BarcelonaLa seva motxilla ja indica que ha d'anar sempre preparat per a tot. Diferents targetes de metro, càmera de vídeo, de fotografia... L'Oriol Segura (Barcelona, 1977) és detectiu privat des de fa vint anys, avui té la seva pròpia empresa - Exam detectius - i ha vist com en aquest temps canviava no només la manera d'exercir la professió, sinó les peticions dels clients.

Quan et pregunten a què et dediques, què respons?

— Normalment, que soc autònom. De vegades dic que soc pèrit, perquè com que treballem molt per a companyies d’assegurances… Si dic la veritat, he de donar moltes explicacions. 

Què et diuen?

— "Hòstia, detectiu, que divertit". I dius "Sí, mira, fa 14 hores que soc en un polígon, pixant dins d’una ampolla i he dinat una amanida d’aquestes de supermercat". Nosaltres no podem sortir del vehicle, per no perdre'ns res.

És important el vehicle?

— Esclar, jo porto una furgoneta molt típica, que permet que passi desapercebut. I és bastant polivalent, perquè puc semblar un repartidor a Pedralbes o algú que porta material a un polígon. L’ideal seria tenir un cotxe, una furgoneta, una moto... per despistar i que no et vegin sempre amb el mateix vehicle, però al final no pots assumir tantes coses. 

Passes moltes hores al cotxe?

— Puc passar-n'hi 18. Moltes vegades assegut a darrere amb els vidres tintats, sense que ningú et vegi. Però en determinats espais has de vigilar, perquè acabarien sospitant si hi ha una furgoneta sempre allà. 

T’ha passat?

— Esclar, això depèn molt dels veïns. De vegades arribes a una urbanització i al cap d’un minut ja ve algú a dir-te "De quin pis ets? Tenim un grup de WhatsApp i no hi ets". Altres vegades m’he passat un mes en un lloc i no m’han dit res. 

Recordes el teu primer cas?

— Treballava en una agència, i vaig investigar una dona que havia patit un accident de trànsit. L’assegurança ens va contractar per saber si eren veritat les lesions que deia que tenia i per les quals reclamava diners. 

Qui us contracta més?

— El que ha pujat molt són els temes laborals, o sigui, empreses que es volen assegurar que un treballador que s’ha agafat la baixa no està cometent frau. 

I si els enganxes… s’accepta el que tens com a prova?

— Nosaltres declarem després com a testimonis qualificats. O sigui, en el 99 % dels casos la nostra prova s’admet. 

Però tu no pots investigar qualsevol, entenc?

— No, el primer que hem de mirar és que la causa sigui lícita, és a dir, assegurar-nos que efectivament és treballador de l’empresa, o l’exmarit o l’exdona. 

I les famílies què demanen investigar?

— Abans era la típica història de les banyes, ara són més qüestions econòmiques. Per exemple, parelles separades en què el marit diu que no treballa i no li pot passar la pensió i és mentida. O al revés, has de passar la pensió perquè l’altre diu que no té ingressos i està treballant en negre. 

I què et trobes?

— De tot. Recordo el cas d’una dona que no tenia ingressos i estava cobrant l’atur, rebia la pensió de l’exmarit i treballava a l’empresa familiar. 

Com ho demostres?

— Entrava a les 7 del matí, molts dies obrint el negoci, sortia a fumar i duia posat l’uniforme. Després ella dirà el que vulgui… però, esclar, les proves hi són. 

Encara et demanen investigar infidelitats?

— Sí, de vegades fins i tot de gent que viatja per tot el món i et diuen "Escolta, la meva dona ve a Barcelona amb les seves amigues i vull saber què fa". O altres que et demanen anar fins a l’aeroport per assegurar-se que efectivament està marxant de viatge. 

I en la majoria de casos els estan enganyant?

— Diria que són menys del 50%. Però sí que de vegades veus que està sopant amb algú i que marxen junts a l’hotel. No són proves 100% concloents però… en fi, blanco y en botella.

I com els ho dius? Els envies fotos?

