Hi ha una frase en l’àmbit acadèmic que, malgrat la seva suposada bona intenció pedagògica, a partir d’una determinada edat sona com una maledicció. Com més gran ets, pitjor. Te la diguin a l’institut quan ets adolescent, en un grau superior, a la universitat, o fent un màster quan ja ets un veterà bregat en la matèria, l’ordre cau com una mala notícia: “Heu de fer un treball en grup”. Només sentir-la, els estudiants saben que comença una gimcana d’excuses i obstacles. Premen les dents, agafen aire i aixequen les celles conscients que tot just els acaben de situar al límit d’un precipici que en les pròximes setmanes tocarà baixar derrapant i a dures penes. El final de trajecte tindrà un regust agre i un resultat més precari del que haurien volgut. En última instància, només queda l’alegria d’haver-te tret el mort de sobre.

Durant la infantesa, quan les habilitats socials encara s’estan desenvolupant, fer treballs en grup és comprensible: estimula l’esperit d’equip i s’aprèn a gestionar tasques, emocions i conflictes. Segons com, també deu ajudar a descobrir quin rol acabaràs jugant a la vida i a entrenar-te per a la frustració. A partir de l’adolescència, ja veus les trampes al plantejament. El món ja es comença a dividir entre els pencaires i els que no foten brot. És el despertar, també, d’un col·lectiu curiós que perdura al llarg de generacions i generacions: els que es comprometen a ajuntar les diferents parts del treball, i que un 99% de les vegades ho fan tard i malament.

Un estudi del 2018 de Chang i Brickman exposa que la gran tragèdia dels treballs en grup és la desigualtat. Ho havíem notat. La immensa majoria d’estudiants enquestats en aquesta investigació lamenten que sempre hi ha membres que desapareixen a l’hora de treballar i que l’avaluació final no és justa amb la realitat del procés ni amb la implicació dels seus integrants. La percepció d’injustícia durant la realització del treball és tan alta que els treballs en grup deixen de ser un espai d’aprenentatge per ser un carregós exercici de paciència i pura resistència en la interacció social. Una altra dada interessant d’un estudi similar alerta que la percepció d’injustícia dins d’un grup afecta des de l’inici al baix rendiment de l’equip. El treball ja està ferit de mort abans de començar. Altres estudis descriuen un fenomen inherent als treballs en grup: el social loafing, que és la tendència a esforçar-se menys quan el mèrit és compartit. Un estudi del 2005 de Piezon i Donaldson centrat en cursos universitaris online conclou que en els grups de treball grans es crea una zona d’ombra que permet a determinats individus desaparèixer misteriosament sense deixar ni rastre. La resta del grup no gosa pressionar els companys fantasma per mandra o per por al conflicte. Ningú vol fer de xèrif. La conclusió és tan senzilla com demolidora: si et vols escapolir de pencar, fes-ho tranquil, que ningú no et perseguirà. Una altra conseqüència que es deriva d’aquesta situació, analitzada per un altre estudi, és que davant els desequilibris i la falta de coordinació, hi ha persones que tendeixen a tirar pel dret. Són els que acaben fent la feina pels altres.

El professorat, que és gat vell, sap perfectament que aquesta és la realitat dels treballs col·lectius. La dimensió dels grups sol tenir a veure amb la quantitat d’alumnes que hi ha a l’aula. Com més gent, grups més grans. Detecten perfectament la desigualtat en el treball, la manca d’equitat i de responsabilitats. Malgrat tot, insisteixen en el mètode i creen grups de treball de sis o set persones, o les que convingui. Ves que no hi insisteixin perquè els treballs en grup amaguen un avantatge logístic innegable: haver de corregir menys.