Nova YorkFeia deu minuts que seia sola quan vaig entrar en pànic. Havia quedat amb Ralph Fiennes per sopar i de sobte em vaig adonar que m’havia equivocat de restaurant.

L’actor, de 59 anys, és un perfeccionista confés, sempre s’ho prepara tot fins a l’excés; no és dels que facin tard ni dels que entenguin la falta de puntualitat dels altres. O sigui que vaig començar a córrer frenèticament pel Canadà, una estrangera en terra estranya. Em feien por aquells ulls blaus gèlids tan famosos, aquells ulls que semblen il·luminar-se amb la foscor; aquella mirada despietada que posa els pèls de punta quan Fiennes fa de depravat comandant nazi a La llista de Schindler, de reptilià Lord Voldemort a Harry Potter i de xef psicòpata a la seva nova i elegant comèdia negra, The Menu, que s'estrena el dia 2 als cinemes.

Quan finalment vaig arribar al lloc indicat amb 30 minuts de retard, seia sol, impecable amb un vestit blau marí de llana de Timothy Everest; menjava un aperitiu –“una cosa de cigrons”, em va dir– i prenia una copa de Sancerre. No em va clavar la mirada sinistra de Heathcliff (tot i que la va perfeccionar per a la versió de Cims borrascosos del 1992). Ben al contrari, Fiennes es va mostrar encantador i va contestar les meves preguntes –les típiques d’una admiradora– sobre Shakespeare: la seva actuació al Hamlet del 1995 a Broadway, per la qual va guanyar un Tony, i la seva fulgurant versió cinematogràfica de Coriolanus del 2011.

Després de menjar un “ànec cuinat de tres maneres” al restaurant Richmond Station, em va proposar que ens tornéssim a trobar l’endemà al matí, perquè l’estaven esperant a la catifa vermella del Festival Internacional de Cinema de Toronto per a l’estrena de The Menu. Segurament feia veure que no estava empipat per la meva falta de puntualitat perquè és un actor fantàstic. És una d’aquelles rares criatures que tenen la mateixa força interpretant obres clàssiques que populars, i que alternen l’escenari teatral i la pantalla. És alhora prolífic i enigmàtic, i s’esfuma darrere d’un enlluernador ventall de personatges.

Si us mireu o us torneu a mirar, com jo, vint pel·lícules seves, pensareu que els Oscars no volen dir absolutament res perquè aquest home no n’ha aconseguit cap. No tinc cap intenció d’ofendre Tommy Lee Jones, que ho va fer de meravella a El fugitiu i que el 1994 va derrotar Fiennes com a millor actor secundari pel seu paper a La llista de Schindler però... L’escena en què el nazi clava els ulls en una presonera jueva d’un un camp d’extermini, interpretada per una tremolosa Embeth Davidtz, i té la temptació de fer-li un petó, tot i que, segons li diu, ella no és “una persona en el sentit estricte de la paraula”, és una de les millors coses que s’han vist mai en una pel·lícula.

Ara Fiennes és a Nova York, protagonitzant Straight Line Crazy al teatre The Shed. Hi interpreta el paper de Robert Moses, el constructor que va crear, per bé o per mal, l’actual Nova York. “Ralph és molt bo interpretant monstres”, diu Nicholas Hytner, director de l’obra. “No els aborda des d’un punt de vista sensacionalista. Mira d’entendre’ls”. Va ser Hytner qui va proposar a David Hare que escrigués l’obra sobre Moses per al teatre que dirigeix a Londres, el Bridge, on es va estrenar aquesta primavera. Moses era un Cèsar nord-americà: un home cepat que donava cops a les taules, un paper perfecte per a un intèrpret de grans personatges shakespearians com Fiennes. “Sempre m’han encantat els mascles tòxics”, diu Hare, recordant amb satisfacció Pravda, la sàtira de Rupert Murdoch que va escriure el 1985 amb Howard Brenton. “Són fantàstics per al teatre, oi?”

A Fiennes també li agraden. A diferència d’alguns grans actors nord-americans, que cultiven amb molta cura els papers heroics, al britànic li encanta nedar en aigües moralment tèrboles, “aquelles zones grises on no és fàcil definir res”.

