“Una mina antipersona costa cinc euros. Però qui paga els milers d'euros que val cada pròtesi?"

BarcelonaEl llibre no es podria haver publicat en millor moment. Ara que tothom parla de geopolítica a propòsit de l'atac de Hamàs a Israel i de la necessitat de proporcionar armes a Ucraïna per parar els peus a Rússia, el periodista i fotògraf Gervasio Sánchez ens torna a donar una bufetada de realitat amb el seu llibre de fotografies Vides minades, 25 anys. Sánchez no es dedica a fer anàlisis grandiloqüents, sinó a mostrar en imatges el dia a dia dels civils que pateixen les guerres i les seqüeles que arrosseguen per a tota la vida. És a dir, què els passa quan el conflicte ja no és notícia. Les seves fotografies, en blanc i negre, impressionen tant com les esgarrifoses històries que explica. Però potser el que més sorprèn del llibre és la resiliència, la capacitat de superació de l'ésser humà, fins i tot en les pitjors circumstàncies.

Vides minades, 25 anys (Blume), publicat en català, castellà i anglès, recull el testimoni d'onze persones que van resultar ferides per mines antipersones a països tan dispars com Angola, Moçambic, Cambodja, l’Afganistan, l’Iraq, el Salvador, Nicaragua, Colòmbia o Bòsnia i Hercegovina. En tots els casos les conseqüències van ser devastadores. La llista de països podria ser encara més llarga, perquè les mines antipersones es continuen utilitzant en tots els conflictes malgrat la signatura del Tractat d'Ottawa, que les va prohibir el 1997. A més, els països que en tenen més –els Estats Units, Rússia i la Xina– no van signar l'acord.

Per això Sánchez manté la seva denúncia. Aquest és el quart llibre de fotografies que publica d’aquesta temàtica. Però a diferència dels anteriors i tal com indica el títol, aquesta vegada mostra l'evolució de les víctimes durant l'últim quart de segle. Mai ningú havia fet una cosa així, i encara menys plasmar-ho en imatges. El llibre té un valor incalculable.

El març del 1996 és quan Sánchez va fer la primera fotografia d'Adis Smajic. Aleshores era un adolescent de 13 anys que es debatia entre la vida i la mort en un hospital de Sarajevo, després de tocar una mina antipersones quan jugava a futbol amb els seus amics al carrer. El fotògraf el va trobar postrat en un llit, mentre la seva mare l’intentava reconfortar fent-li petons. El nen havia perdut l'ull esquerre, havia patit l'amputació del braç dret i desenes de minúsculs trossos de metall se li havien incrustat al cos. La guerra havia acabat a Bòsnia i Hercegovina feia tres mesos.

Ara l’Adis ha fet 41 anys, està casat i és pare. Al llibre apareix somrient amb la seva dona, i és ell qui petoneja els seus dos fills. Té profundes cicatrius a la cara, dissimula la seva falta de visió amb unes ulleres fosques i porta una pròtesi al braç dret. “El dolor brutal que ha patit durant tots aquests anys és inimaginable”, diu Sánchez. El jove s’ha hagut de sotmetre a una trentena d’operacions quirúrgiques. Moltes van tenir lloc a Barcelona i van ser finançades per la companyia DKV Seguros gràcies a la intermediació del fotògraf. Per cert, ni ell ni l'empresa asseguradora no van fer-ne mai bandera.

“Quan em vaig despertar, estava estirada al llit d'un hospital. Vaig intentar aixecar-me, però la meva mare em va dir que no ho fes perquè ja no tenia cames”. Així recorda Sofia Elface Fumo les seves primeres hores després de trepitjar una mina antipersones a prop de casa seva, a Moçambic. Malgrat que han passat tres dècades, no pot evitar emocionar-se. Tot allò va passar quan només tenia 11 anys. Havia sortit a buscar llenya amb la seva germana petita, la Maria, que va morir un mes després que l'artefacte explosiu les fes volar pels aires a totes dues. Sánchez va conèixer llavors la nena a l'hospital ortopèdic de Maputo, la capital moçambiquesa. Al llibre apareix retratada amb les dues cames amputades i sostenint unes pròtesis quan era només una criatura.

