immortals els entrava per una orella i els sortia per l’altra. Els Tres Immortals eren tres vells amb cabal, sense descendència ni família, vidus o solters i resistents com alzines mil·lenàries. Tenien fama de sàdics. Tenien un sistema immunitari a prova de bomba. Eren la Lola, la Victòria i el Gustau, i eren una llegenda en el món del voluntariat. Es veu que cada any, quan s’acostava el dia de Nadal, algun d’ells deia: doncs crec que encara arribarem al dinar d’enguany, i tots tres vibraven de malícia. Com que la resta de residents marxaven a casa, Una Bona Estona havia de treballar força més estona per procurar-los unes bones festes. 

Em va rebre l’Ignasi, el treballador de guàrdia. Al menjador hi havia un avet, un tió i un pessebre amb una establia il·luminada amb leds i una barbaritat d’animalons fora de lloc: cabres al desert, peixos entre la molsa, vaques als rierols. Vaig acostar-me als Tres Immortals i els vaig dir que passaríem el dia junts, que els faria companyia, que podríem fer activitats de tota mena. La Lola, la Victòria i el Gustau van callar. Es van mirar entre ells. Van xafar-se de riure. La Lola va agafar-me amb la mà prima i tacada i em va dir: nena, t’imagines que palmem tots tres i et deixem sola amb aquest ficus? Assenyalava l’Ignasi. L’Ignasi va dir: què? I jo vaig dir: res. L’Ignasi no s’ho mereixia, però em va alegrar veure que a la Lola la decadència física no li havia esgotat la mala llet. 

Vaig passar el dia amb aquella colla de vells desvalguts, desmanegats, incapacitats, lletjos i guenyos, que havia dit la meva padrina Remei. La Lola va estar-se tot el dinar amb el bolso sobre la falda, com si hagués de fotre el camp en qualsevol moment. Tenia cara d’haver estat el tipus de persona que a mitjanit diu: necessito desesperadament un còctel. I, efectivament, després de l’escudella va dir: Ignasi, és Nadal i ningú ens veu, serveix-nos una copeta de brandi. La resta s’hi van unir. Ara, amb l’esperit alegre, la Lola s’havia desfet el monyo blanc i demanava a la Victòria que ens expliqués qualsevol cosa del món. Silenci meditatiu de la Victòria, un silenci tranquil, i després la següent informació: al centre de la Via Làctia hi ha un forat negre immens. La Lola li va dir: ara en anglès. I la Victòria, més a poc a poc: in the center of the Milky Way there is a big black hole. La Lola va fer-li un petó a la galta; era un petó profund i carregat d’estima. La Victòria era una anciana petita i discreta. Era la capo di capi de les extraescolars de la residència: feia anglès i bàsics de l’astronomia. No havia obert la boca en tot el dinar.

Un cop acabat l’àpat: atonyinar el tió, bingo i karaoke. Mitjons vermells i amb sanefes, xocolatines sense sucre, l’Ignasi canta el 15, la niña bonita. La niña bonita tu, va protestar la Lola. La Victòria va somriure. Ronda de pastilles. La tarda mandrejava a Una Bona Estona. El brandi, l’alegria obligatòria, els mals del cos, el pes del dia: tot plegat passava factura. Amb el vespre arribaven els sentiments melindrosos, les fragilitats del cor. La Victòria va asseure’s a descansar en una butaca. La Lola va treure un esmalt vermell i va acostar-se al Gustau: tu que tens un bon pols, sisplau pinta’m les ungles. El Gustau s’hi va estar cinquanta minuts. No calia ser una llumenera per veure que el Gustau sentia coses poderoses per la Lola. La Victòria se’ls mirava de lluny, plàcida, pensant en les seves històries. El Gustau va dir: una partida?, i la Lola es va deixar guanyar al dòmino. El Gustau va assenyalar-se a si mateix i va dir: soc l’amo i senyor del dòmino. Es veu que ho deia sempre que guanyava, cosa que passava sempre, perquè qui li negaria un plaer tan assequible? La Lola li va dir al Gustau: ballem. Amb el bolso al braç, van ballar les cançons sense melodia del karaoke: Elton John, Maria del Mar Bonet, Clavelitos, Elvis Presley. 

Llavors la Victòria va avisar-me des de la seva butaca. Tenia uns dits llargs i tremolosos. Quan feia senyes amb la mà, semblava que pentinés l’aire. Vaig anar-hi, vaig seure a la butaca del costat i em va dir: nena, estigue’t una estona amb mi. Així que vam seure juntes a mirar l’espectacle. El Gustau agafava la Lola per la cintura, i l’Ignasi vigilava que no es fotessin de lloros. Ballaven amb gentilesa, turmells inflats i passos petits. La nit queia a Vallcarca, i l’escalfor havia entelat els finestrals que exhibien Barcelona com si fos un quadre. Llavors la Victòria va inclinar-se una mica cap a mi i, sense mirar-me, em va explicar aquesta història: el meu millor Nadal va ser el de l’hivern del 1970. El meu home i l’home de la meva amiga eren de viatge a Pamplona; negocis. La meva amiga i jo vam sopar a casa d’ella. La meva amiga havia cuinat una pilota que semblava una bola de futbol; era ridículament grossa. Feia molta gràcia. Ens la vam cruspir amb forquilla i ganivet. La meva amiga va treure un cointreau. No teníem pressa. No ens esperava ningú. El fill de la meva amiga ja en tenia trenta; dinava amb la família de la seva dona. Jo l’escoltava a ella i ella m’escoltava a mi, la meva amiga. Sempre havia tingut uns rínxols preciosos. A la ràdio posaven cançons modernes. Vam beure més i vam ballar aquella de l’Elvis, la famosa. Wise men say only fools rush in... Vam ballar i parlar i beure, i també vam fer altres coses. No en vam parlar mai més, però sempre li he agraït el Nadal d’aquell hivern. Tenia un cor gran com una masia i segur que encara és viva, va acabar la Victòria. I jo juraria que llavors em va picar l’ullet. 

Llavors la Victòria va callar i va fer un gest amb el cap, com dient: et passo aquesta pilota i així ja me l’he tret del pit. I jo vaig notar que em començava a créixer una flameta a dins però de cop vaig sentir: ui!, i ui!, i vaig córrer cap a la Lola, que havia caigut i repassava noms de còctels per relaxar-se: Dry Martini, Bloody Mary, Manhattan, Negroni... Sofriment agut del Gustau. Professionalitat de l’Ignasi. Pel que fa a la Lola, lleu fissura de pelvis. Aquell va ser el meu millor Nadal, aquell i el del 1970. Al marxar, la Victòria em va dir: bye-bye, see you on the other side.