Un hedonista disciplinat

Fiennes ha tingut una trajectòria brillant que va començar a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. Al començament de la trentena va interpretar quatre personatges apassionants que el van fer famós i el van convertir en un autèntic trencacors: a La llista de Schindler de Steven Spielberg del 1993, a Quiz Show de Robert Redford del 1994, al Hamlet de Broadway del 1995 i a El pacient anglès d’Anthony Minghella del 1996.

Tot i així, el que ell sempre ha buscat han sigut papers interessants més que no pas la fama. “Fer de protagonista d’una obra clàssica en un escenari teatral i ser alhora una grandíssima estrella de cinema és gairebé impossible”, diu Hare. “Laurence Olivier podia fer-ho. Judi Dench podia fer-ho. I Ralph Fiennes és l’únic actor que també ho pot fer”. Fiennes té fama de pensar només en la feina. “No hi ha dubte que, quan vaig treballar amb ell fa 20 anys, l’envoltava un halo de depressió i intensitat”, diu Hare. “Aquest núvol s’ha dissipat amb els anys. És bonic observar el seu procés de treball, perquè s’hi esforça moltíssim en tot moment. Després tanca la porta i se n’oblida.

Quan Fiennes feia el paper de Moses a Londres, escoltava gravacions del constructor hores i hores. Però, preocupat pel seu accent novaiorquès, de vegades trucava a un amic de Brooklyn, l’actor i documentalista Fisher Stevens, just abans que s’aixequés el teló per preguntar-li com es pronuncia “Bronx” o “West Side Highway”. Va ser igual de meticulós amb el seu uniforme de conserge a The Grand Budapest Hotel. Com recorda Wes Anderson, director de la pel·lícula, la primera vegada que se’l va emprovar Fiennes es va enfurismar pel tall i els materials del vestit; va explicar que volia moure’s com Fred Astaire però amb allò no podria. Anderson li va permetre redissenyar l’uniforme.

Mark Mylod, el director britànic de The Menu, diu que Fiennes és rigorós però flexible, com un músic de free-jazz. I afegeix: “És sensual i en part hedonista. Ell mateix t’explicarà que la seva idea de la perfecció és instal·lar-se a la casa que lloga a Itàlia enmig del no-res i submergir-se nu en un llac”.

Jessica Chastain, que va fer de dona de Fiennes a Coriolanus (que també va dirigir ell) i a The Forgiven (Los perdonados), de l’any passat, diu que, quan el va conèixer per filmar amb ell l’obra de Shakespeare, estava nerviosa per la seva ferocitat com a actor. “Però llavors em vaig adonar de la seva fragilitat, perquè el finançament li va fallar i em va trucar; em va deixar un missatge molt emotiu”, explica. “M’enrecordo que mentre l’escoltava vaig pensar: «L’estimaré sempre perquè m’ha deixat veure aquesta vulnerabilitat»”.

"Gairebé és d'un altre segle"

Liam Neeson (que interpretava el paper d’Oskar Schindler) recorda que, durant el rodatge de La llista de Schindler, Fiennes, que feia de nazi, va deixar anar en una escena un crit sobrenatural d’odi i ràbia que li va fer posar la pell de gallina. (Van treure aquesta escena de la versió definitiva.) Quan van anunciar el millor actor de repartiment als Oscars, Neeson va creuar els dits perquè no l’hi donessin al seu amic per la seva interpretació de l’oficial nazi, perquè Fiennes quedaria encasellat per sempre en aquell paper, com li va passar a Tony Perkins després de Psicosi. “És encantador, el Ralph”, diu Neeson. “Gairebé és d’un altre segle”. (Com el seu nom complet: Ralph –pronunciat “Reif”– Nathaniel Twisleton-Wykeham-Fiennes.)

Va fer amistat amb Neeson i la seva dona, Natasha Richardson –que abans de morir el 2009 havia fet dues pel·lícules amb Fiennes–, amb qui va passar temporades al mas del sud de França que el pare de l’actriu, el director i productor Tony Richardson, li va deixar en herència. Engegaven el tocadiscos i durant les càlides nits d’estiu ballaven a la gespa a la llum de la lluna. Quan a començaments dels 90 li va arribar la fama, la vida de Fiennes va sortir a la superfície enmig d’una tempestat publicitària a l’estil de Harry Styles. Estava casat amb Alex Kingston (que més tard es va convertir en un personatge habitual de la sèrie Urgències) quan es va enamorar de la bella actriu britànica Francesca Annis, gairebé 18 anys més gran que ell, que feia de Gertrude, la seva mare, a Hamlet. Annis i Fiennes es van separar al cap d’11 anys.