— El problema és que la gent és molt pesada, i de vegades et truquen quan tu encara estàs fent el seguiment i estan asseguts a la taula del costat. Però al final sí, ho envio.

I com reaccionen si els estan enganyant?

— Hi ha dos casos. El que ja pràcticament ho sap i l'únic que vol és la certesa. I el que realment no ho té clar, i en aquest últim cas et pots trobar… de tot. Gent que plora, que crida, de tot. 

I no et fa por que pugui ser un maltractador i li pugui fer mal?

— En els casos de parella tenim col·laboració amb els Mossos, i podem informar-nos de si la persona té antecedents, de si té una ordre d’allunyament o el que sigui. De fet, a un company de Tarragona li va passar, que un home el volia contractar per trobar la dona, que deia que no sabia on era. I quan va fer la consulta va veure que tenia una ordre d’allunyament. Has de mirar molt bé qui és el client.

Tu no et sents malament?

— Crec que quan portes tants anys ho naturalitzes. I jo en la majoria de casos el que veig és molt de frau. Aleshores, de pena, no me’n fan. Ara, ens trobem amb alguns casos que són difícils. 

Per què?

— Perquè moltes baixes són per ansietat i depressió. I com ho demostres? Esclar, un mal d’esquena és més fàcil perquè, si després el veus en un partit de pàdel, tant de mal no té. Però una depressió no és tan senzill. 

Què s'ha de tenir per ser un bon detectiu?

— Paciència. Perquè has de treballar moltes hores, i moltes estàs sol i esperant. I pots tenir la sort que l’espera sigui en un lloc agradable amb terrassa, però també et pot passar que hagis d’esperar en ple Raval, a peu dret, al costat d’un narcopís. A mi m’han tirat coses de les finestres. 

Com?

— Em van tirar un vàter sencer a l’Hospitalet. O de vegades et criden des del balcó "Què fas aquí tu tot el dia?" I comencen a dir "Aigua, aigua". I aleshores has de vigilar, posar-te ben arrambat a la paret de l’edifici. O sigui que has de tenir paciència, i també ser espavilat. 

Detectant les coses?

— I per sortir corrents. Tu pots estar esperant i de sobte aquella persona surt de pressa per agafar un tren. Jo estic sempre preparat: porto diferents targetes de transport, sempre tinc efectiu i dos mòbils. No és una feina fàcil.

Què és el més difícil?

— Aprendre a seguir la persona correcta. Perquè tu pots pensar: em donen un nom, una adreça i jo m’espero. Però de vegades no hi ha fotos a xarxes ni res, o la que t’han facilitat és molt dolenta. I tu has d’estar esperant d’un portal que surti la persona, i t’asseguro que no és tan fàcil. Hi ha un noi jove a l’agència amb la qual més col·laboro que acaba de començar i cada dos per tres s’equivoca.

Quin ha sigut el teu millor cas?

— Em van demanar anar a Punta Cana perquè una cadena d’hotels sospitava que algun treballador estava passant droga. Era un complex enorme, recordo que tenien dofins. I la consigna va ser: convida una persona al viatge, i tu has de ser el gran fiestero, el borratxo de l’hotel, perquè t’ofereixin droga. Al final em feia vergonya perquè demanava droga al que portava la tovallola. 

I els vas enxampar?

— Al final tampoc hi havia ningú movent grans quantitats, només dos treballadors que feien del que ells anomenen “aconseguidors”, aconseguien quantitats poc importants. I, com a gratificant, la història d’una dona que s’havia perdut. 

Què va passar?

— Una dona gran amb Alzheimer havia sortit al matí d’hora i no la trobaven. Havien passat moltes hores i Mossos i Policia l’estaven buscant, però la família em va contractar també a mi. I la vaig acabar trobant al carrer Aragó. De fet, s’havia arribat a parlar de tenir detectius d’ofici, igual que existeixen els advocats d’ofici, però de moment no s’ha fet. 

Recomanes la teva feina?

— Recomanar-ho no sé, a mi m'agrada. Però soc conscient que és una feina dura. I, de fet, si no t'agrada és impossible aguantar.