Estem convertint l’espai en un gran abocador?

Quan a finals del mes de març passat es va anunciar l’imminent retorn a la Terra de l’estació espacial xinesa Tiangong-1, en un punt imprecís entre les latituds 43°N i 43°S, que situava Espanya dins la franja de possible col·lisió contra la superfície terrestre, els ciutadans normals vam mirar al cel. Després de la pluja d’esferes de metall d’uns 15 quilos de pes que a finals del 2015 van caure sobre camps a la zona de Múrcia, ara podria ser que rebéssim l’impacte dels fragments d’un laboratori espacial de 8,5 tones de pes. Llegit així, sembla la sinopsi d’un film apocalíptic, però es tracta d’un fenomen que preocupa des de fa temps la comunitat científica pels efectes devastadors que pot tenir.

La Tiangong-1 es va desintegrar finalment durant l’entrada a l’atmosfera terrestre el 2 d’abril, i es va acabar precipitant en aigües de l’oceà Pacífic. L’estació havia estat orbitant la Terra des del 2016 sense control. Quan va perdre la connexió amb l’Agència Espacial Xinesa, el laboratori es va convertir en un element més de brossa espacial que transita l’espai sense rumb i que suposa un dels principals perills per a la integritat de les missions, els seus tripulants i els sistemes espacials que orbiten la Terra actualment.

La brossa espacial és qualsevol objecte artificial que és a l’espai i que ha perdut la seva utilitat. Quan un satèl·lit deixa de complir la seva funció de comunicacions perquè s’espatlla o es queda sense energia, pot iniciar el camí de tornada i desintegrar-se durant la seva entrada a l’atmosfera, o quedar-se orbitant la Terra com a brossa espacial. El problema és que després de dècades d’exploració espacial, la quantitat de satèl·lits, restes de satèl·lits, peces de coets de càrrega, sondes i altres elements que queden a l’espai sense executar cap funció constitueixen un immens abocador amb una capacitat letal de provocar col·lisions amb altres infraestructures en funcionament.

El perill, per tant, no prové del risc que ens caigui un tros de coet o de satèl·lit sobre la teulada de casa, perquè la probabilitat que passi és 10 milions de vegades més baixa que la de ser enxampats per un llamp. El perill prové del risc que la destrucció d’un satèl·lit origini una caiguda de les comunicacions en una zona concreta de la Terra. O, molt pitjor, que provoqui una reacció en cadena que anul·li les comunicacions, faci caure internet i apagui els sistemes d’observació. El col·lapse i la involució tecnològica que podria provocar aquest fenomen, conegut com a síndrome de Kessler, serien devastadors. “Una col·lisió en cascada que destruís diversos satèl·lits podria causar problemes greus en la manera com vivim, perquè sense el funcionament de sistemes clau de telecomunicacions podríem arribar a quedar-nos aïllats”, assenyala Miquel Sureda, professor d’enginyeria aeroespacial a la UPC. A més, les col·lisions es poden produir per l’impacte de fragments de gran dimensió, però també, i sobretot, de petits trossos procedents de restes d’infraestructures que viatgen a velocitats vertiginoses.

Es calcula que actualment hi ha 3.200 satèl·lits morts i més de 170 milions d’objectes més petits d’un centímetre orbitant al voltant de la Terra. Segons l’Agència Espacial Europea (ESA), hi ha més de 500.000 objectes de la mida d’una bala de vidre movent-se a uns 29.000 km/h. L’impacte d’un d’aquests fragments, desplaçant-se a 9 km/s, contra un satèl·lit o l’estructura externa d’una estació espacial podria comportar una catàstrofe. “S’ha arribat a modificar la situació de l’Estació Espacial Internacional (ISS) per evitar l’impacte de la brossa espacial”, puntualitza Sureda. Si el xoc es produeix contra un satèl·lit les conseqüències serien molt greus, però si la col·lisió fos contra una estació tripulada es podria posar en risc la vida dels astronautes. Els científics coincideixen en el fet que per molt que s’intenti reduir la quantitat de brossa, l’única manera realment efectiva de mitigar-ne la presència seria reduint els enviaments a l’espai, però la tendència és la contrària, “cada cop hi ha més activitat i s’envien més satèl·lits”.

Arran d’aquest perill, els governs estan destinant fons a buscar solucions, però no s’hi inverteix prou. “Es diu que en cinc anys podríem tenir un mecanisme per retornar els satèl·lits morts a la Terra, però és improbable si no s’hi destinen més recursos”. Els mecanismes que s’estan explorant són diversos i costosos: des d’un satèl·lit escombriaire que llança una xarxa que atrapa la brossa i la fa tornar a l’atmosfera fins a làsers que emeten energia contra els objectes i els fan retornar, passant per una bola gegant enganxosa que adhereix la brossa i quan la fa reentrar a l’atmosfera es desintegra. També hi ha un catàleg molt complet que determina la posició i el temps que estarà la brossa a l’espai. “Tenim localitzats 7.000 elements, però n’hi ha molts més de descontrolats. Per altra banda, la legislació diu que els satèl·lits i les estacions han de guardar un 5% del combustible per ser enviats, just abans de morir, a una òrbita cementiri (més allunyada de la Terra), però el panorama actual és que hi ha molts cadàvers que orbiten la Terra com zombis, i que és impossible allunyar-los de les òrbites més saturades”, recalca Sureda.

A més, els governs, amb els EUA, Rússia, la Xina i els d’Europa al capdavant, en lloc de col·laborar fan les seves pròpies investigacions i oculten informació valuosa sobre la ubicació d’alguns satèl·lits. La NASA i l’ESA s’intercanvien dades sobre els seus satèl·lits en òrbites baixes, però no informació confidencial relativa als seus satèl·lits militars, capaços de determinar la situació precisa d’un objectiu estratègic a la Terra.

I, mentre la cursa espacial manté els països en alerta, a l’Estació Espacial Internacional, situada a una altitud de 360 km, hi treballen conjuntament astronautes dels EUA, Rússia, el Japó, el Canadà, el Brasil i Europa. Ehsan Sadeghi, enginyer espacial i estudiant iranià a la UPC, en destaca la importància. “Allà dalt es produeix una cooperació única, i aquesta col·laboració entre països amb relacions hostils a la Terra ens hauria de fer veure que important que és l’espai. Hem malmès el planeta, no destruïm l’espai”, conclou.