L’actor, que valora el misteri, detestava ser objecte de xafarderies. “Per a ell era anatema”, diu la cineasta i germana seva Martha Fiennes, “i odiava que la seva vida despertés curiositat”. A diferència del seu germà, Joseph Fiennes, també un actor famós, que viu a Espanya amb la seva dona i els seus fills, Ralph és un esperit lliure i aventurer pel que fa a la vida amorosa i té en alta estima la seva solitud.

De vegades, com quan era un nen, al Ralph li agrada “allunyar-se del xivarri i els jocs”, diu la Martha. Rient, afegeix que el Ralph prefereix viure en llocs bonics i civilitzats “on no hi hagi gossos que vomitin ni nens que cridin”. Stevens, pare de dos fills, afirma amb humor que el posen nerviós els bolquers. Li dic a Fiennes que respectaré la seva intimitat, però m’ha de dir si té parella o està esperant una criatura. “No, no, ni parlar-ne”, em contesta, rient. Com ja va dir una vegada quan explicava que era el més gran de molts germans: “Jo ja vaig tenir fills de petit”.

Li pregunto què li sembla dirigir pel·lícules en què ell també surt (com ara Coriolanus, La dona invisible i El corb blanc, un film sobre la vida de Rudolf Nureyev que li va costar molt tirar endavant). “No m’agrada gens el tema dels diners”, diu sobre l’obtenció de finançament. “Ho trobo molt dur. Però m’encanta tot el procés de decidir com ho presentaré tot plegat visualment. Abans d’anar a l’escola de teatre, vaig estudiar art durant un any; em pensava que seria pintor”.

Diu que li ha encantat fer pel·lícules com A Bigger Splash (Cegados por el sol), de Luca Guadagnino, en què interpreta un personatge carismàtic i escandalós, Harry Hawkes, un productor musical descrit pel director italià com “un faune pagà”, que balla una dansa dionisíaca al so de la cançó dels Rolling Stones Emotional Rescue. A Fiennes li agrada que el Harry digui coses ofensives: “Un dels atractius de ser actor és la llibertat per dir coses que no dius a la vida real”.

“Un tigre amagat en un cos adolescent”

Fiennes es va criar amb cinc germans la major part del temps al sud d’Anglaterra; els ingressos del seu pare com a fotògraf eren irregulars. La seva mare era escriptora, poeta i pintora. “Crec que per a tots dos era una pressió enorme”, diu Fiennes. “De vegades ella explotava. I sobre això de tenir tants fills, moltes vegades ho deia literalment: «Per què tenim tantes criatures?»”. Una vegada, explica, es va armar amb “una mica de valor” i li va dir: “Doncs no us vam demanar néixer ni a tu ni al papa”. I això no va sinó empitjorar la situació: “Ai, no em diguis aquestes coses".

Els Fiennes van viure durant un temps a la costa oest d’Irlanda. La seva mare, una catòlica convençuda amb avantpassats irlandesos, es va enamorar del país. Allà la seva família nombrosa no estava tan mal vista com a la Gran Bretanya. La mare de l’actor, Jennifer Lash, li explicava abans de dormir contes basats en obres de Shakespeare, com ara Enric V i Hamlet. “Jo era a la llitera de dalt i la meva mare em va dir: «T’explicaré un conte. Hi ha un noi i el seu pare s’ha mort, i ell és un jove príncep». I m’ho va dir amb les seves paraules. Crec que es va adonar de l’efecte que em va fer. L’endemà va posar un disc de vinil de Laurence Olivier amb els monòlegs de Hamlet i Enric V. I em vaig asseure al costat amb un llibre de butxaca, seguint el text mentre l’escoltava, sense saber què volia dir, però emocionat per la veu d’aquell actor que deia tot allò”.

Joseph Fiennes, que ara ha acabat la seva cinquena temporada a El conte de la criada, diu que la seva mare els va ensenyar a “posar-hi valor, a llançar-se al buit, amb errors i tot, però sempre amb disciplina”. Martha Fiennes diu que el seu germà ja era “completament autònom” als 5 o 6 anys. Quan va néixer la Martha, la seva mare comentava: “Oh, Déu meu, tinc una nena amb una vida social normal, gràcies a Déu”.

