L’Institut d’Estudis Catalans acaba d’incorporar al diccionari general la paraula criptogínia. És un neologisme que han definit com “ocultació o menyspreu de l’aportació feta per les dones en els diferents àmbits culturals, socials i científics”. El terme serveix per referir-se a tot allò que ha provocat el masclisme i, per tant, l’androcentrisme, una altra accepció que ja fa temps que recull el mateix diccionari: “la visió del món i de la cultura centrada en el punt de vista masculí”.

La paraula criptogínia la van encunyar dos filòlegs professors de la Universitat de València. El febrer del 2020, Begonya Pozo i Carles Padilla van presentar el terme a través d’un article de premsa i n’explicaven la formació: del grec crypto (amagar) i gyné (dona). Destacaven la rellevància d’aquesta paraula per identificar i fer emergir una realitat que, sense nom, semblava que no existís. El 2021, el diccionari basc Elhuyar Hiztegia va incloure kriptoginia per adaptar-ho a la seva llengua.

La criptogínia ens remet a tots aquells centenars de milers de grans dones que, durant segles, es deia que estaven “darrere de grans homes”. És l’expressió sexista i condescendent que hem sentit milions de vegades per lloar, a l’engròs i amb ganduleria, la feina d’escarràs de tantes dones invisibles que van fer brillar altres homes. Dones que han quedat esborrades de la història. No només virtuoses i expertes sinó també companyes i esposes que van cuidar, ordenar, organitzar, compartir, impulsar i estimular disciplines de treball i processos de creació d’homes que eren incapaços de fer-se el llit i una truita. Dones que van transcriure, portar la comptabilitat, enviar manuscrits, catalogar, comprar material, vendre obra i negociar per ells. Dones que van donar idees, que van assumir part de la feina, que van perfeccionar, que van corregir i que van supervisar resultats. La criptogínia fa referència a l’efecte Matilda, el biaix masclista que no ha reconegut la feina de dones científiques, atribuint els seus mèrits a homes llorejats amb els premis més extraordinaris com si ho haguessin fet tot ells sols.

El terme criptogínia ens fa pensar en l’art que no hem arribat a contemplar, els quadres que no s’han penjat en cap museu, les fotografies que mai s’han emmarcat, els llibres que no s’han publicat, els personatges que no han existit, les pel·lícules que no s’han rodat, les escultures que no s’han exposat i la música que no ha interpretat cap orquestra perquè la creació de les seves autores era considerada, per sistema, una obra menor.

La criptogínia ha deformat la història. Quan el feminisme va alertar del biaix en els llibres de text escolars, ha passat un fet simptomàtic que la pot dissimular. Molts llibres, sobretot d’història, han mantingut el vell androcentrisme en la narrativa i han afegit, als marges de les pàgines, uns petits requadres que, de tant en tant, recorden el paper d’alguna dona en aquella matèria o període històric. Les editorials creuen que amb aquella nota afegida pintada de color lila, es rescabala les dones d’aquesta criptogínia. En realitat, les redueixen a un apunt complementari. Mentre la història important i grandiloqüent avança, als marges, als límits del paper, als peus de pàgina, es recorden dones que feien les seves petites contribucions. És una història que és com un apèndix, un guarniment, el granet de sorra. La història de les dones com un fenomen tangencial que avança, petit, modest i en paral·lel, a la història androcèntrica de sempre. Quan a les dones no se les amaga, però se les posa a part, potser també caldrà buscar-hi una paraula més endavant.