Owen Jones: "Després d’una crisi el que es destrueix són les esquerres"

Foto: XAVIER BERTRALTé 30 anys i és la icona intel·lectual de l’esquerra britànica arran del seu llibre Chavs, la demonización de la clase obrera, i els seus articles a The Independent i a The Guardian. Va ser al CCCB i va omplir amb un públic jove i entregat. És un activista optimista amb un diagnòstic molt dur del moment que vivim.

El teu nou llibre és contra The Establishment.

És un sentiment molt present al Regne Unit, que els que estan al poder se’n surten sempre. Que hi ha unes regles per a ells i unes altres per a la resta de gent. El poder ara és socialisme per als rics: es rescata la gent de dalt. S’amenaça la democràcia des de dalt.

Dónes la solució?

Cito l’establishment a judici i els poso de testimonis. He entrevistat moltíssima gent: polítics, mitjans de comunicació, empresaris de la City, gent del sector financer, dels grans negocis. Es tracta d’observar-ne els vincles.

I accedien a parlar? No et veien com un perill?

Has vist la pel·lícula Gomorra? La gent sempre es preguntava com era que la Màfia havia accedit a ser entrevistada. Té a veure amb el seu ego. M’he trobat gent que es penja i s’estreny la soga amb les paraules equivocades. No s’adonen que el que diuen els condemna.

¿M’ho has comparat amb la Màfia de Gomorra intencionadament?

[Riu.] No aniria tan lluny, per ser justos. Tot i que sí que cometen actes criminals. L’imperi de Murdoch al Regne Unit punxava els telèfons de la gent, com els gàngsters. La policia apallissa algú o el mata i després ho cobreix. Sí que sona una mica mafiós. Els escàndols al Regne Unit amb polítics, bancs, mitjans de comunicació, han despertat la consciència pública de la gent. Si ets pobre i comets frau, o fumes cànnabis, l’estat se’t tirarà a sobre; però si portes l’economia a la catàstrofe o evites pagar impostos, l’estat és allà per defensar-te.

Dius que el neoliberalisme va fallar, però ha sobreviscut i ha imposat les regles per gestionar la crisi que havia generat.

El neoliberalisme pot deambular mig mort, com un zombi, indefinidament. Si no és que algú li dóna el cop de gràcia. Les coses no es col·lapsen, s’han de substituir. El problema és que no ha aparegut cap alternativa coherent. L’esquerra com a moviment de masses és cada vegada més dèbil a Europa, tant com a mitjans del segle XIX. Històricament les crisis del capitalisme no són bones per a les esquerres. Als anys 30 vam viure amb el feixisme, i als anys 70 el thatcherisme i el reaganisme. I ara l’austeritat i el neoliberalime units. Les esquerres ho han tingut millor després de les grans guerres.

Caram.

No suggereixo que el que necessitem per solucionar això sigui una guerra. Però després de la Primera i la Segona Guerra Mundial és quan més van prosperar les esquerres. Per mi que l’esquerra hagi fracassat a reunir-se i proveir una alternativa coherent no és una excusa per no mobilitzar-nos. 25 milions d’europeus estaran enfonsats en la pobresa en els pròxims anys, i la meitat dels joves estan a l’atur. Els roben el futur. No és acceptable. No és sostenible!

És estrany que amb la desigualtat creixent l’esquerra no guanyi les eleccions a Europa.

Després d’una crisi el que es destrueix són les esquerres. I sense una alternativa d’esquerres, la dreta neoliberal prosperarà. La ràbia s’ha redirigit molt intel·ligentment lluny dels de dalt, que en són responsables, i s’ha culpat els veïns. Dividir en bàndols és una tradició molt antiga, que ajuda a desviar la ira. Com més pobra és la gent, més es giren els uns contra els altres.

Intentes ser optimista.

Intento ser optimista? Sóc optimista! Si no ho sóc ho deixo! Estaria fent perdre el temps a la gent. Els precedents històrics em fan ser optimista. La gent ha lluitat molt, terriblement, per la democràcia, els drets i la llibertat, s’ha encarat a conseqüències horribles, que la història ha reconegut. El problema és que la gent es desmoralitza ràpid si no guanyes aviat. Les coses han de canviar i ho hem de fer junts. I ho farem.