Ara la Sofia és una dona de 41 anys i té cinc fills. Durant tot aquest temps ha canviat de pròtesis una dotzena de vegades. “Després de dos embarassos, tenia les pròtesis destrossades i els monyons fets una sagnia”, explica Sánchez. Perquè la cosa no és tan senzilla com tenir unes cames de plàstic i ja està. Cal renovar-les de tant en tant per adaptar-les als canvis del cos, i això no és tan fàcil. “Una mina costa cinc, set, vuit euros. Però qui paga els milers d'euros que val cada pròtesi? –denuncia el fotògraf–. Les empreses armamentístiques i els bancs que inverteixen en armes haurien d'assumir aquesta factura”.

La Sofia explica que la primera vegada que es va deixar fotografiar per Gervasio Sánchez va pensar que probablement no el tornaria a veure mai més. Però el periodista va tornar una vegada, i una altra, i una altra a Moçambic i a tots els països on ha immortalitzat amb la seva càmera els mateixos mutilats durant més de dues dècades. Tant és així que la Sofia confessa que considera Sánchez gairebé un pare i ha posat el seu nom al seu darrer fill.

La dona va participar en la presentació del llibre a Barcelona, juntament amb un altre dels protagonistes, el salvadorenc Manuel Orellana. Perquè aquesta és una altra obsessió del fotògraf: acostar-nos la realitat al màxim perquè comprovem que aquestes persones que ens semblen tan llunyanes són més semblants a nosaltres del que pensem: simplement han tingut la desgràcia de néixer en un país en guerra.

Sánchez reconeix que algunes vegades li va costar tornar a localitzar alguns dels protagonistes del llibre. Per exemple, en el cas del nicaragüenc Justino Pérez, va demanar a una ràdio local que difongués un missatge per antena perquè l'home sabés que l'estava buscant. L'afganès Medy Ewaz Ali va canviar diverses vegades de número de telèfon i de domicili al llarg dels anys. Cada cop que viatjava a Kabul, al reporter li suposava un maldecap trobar-lo. El va fotografiar per primera vegada el 2006, quan només tenia 10 anys. Ara el Medy és un noi de 27 anys que viu a Madrid. Va ser evacuat de l'Afganistan pel govern espanyol quan els talibans van tornar al poder el 2021. Al llibre apareix somrient fent-se una selfie amb la seva germana davant de la cèlebre escultura d'El oso y el madroño a Madrid.

“He deixat de creure que la nostra feina com a periodistes serveixi per a alguna cosa. Anem a guerres, denunciem què passa, els polítics només fan declaracions pomposes i manipuladores, passa el temps de l'impacte mediàtic i ens n'oblidem. Aquest projecte m'ha servit com a ancoratge moral i ètic per no abandonar la professió”, afirma el reporter. Segons Sánchez, aquestes víctimes de les quals després ens oblidem són les que realment fan “actes heroics” que després ningú no documenta.

Actes heroics

Per exemple, explica, Manuel Orellana, que era pagès i va perdre les dues cames, ha aconseguit guanyar-se la vida cosint samarretes i ha fet possible que tres dels seus quatre fills estudiessin a la universitat. La Sofia havia de recórrer cada dia amb cadira de rodes 9,6 quilòmetres per anar a l'institut i, tot i això, no va abandonar els estudis i va acabar l'educació secundària. El llibre és ple d'històries al·lucinants que conviden a passar les pàgines.

"Amb els governs de Pedro Sánchez, inclòs el segon amb el suport de Podem, les vendes d'armes han prosseguit al mateix ritme que durant les anteriors legislatures. El 2022, Ucraïna es va convertir en un dels principals destinataris d'armes espanyoles, i l’Aràbia Saudita, una dictadura teocràtica que viola sistemàticament els drets humans i està implicada directament a la terrible guerra del Iemen, va continuar copant el primer lloc de les nostres exportacions", denuncia el fotògraf, que no suporta el cinisme dels polítics i la manca de transparència sobre el comerç d'armes. I adverteix: “Que es vagin preparant els ucraïnesos amb les mines antipersones”. La majoria de les víctimes queden mutilades quan ja ha acabat el conflicte. Les mines són l'enemic ocult que, per desgràcia, perdura en el temps.