Se n’ha dit que va ser un escriptor visionari, que va imaginar ginys tecnològics abans que fossin descoberts, com si tingués alguna mena de poder sobrenatural per endevinar el futur. Però la realitat és que aquest és només un dels molts falsos mites que giren al voltant de la figura de Jules Verne, escriptor francès que, entre moltes altres, va tenir una gran virtut: saber reflectir en les seves novel·les d’aventures les dues grans aspiracions del segle XIX: l’exploració del món i el progrés tecnològic. I, de fet, aquest interès que tenia Verne per la ciència és el que explica que s’hagi creat aquesta aura mitificadora al voltant de la seva figura. Perquè una cosa és innegable: Verne desperta autèntiques passions.

Pasqual Bernat, doctor en història de la ciència, professor i estudiós de les obres de Verne, afirma que és un personatge fascinant, molt treballador i amb molta imaginació. “És un autor molt prolífic, que va escriure molts gèneres, tot i que el coneixem per les novel·les i molt especialment pel cicle de novel·les Viatges extraordinaris. És un personatge polièdric que et pot atraure de moltes maneres: per l’aventura, per la ciència, per la geografia… Però des del punt de vista més emocional m’identifico molt amb els seus protagonistes, que són molt tenaços, audaços i perseverants, i a qui l’adversitat fa lluitar i superar-se. Realment reps una injecció de moral cada vegada que llegeixes un llibre seu”, diu. Per la seva banda, María Pilar Tresaco, professora de la Universitat de Saragossa i investigadora principal del grup T3AxEL –un grup d’nvestigació dedicat a Verne–, destaca que és un personatge “amb una riquesa increïble”. “Parlem d’un escriptor que encara avui és el segon autor més traduït a tot el món després d’Agatha Christie. Tot i ser un autor de mitjans del segle XIX, persones de tot el món segueixen estudiant la seva obra i hi ha experts en Verne arreu”, recorda Tresaco.

Així, Verne no era un visionari, però tampoc no eren reals altres de les etiquetes que se li van penjar, com ara que era un misogin. “És cert que a les seves novel·les més llegides –reconeix Bernat– les dones són personatges més aviat plans, poc aprofundits o que hi apareixen poc, però això no justifica que se’l titlli de misogin. De fet, en algunes novel·les, com El raig verd i Mistress Branican, les dones són protagonistes. I en altres històries ens mostra també dones potents, poderoses i valentes. S’ha de fer una lectura molt acurada de la seva obra, i és cert que el tòpic existeix, però estudis recents l’estan desmuntant”, diu. Per exemple, una tesi de dues mil pàgines a la qual fa referència Tresaco i que demostra “que no és veritat que fos misogin, el problema és que no es pot mirar la seva obra (ni la societat del segle XIX) amb ulls del segle XXI”.

I com s’acostuma a dir, on n’hi ha dos n’hi ha tres. Per tant, posem en context una tercera acusació, la de ser un supremacista blanc. Aquí Bernat es torna a referir a la necessitat d’entendre el personatge en el seu moment: “El segle XIX és l’era de la ciència i de l’ascensió de la burgesia, i també és l’era del colonialisme, dels pensaments favorables a l’expansió d’Europa, del supremacisme blanc, i això impregna en certa manera la seva obra”.

Burgès i conservador. Sí, però...

Jules Verne va néixer a Nantes, a la Bretanya, el febrer del 1828 en el si d’una família burgesa. El seu pare, Pierre, era un advocat amb una bona posició, i la seva mare, Sophie Allotte de la Fuye, provenia d’una família d’armadors enriquits pel comerç colonial de Nantes, principalment amb el tràfic d’esclaus. Una realitat familiar que explica alguns dels seus posicionaments i també que sovint se l’hagi titllat de retrògrad i conservador, tot i que això també caldria matisar-ho. Tresaco parla de Verne com del “prototip del burgès del segle XIX criat en una ciutat burgesa, però que va tenir la gran capacitat de saber-se envoltar de gent que li podia subministrar la informació i els estudis que necessitava per poder desenvolupar la seva obra i que tingués una realitat científica”.

Bernat remarca que Verne és una persona “polièdrica, amb clars i obscurs, amb molts matisos i moltes contradiccions”: “És clarament un burgès conservador, que té alguns tics propis del seu temps i el seu entorn social, però al mateix temps és un anarquista i un amant de la llibertat. Estima la naturalesa, el mar i la música, és molt sensible i té una imaginació desbordant. És un autor complet amb dues cares. Un home avançat a la seva època en algunes coses, que aposta pel coneixement, per la cultura i per la bellesa”. Pel que fa al mite del seu conservadorisme, dues puntualitzacions. La primera, la influència de qui va ser el seu editor, que va fer sempre de més i de menys per acontentar el seu públic fent-li modificar determinats posicionaments perquè fossin tan estàndards com fos possible. La segona, el fet que no dubtés a entrar en política com a membre d’un partit d’esquerres, amb el qual va ser regidor de Cultura a Amiens, on s’havia instal·lat a principis de la dècada del 1880, i on va promoure, entre altres coses, la construcció d’un circ.

Ja de ben jove tot apuntava que el seu destí seria fer-se càrrec del bufet familiar i per això el seu pare el va obligar a estudiar dret, tot i que el que a ell realment l’apassionava era el mar, la literatura i la ciència, un triangle al qual podem sumar un component més, la llibertat, punt de confluència que ajuda a contextualitzar millor la seva obra. És cert que va seguir les directrius del pare, però no va arribar a exercir mai, ja que ben aviat es va posar a escriure i l’èxit que va aconseguir li va permetre esquivar aquest destí i dedicar-se al que més li agradava.