Ets escriptor o activista?

No volia ser escriptor, no era el meu objectiu. Quan vaig publicar el primer llibre fa tres anys, al Regne Unit, va anar millor del que m’esperava, hi havia una nova fam per parlar sobre les classes. Durant temps hi havia el mite que només existia la classe mitjana. Ja ningú ho diu. El govern conservador imposa polítiques del segle XIX, beneficien els rics, mentre aquells que són a baix de tot batallen amb les dificultats. La riquesa dels mil més rics s’ha doblat en cinc anys, mentre que els pobres han de demanar menjar per sobreviure. La separació de classes ha tornat.

Escrius des del compromís ideològic.

Hi ha dos tipus de periodistes: el que fingeix que no té una perspectiva esbiaixada i el que sap que la té i és honest. Jo ho deixo clar: sóc un socialdemòcrata desacomplexat, i gran part del temps sóc activista. Intento despertar la consciència de la gent i encoratjar-la a lluitar.

Què penses del futur de la socialdemocràcia?

El socialisme el veig simple: una societat basada a satisfer les necessitats de la gent en comptes de treure’n profit, i on la democràcia l’apliques a tots els aspectes, no només a la política, sinó també a l’economia, a la feina, etcètera. No crec en l’antic concepte de la nacionalització, amb un estat buròcrata. Crec en la democràcia dels treballadors i els consumidors.

Som lluny d’això?

Quan els bancs van fracassar, va ser el mercat qui els va rescatar? No, va ser l’estat. Nacionalitzem el deute i privatitzem el benefici. Això és socialisme per a rics. Jo vull un socialisme per a tothom. I ha de ser una qüestió internacional, no d’un únic país. A Europa això és més evident. Compartim unes mateixes polítiques i hem de compartir també la visió de la societat. No passarà l’any que ve, ni probablement la dècada que ve. No crec que 10 anys abans que s’imposés el neoliberalisme la gent ho hagués predit. Ens hauria semblat fanatisme, molt extremista. Els neoliberals pensaven que havien perdut, estaven desmoralitzats, i en canvi van fer-se amos del món relativament de pressa. Estaven desesperats, creien que la història els havia derrotat, que estaven al bàndol equivocat, que el lliure mercat estava en col·lapse. I van guanyar amb disciplina, establint les bases intel·lectuals, sent organitzats, no lluitant els uns contra els altres, sent persistents, trobant ganxos, obertures... Qui vulgui canviar el món n’ha d’aprendre. I guanyar, com ells.

La classe treballadora encara existeix?

Sí, és la majoria de la societat. La que, per viure, necessita treballar a les ordres d’algú altre i perd l’autonomia sobre el que fa. Tant si ets escombriaire, o treballes en un supermercat, o ets infermer, o professor….

Molta no treballa: està a l’atur.

Perdre la feina -per les lleis del lliure mercat i el capitalisme- no implica deixar de ser classe treballadora. És absurd parlar de classe no treballadora. L’error és que els problemes socials de sempre, com l’atur, es converteixen en fracassos individuals. L’atur és un fracàs del sistema, i es veu com un fracàs de l’individu. Cal canviar la mentalitat. S’està marcant una generació sencera -excepte els fills dels privilegiats-, els estan arruïnant les vides, i no és culpa seva.

Caldrà reinventar el sindicalisme?

El sindicalisme crea solidaritat i organització. És encara el moviment democràtic més gran del Regne Unit. És cert que tenim les lleis antisindicalistes més estrictes i repressores d’Occident. La naturalesa de la classe treballadora també ha canviat: ha passat del sector de la indústria al sector serveis. Les feines que feien sovint eren brutes, poc sanes, excloïen les dones… Ara no són feines de trencar-se l’esquena, són més temporals, la gent salta d’una feina a una altra. Ara és més difícil sindicar-se i organitzar la gent. En lloc d’enfrontar la gent es tracta de dir-los: “Teniu molt en comú amb l’immigrant que neteja, amb la persona a qui han fet fora de la feina”.

