“N o ens cuidem prou”. Ho diu, contundent, la doctora en psicologia Nathalie P. Lizeretti, que explica que si ho féssim “tindríem una societat millor, seríem més feliços i hi hauria, d’una banda, molts menys trastorns mentals com l’ansietat, la depressió o l’estrès i, de l’altra, menys trastorns físics perquè hi ha moltes malalties causades per una mala gestió de les emocions”.

Queda clar, doncs, el diagnòstic. Però quin és el tractament? ¿Com podem cuidar-nos per sentir-nos millor, tant per dins com per fora, i fer, així, una societat millor? La resposta no és senzilla i passa per diferents nivells. Quatre persones d’àmbits ben diferents -la nutrició, la psicologia, el ioga i la perruqueria- ens expliquen com intenten des de les seves pràctiques diàries cuidar-se i cuidar els altres. Sense pretensions ni grans ambicions, amb la saviesa que atorga el contacte diari amb la gent i els seus problemes, amb l’experimentació en primera persona i l’observació dels resultats, amb unes tisores a la mà o des d’una consulta professional, ells guarden alguns dels secrets d’aquesta fórmula que intentem revelar. Els preguntem què significa per a ells cuidar-se.

Conèixer-se

“Cuidar-se és intentar ser coherents amb el que som realment”. Aquesta és, per a Lizeretti, la millor manera de fer-ho però, ¿com es tradueix això a la pràctica? “Hem de descobrir què volem fer amb la nostra vida i intentar viure d’acord amb aquest ideal, amb aquests valors”, aconsella. I per fer-ho proposa ampliar la nostra mirada i recordar que més enllà dels microprocessos quotidians que ens emboliquen i preocupen existeix “el macroprocés”, és a dir, la vida, en majúscules: “A la vida li hem de donar un sentit i, per tant, cal pensar què vull haver aportat al món el dia que em mori. Recordar que morirem és molt important perquè un cop connectem amb aquesta idea ens adonem de quines són les coses importants. Tot es relativitza si obrim la perspectiva i recordem que som mortals”. És el que passa, explica, quan una persona rep un diagnòstic mortal i reacciona recol·locant les peces de la seva existència i donant pes a les més importants. “És el que es coneix com a creixement posttraumàtic però estaria molt bé que la gent fos capaç de fer això, de recol·locar les seves prioritats, sense tenir un diagnòstic mortal, ja que de fet aquest diagnòstic ja el tenim: tots ens morirem, el que passa és que fem veure que no passarà mai”.

I les emocions tenen un paper fonamental en aquest procés. La doctora Lizeretti fa anys que veu pacients a la seva consulta amb un mateix tipus de problemes: falta de comprensió emocional. “La majoria de nosaltres sabem com ens sentim però no entenem el perquè, quins són els motius i els mecanismes que generen aquestes emocions”, diu, i explica com això provoca molts problemes a la vida diària. Com aquells pares que volen compensar la falta de temps amb els seus fills comprant-los molt regals: “No saben que el sentiment d’insatisfacció dels nens no desapareixerà amb els regals perquè el motiu pel qual se senten així és que els troben a faltar”. Per a Lizeretti, una de les causes del problema és que falta molta educació emocional. “Ni a les escoles ni a casa ensenyem als més petits a gestionar les seves emocions, segurament perquè els grans tampoc en sabem”, diu.

Combustible sa

“Cuidar-se és donar-li al cos aquells aliments i nutrients que necessita per funcionar correctament i, per tant, en la majoria dels casos vol dir canviar uns quants hàbits a l’hora de seure a taula. Sembla senzill, però no ho és tant”. Ho diu el dietista nutricionista David Gasol que reconeix que “és un tòpic, sí, però som el que mengem”. “Totes les cèl·lules del nostre cos es regeneren a partir del combustible que els donem i per això és tan important menjar sa”, diu aquest expert en alimentació.

“Bàsicament hem d’aprendre a menjar bé”. I això a la pràctica vol dir allò tan bàsic -i tan poc respectat- de menjar més verdura i més fruita, prioritzar les proteïnes vegetals per sobre de les animals i reduir la ingesta de greixos i sucres refinats. Sembla fàcil, però quan es miren les prestatgeries dels supermercats plenes de productes que prometen ser “naturals”, “saludables”, “equilibrats”, un s’adona que no ho és, de fàcil. “Al supermercat, els productes confonen molt -reconeix-. Estem en mans de la indústria alimentària, que és qui mana en aquest àmbit, i d’altra banda no hi ha gens d’educació nutricional perquè és un tema que a vegades es banalitza, quan en realitat és molt important”. I per què és tan important? “Doncs a curt termini menjar bé vol dir tenir prou energia i vitalitat per disposar al màxim dels recursos del nostre cos, però a llarg termini és sinònim de salut -diu-. Està demostrat que hi ha moltes malalties que tenen l’origen en l’alimentació, i d’altres que es podrien evitar si canviéssim els nostres hàbits alimentaris”. En els últims 70 anys ha anat empitjorant la nostra manera de menjar: cada cop consumim menys verdures i fruites fresques i en canvi hi ha hagut un augment alarmant de proteïna animal, de productes amb sucres afegits i processats industrials. Els resultats d’aquests canvis són prou coneguts. Gairebé la meitat de la població catalana de 18 a 74 anys té excés de pes (un 34,6% té sobrepès i un 14,7% té obesitat), segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya fetes públiques aquest estiu. I el problema és que l’obesitat va de bracet de moltes altres malalties cròniques com la diabetis, la hipertensió, determinades malalties cardiovasculars, de l’aparell locomotor, apnees del son, depressió o més risc de patir els càncers més freqüents. David Gasol ho té clar: “Pensa com et sents després de l’àpat de Nadal i com et sents quan menges aliments frescos i sans... i tria quina sensació prefereixes”.