Així, el trobem el 1848 instal·lat a París per seguir els estudis de dret, tot i que allà va dedicar més temps a llegir i a escriure teatre que a estudiar. En un dels salons literaris de París va fer amistat amb Alexandre Dumas, que va ser el primer a qui va exposar la seva idea de la “novel·la de la ciència”. El 1851 ja va començar a publicar en una revista de divulgació científica els seus primers treballs. Acabats els estudis, i després de convèncer el pare perquè li permetés quedar-se a París per dedicar-se a la literatura, va escriure diverses obres de teatre.

La veritable carrera literària de Verne va començar el 1863 amb l’èxit immediat que va aconseguir amb la publicació de la seva novel·la Cinc setmanes en globus, publicada per Jules Hetzel. Trobar Hetzel va ser decisiu per a ell, perquè es va convertir en el seu editor i mentor literari. Hetzel va trobar en Verne una autèntica gallina dels ous d’or i no va dubtar a esprémer-lo com una llimona obligant-lo a publicar fins a tres novel·les l’any, sense donar-li la contrapartida econòmica que hauria merescut. Malgrat això, l’acord va permetre a Verne dedicar-se a la literatura de manera professional, complint puntualment aquella exigència, fet que explica l’extensíssima obra que ens ha deixat com a llegat.

En el marc d’aquesta col·laboració, entre el 1863 i el 1876 Verne va escriure les que són les seves grans obres mestres, amb títols com Viatge al centre de la Terra, Els fills del capità Grant, Vint mil llegües de viatge submarí, La volta al món en 80 dies i L’illa misteriosa. Títols que van anar engreixant les butxques de Hetzel, un gran negociant i un gran controlador, que no dubtava a fer modificar arguments i personatges per evitar res que pogués posar en risc el seu negoci. “El capità Nemo, en principi, Verne el va pensar com un príncep polonès que havia perdut la família assassinada pels tsars russos. Hetzel l’hi va fer canviar perquè a Rússia hi tenia molts lectors i hi feia molt negoci. I al final va fer que fos hindú i que els responsables de la mort de la família fossin els anglesos, on Hetzel no tenia negoci”, exemplifica Pasqual Bernat.

El Verne viatger

Un altre dels falsos tòpics que van córrer durant molts anys sobre la figura de Jules Verne era que, malgrat els magnífics viatges que narrava a les seves històries, ell no havia viatjat mai. I això és completament fals. De fet, Verne va ser un gran viatger per a l’època. Va tenir tres vaixells amb els quals va fer diverses travessies, i sempre que va poder va emprendre viatges per conèixer directament la geografia i els costums dels països i indrets que sovint ja coneixia dels textos escrits. M. Pilar Tresaco destaca que aquesta és una altra de les moltes falses etiquetes que se li van penjar: “Viatjava regularment per la Mediterrània amb el seu vaixell, va travessar l’Atlàntic per anar a Nova York, va recórrer els mars de Nord. Crec que podem dir que va viatjar molt per a una persona de la seva època”.

Aquesta passió per la geografia i els viatges impregna bona part de les seves novel·les. Pasqual Bernat apunta que sovint “les seves històries parteixen d’un viatge”: “Hi ha un viatge físic, però també un de metafòric, com un viatge iniciàtic dels personatges. Potser l’exemple més simbòlic seria el que experimenta l’Axel a El viatge al centre de la Terra. Ha d’afrontar un munt d’adversitats, però l’aventura i el coneixement el transformen i van formant el seu caràcter. Quan acaba el viatge, l’Axel és un altre”. Tresaco precisa que hi són “perquè són un instrument per ensenyar i cultivar la gent, tot i que és cert que de vegades també és un mitjà per desenvolupar els personatges”.

Una vida familiar complexa

Jules Verne és un autor universal però té una vida privada potser no tan coneguda i una mica complexa. Com apunten Tresaco i Bernat, en sabem moltes coses perquè s’ha trobat molta de la seva correspondència, fet que ens permet “tenir una visió prou clara de com era el personatge”, apunta la investigadora. Gràcies a les seves cartes se sap que era hipocondríac, que mantenia una estreta relació amb els pares i que, probablement, es va casar una mica perquè tocava. La dona era Honorine de Vyane, una viuda mare de dues filles amb qui va ampliar la família quan va néixer el seu fill Michel, amb qui va tenir una relació tempestuosa i que li va generar més d’un seriós maldecap, ja que fins i tot va passar per un correccional. Per sort, amb el pas dels anys va anar canviant i va acabar convertint-se en col·laborador del seu pare.

Els últims anys de Verne ens presenten un personatge molt més fosc, però hi ha una explicació que té com a epicentre l’any 1886, que va ser doblement dramàtic per a Verne. Un nebot seu, afectat per un trastorn mental, el va ferir d’un tret mentre patia un brot paranoic. A conseqüència de l’atac, Verne va quedar coix per a la resta de la seva vida, fet que li va condicionar el caràcter, a partir de llavors més taciturn, i va provocar que encara es capfiqués més en la seva feina. Pocs dies després de l’atac moria Hetzel, que havia sigut el seu mentor. Els últims anys, Verne els va passar com tota la seva vida, escrivint sense parar històries que, 150 anys després, segueixen fent-nos viure viatges extraordinaris.