Tota la teva família ha sigut socialista.

Al meu besavi, al principi del segle XX, el va inspirar la Revolució Russa, Stalin. Va rebutjar quadrar-se davant l’himne. A la vaga general del 1926, ell, com tanta altra gent, no va anar a treballar per donar suport als miners de carbó, a qui volien retallar els salaris. El meu avi es va unir als comunistes com a treballador portuari cap al 1940. El germà del meu avi, als anys 30, era a l’equip de futbol d’un partit de l’ala esquerra. La meva àvia era regidora laborista.

En el fons ets conservador, no trenques amb els pares...

Es van conèixer com a activistes trotskistes als anys 60. Jo sóc moderat, comparat amb ells! Però no és que em rentessin el cervell quan creixia. Als pares els van derrotar als anys 80, terriblement. El thatcherisme no només aixafava els opositors, gaudia fent-ho. Estava ple de triomfalisme. Era escruixidor passar per això.

I tu devies ser molt jove.

Vaig néixer el 1984, durant la gran vaga minera al Regne Unit: va ser un punt d’inflexió en la història de la política britànica. La derrota dels vaguistes va ser un gran triomf per al thatcherisme. El meu pare era molt actiu llavors: a la Batalla d’Orgreave va veure com els policies pegaven brutalment als miners. Jo formo part de la generació que ha viscut amb el neoliberalisme i el thatcherisme. La meva va ser una reacció contra totes dues coses. I contra la derrota dels pares: estaven cansats, van fer el que van poder i van perdre. Jo rebutjava la idea i pensava que s’havia perdut una batalla però no la guerra. El truc és no ser pessimista quan perds ni triomfalista quan guanyes, ser realista.

El teu pare està orgullós de tu, doncs?

Crec que sí.

¿No li preocupa que cometis els mateixos errors que ell?

Sí, se’n preocupa. En començar a treballar amb sindicats, i amb parts de l’ala esquerra laborista, volien que fos un acadèmic. Vaig iniciar el doctorat, però el vaig deixar: no estava fet per a mi. He tingut sort: al Regne Unit és difícil que algú amb la meva postura política trobi un altaveu.

Vas escriure un article sobre el teu pare quan va perdre la feina, cert?

Sí, va perdre la feina quan jo i la meva germana bessona vam néixer, tenien 4 fills. No tenien diners, perquè les revolucions no paguen les factures, així que va agafar una feina a l’Ajuntament de Sheffield, i la va perdre a mitjans dels 90. Va ser una època dura per a ell, sentia que havia malaguanyat gran part de la seva vida fent política. Va deprimir-se, ho entenc.

Parles de la seva com la generació oblidada.

Em preocupa la idea d’enfrontar els joves i la gent gran. Pots generalitzar sobre els rics i els pobres, però no sobre els joves i la gent gran. Quan algú de mitjana edat perd la feina, és difícil que en pugui trobar una altra. Hem d’impedir que les generacions s’enfrontin. Un jove i un adult a l’atur haurien d’establir vincles.

També s’imposa als joves la idea que, si no troben una feina, se l’han d’inventar.

Forma part del funcionament individualista. La idea que per escalar a la vida has d’ascendir per una gran corda. Obama ho va dir: per pujar a la vida ningú t’ajuda, ho has de fer sol. Implícitament, si fracasses és culpa teva. Estàs a l’atur perquè no ets prou emprenedor. Si hi ha joves que volen crear empreses, perfecte, però seran minoria… El que han de fer és organitzar-se i lluitar per una societat on tinguin una oportunitat.

Creus en moviments com els indignats?

