Ni gavardina, ni barret, ni ulleres de sol. Els 651 detectius privats que actualment compten amb la Targeta d’Identitat Professional a Catalunya no tenen res a veure amb els que coneixem a través de la literatura o el cinema negre. Coincideixen, això sí, en les hores de vigilància i els seguiments discrets. A casa nostra, la professió va arribar a finals del segle XIX de la mà de policies jubilats o en excedència. La gradual professionalització de l’activitat va canviar el seu perfil, i als anys vint, per treballar en una gran agència catalana calia parlar idiomes, tenir nocions de dret i economia i dominar els principis de criminalística. No va ser fins a l’any 1999 que es va crear el Col·legi Oficial de Detectius Privats de Catalunya, el primer de l’Estat, capdavanter en la introducció de bones pràctiques professionals.

Vegem una radiografia del sector en xifres, amb dades a data 20 de juny del 2023 facilitades pel Col·legi Oficial de Detectius Privats de Catalunya:

Catalunya, país d’investigadors

La prosperitat econòmica, l’ascens de la burgesia i l’activitat van impulsar la professió a la capital catalana a principis del segle XX. Entre 1900 i 1936, s’hi van anunciar 192 detectius privats i agències. A Madrid, en aquest mateix període hi havia 72 despatxos.

Què investiguen sota encàrrec privat?

La tasca del detectiu privat, segons l’article 48 de la llei 5/2014 de seguretat privada, consisteix “en la realització de les investigacions que resultin necessàries per a l’obtenció i aportació, per compte de tercers legitimats, d’informació i proves sobre conductes o fets privats”. Fins a la Guerra Civil, els detectius podien treballar en qualsevol cas –fins i tot criminal– a petició de part, tot seguint el model anglosaxó. Actualment, tenen més limitada la seva activitat i no poden intervenir en delictes “perseguibles d’ofici”. La cartera de serveis dels detectius privats de casa nostra és molt àmplia. Aquests són alguns dels més destacats:

Infografia al paper de l'ARA Diumenge