Donar-se una treva

“Cuidar-se significa respectar la vida i vetllar per mantenir l’harmonia natural de l’organisme. Això s’aconsegueix a través d’hàbits saludables i la moderació en tots els aspectes de la vida. Cuidar-se implica mantenir-se actiu físicament, mentalment i socialment, una alimentació lleugera i nutritiva i descans suficient. I el més important: dedicar un temps per cultivar l’esperit a través d’aquelles aficions que ens fan vibrar. No es possible cuidar-se sense certa dosi d’autoconoceixement i amor cap a un mateix”. Ho diu Laia Villegas, traductora i especialista en filosofia índia, que acaba de publicar Diccionario del yoga (Herder). Ella practica aquesta disciplina des de fa més de 20 anys. La va conèixer a l’Índia, de manera casual, quan hi va anar per estudiar sànscrit. “En tots aquests anys no he deixat de practicar-lo mai perquè noto que els seus beneficis són molts”, explica. És una manera de cuidar-se que està a l’abast de tothom “i que ha vingut per quedar-se”.

Villegas creu que el secret de l’èxit d’aquesta disciplina mil·lenària índia és que avui en dia “necessitem parar, respirar, connectar amb nosaltres mateixos” i això ho trobem a les classes de ioga. “Res del que hi ha fora importa, ens entreguem al que estem fent, encara que no en siguem plenament conscients, però desconnectem del dia a dia, dels impulsos, de les preocupacions... i ens donem l’oportunitat de sentir-nos tal com som”. Aquell espai, diu, “està net de tot el que ens limita cada dia, és com tenir una treva”. I així el ioga guanya adeptes cada dia en aquesta societat hiperconnectada, hiperestimulada, on tothom té pressa i no hi ha espai per a res, precisament perquè ofereix aquesta pausa. “A través de les postures i la respiració busquem un benestar que acaba enganxant”, afegeix.

El seu enfocament integral, que uneix la part física amb la part mental, també agrada als practicants, que descobreixen que treballant els músculs també treballen l’ànima. I a més, hi ha la fascinació “un punt naïf”, reconeix Villegas, “per tot el que ve d’Orient”. “La nostra societat acusa molt la soledat, l’aïllament, el gran materialisme que ens envolta... i això provoca que tot el que vingui d’Orient ens atregui perquè és la proposta de viure d’una altra manera”, afegeix.

Escoltar i ser escoltats

“Cuidar-se és que t’escoltin, que et dediquin una estona, poder compartir problemes, preocupacions o il·lusions, és igual, però és sentir que hi ha algú a l’altra banda amb qui pots parlar tranquil·lament”. Ho diu Sílvia Guillén, perruquera i propietària, juntament amb el seu marit, de l’establiment que porta el nom del seu pare, Josep Guillén, a la rambla de Badal, a la frontera entre Barcelona i l’Hospitalet. Guillén és una experta en l’art de cuidar-se però no només per fora. Els 20 anys que porta al capdavant d’aquest establiment l’han fet arribar a la conclusió que no té la perruqueria plena només perquè pentina bé: “Tenim èxit perquè escoltem la gent i la tractem bé”.

El seu diagnòstic a peu de carrer coincideix amb el dels professionals de la psicologia. “La gent vol que la mimin i li dediquin una estona d’atenció”, i quan ho fa, diu, l’agraïment es converteix en un lligam afectiu amb aquelles persones que sempre acaben tornant perquè allà s’hi senten bé. “En aquest món que vivim ningú té temps per a res, tothom va amb presses i s’obliden de les coses importants”. I algunes són tan senzilles que es poden trobar en una perruqueria. De fet, aquest és el motiu pel qual hi ha moltes clientes que hi van, de manera fixa, dos cops per setmana. “No ho fan només perquè volen pentinar-se -diu-, venen perquè és el seu moment, és aquella estona en què algú està per elles, en què no estan soles i a més surten boniques i reconfortades”.

L’èxit de l’establiment és tal que Guillén a principis de novembre ja estava donant hores per al mes de gener, perquè novembre i desembre ho tenia tot ple. Fins i tot en els moments més durs de la crisi va tenir sempre la perruqueria plena. “Això és un club social”, diu mig en broma.

I revela alguns secrets: “Jo estic fent el que sempre havia somiat. Des de ben petita jugava a pentinar nines i volia tenir una perruqueria pròpia. Ara ho he aconseguit i estic molt contenta, és el que sempre havia volgut i aquesta satisfacció es tradueix en bon rotllo i ganes de fer sentir bé, això enganxa la gent”, diu. Un altre secret és “no enganyar”. “Jo vaig a formacions i a cursos de l’àmbit de la perruqueria i el que em trobo és que hi ha una obsessió per fer augmentar el que gasten les clientes. Tot s’enfoca a això. Com podem fer que gastin més diners? Com podem aconseguir que comprin productes cada cop que vinguin i així el tiquet mitjà de cada clienta sigui més alt? A mi això no m’agrada i tampoc em sembla just. Si la gent confia en mi no la vull enganyar i fer-li comprar un producte que no necessita”, diu. I sent fidel a aquesta manera de pensar ha aconseguit una fidelitat extraordinària per part de la clientela que fins i tot si canvien de barri -o de ciutat!- segueixen anant a la rambla de Badal a cuidar-se i que les escoltin sense presses.