La meva orientació política va més en la línia del moviment laborista, més tradicional. Però la vella esquerra no pot quedar-se estancada en el passat, el món canvia. Moviments com els indignats o Ocupem Wall Street han visibilitzat la ràbia, han mostrat que la gent està farta, que vol canviar, que no confia en els partits tradicionals. També ha recordat a la gent qui causa les crisis, i a qui se li fan pagar. Forcen els debats a l’agenda. La meva tesi és que no aconsegueixes canvis si no és que tens una alternativa coherent, amb un lideratge. No els pots mantenir motivats sense això. Sense algú que dirigeixi la ràbia. La desil·lusió amb l’ordre existent no canviarà el món per si mateix, a la gent se li ha de donar direcció i alternativa.

Necessitem la política.

Però no amb polítics dominats per interessos privats i per mantenir l’statu quo. Als mitjans de comunicació sovint els passa igual. Cal utilitzar plataformes socials, i no fiar-nos només dels mitjans tradicionals, no són sempre honestos.

Fa uns dies Anne Applebaum va dir-me que hem sobreestimat les revolucions pacífiques, que no poden canviar el món.

Desafortunadament, el que s’obté és una elit governant que es divideix, i acaba amb uns lluitant per un bàndol i els altres per un altre. És el que ha passat amb les Revolucions de Color. A Ucraïna ara tenen oligarques dominant la política. La gent està enfadada amb l’ordre de les coses, surt al carrer i dirigeix la ira cap a un bàndol o un altre d’oligarques. Acabes sent un peó en les lluites entre els que són al poder. A Ucraïna s’haurien de desfer de tots. Hi ha molts oligarques que han robat els recursos del país des del col·lapse soviètic. Poden ser diferents, però no estan compromesos amb la democràcia, ni uns ni altres. Han utilitzat la gent com a carn de canó. No és la revolució que es necessita.

Què et sembla el fenomen Piketty?

El que ofereix és prometedor. Els neoliberals abans d’arribar al poder tenien un marc de pensament: no eren només eslògans. Quan el seu marc de pensament va començar a popularitzar-se, va mostrar que els vents canviaven de direcció. Piketty és un fenomen, ha elaborat una crítica molt consistent, que recolza en proves empíriques, i mostra que el vent comença a canviar de direcció. La gent no demana més dogma neoliberalista, demana a crits que s’acabi amb les desigualtats de riquesa i poder.

És possible un impost als rics arreu del món, i que el paguin?

Hem de mobilitzar-nos a escala internacional. Cal construir solidaritat i vincles. Evadir impostos és un dels grans crims d’aquesta era, uns eviten pagar-los mentre que els altres paguen les conseqüències de l’austeritat.

Què pensa de Snowden?

És un heroi americà, com Chelsea Manning. Ha exposat el que el poder fa a la gent, en teoria per la gent però sense consultar-l’hi. Si a la gent li sembla bé aquesta vigilància, perfecte. Però haurien de poder decidir sabent què passa a porta tancada. El poder mai perdonarà Snowden pel que ha fet. Ha forçat un canvi als Estats Units, i ha demostrat que és possible canviar.

Una sola persona pot crear problemes al govern més poderós del món.

Hem d’organitzar-nos perquè els governs estiguin al servei del poble. Sense fer coses d’amagat, amb secretisme i una diplomàcia internacional deshonesta i opaca. Desaprovo com es va atacar Snowden perquè va anar a Rússia. Digue’m els països del món que no tinguin extradició amb els Estats Units. No tenia opcions! Rebutjo la idea que, per puresa moral, s’hagi de passar la resta de la vida a la presó. Ha de fer tot el que pugui per ser lliure. Té coratge. La història el reconeixerà i el veurà amb més bons ulls que els líders autoritaris que ens han espiat i han comès crims horribles a l’Afganistan i a l’Iraq, i que després els han intentat cobrir.

El perfil

Owen Jones (Sheffield, Gran Bretanya) és fill de trotskistes, té 30 anys i sembla que en tingui menys. "En tinc 58 però em conservo bé [riu]. M'han dit Macaulay Culkin i tot. He après a riure-me'n".

El seu discurs és poc infantil, és dur i madur. Prepara The establishment. And how to get away with it.

El seu llibre Chavs, la demonización de la clase obrera (Ed. Capitán Swing) ha estat un fenomen en molts països.

"Apassionat, compassiu i moral", el va definir The New York Times.