“Explicava que quan el portava a una festa infantil d’aniversari”, recorda la Martha, “ell anava directament cap a la mare i li deia: «Tens algun trencaclosques que pugui fer?» No era dels que deien: “Fem-ho entre tots»”. El Joseph explica que, de jovenet, el seu “encantador” germà gran no era només una rata de biblioteca. “Es plantejava la possibilitat de ser mariner i anar a clubs de karate”. “Potser buscava tenir una sensació de control”, diu el Joseph. “Hi havia una tensió física subjacent. Recordo que em va empènyer contra una prestatgeria i em va donar cops de puny i puntades de peu i em preguntava: «Notes el vent?», mentre se m’acostava a un mil·límetre del nas. Tenies la sensació que era com una molla comprimida que anhela alliberar-se, un tigre amagat en un cos adolescent”. El Ralph encara busca l’alliberament físic. Com Moses, és quan neda que pensa millor. “Crec que plantejar-te reptes físics és una bona manera de treure’t tota la merda que tens al cap”, diu.

Un sentit de l’humor “entremaliat”

Quan començava, Fiennes va provar de fer alguns papers de l’estil de Hugh Grant per compensar les tragèdies shakespearianes, però se sentia incòmode fent personatges romàntics, com el de Va passar a Manhattan, una adaptació de la Ventafocs que va protagonitzar amb Jennifer Lopez: “Puc encaixar en una comèdia si el guió em va bé, però vaig tenir la sensació que era un paper de príncep blau. I el príncep blau és una mena de personatge molt insuls”.

Segons la seva germana Martha, els mitjans de comunicació no solen adonar-se que Fiennes no és sempre seriós: “El Ralph té un sentit de l’humor entremaliat, unes històries absurdes. És irrepetible”. Aquest estil d’humor es va posar de manifest quan Fiennes va proposar un spin-off de Harry Potter titulat Voldemort’s Bride, protagonitzat per ell i Jessica Chastain, que representaria un matrimoni feliç, el dels Voldemort, ple de sexe, odi i encanteris.

Va fer una meravellosa actuació còmica a The Grand Budapest Hotel, d’Anderson, i s’ho va passar molt bé interpretant Lord Voldemort, però la Martha li va haver d’explicar qui era el dolent de Harry Potter i li va dir que era un “megapaper increïble”. El fill mitjà de la Martha, Hero Fiennes Tiffin, interpreta a les pel·lícules un jove Tom Riddle, el personatge que es converteix després en Voldemort. “Em sembla que al principi arrufava una mica el nas”, diu el Ralph. “Pensava: «Això són fantasies per a criatures. No ho veig clar.” (Martha assenyala que el Ralph va llegir Els set pilars de la saviesa de T.E. Lawrence als 7 anys.)

Fiennes explica que el moment en què s’ha sentit més orgullós va ser quan, caracteritzat de Voldemort, va passar pel plató i el fill del secretari de rodatge de Harry Potter, un nen de quatre anys, va esclatar a plorar. L’actor s’enfurisma per l’escàndol organitzat entorn de JK Rowling: “JK Rowling ha escrit grans llibres sobre l’empoderament, sobre els nens que es reconeixen com a éssers humans. Parlen de com et converteixes en un ésser humà millor, més fort i més centrat moralment. Els insults que ha rebut són repugnants, terribles. Vull dir que puc entendre el punt de vista de qui està enfadat amb ella pel que diu de les dones. Però no és una feixista obscena d’ultradreta. És només una dona que diu: «Soc una dona i em sento una dona i vull poder dir que soc una dona». I entenc per què ho diu. Encara que jo no sigui una dona”.

No està enfadat perquè hagin matat James Bond després de 25 pel·lícules, cosa que segurament l’ha deixat sense feina com a M: “Vaig pensar que era una decisió atrevida i contundent. Ver a saber, potser ho tornen a posar tot en marxa i volen que una dona torni a fer de M. Quan vaig agafar el relleu a Judi Dench, ella m’eclipsava en totes les pel·lícules. Sempre hi treien la seva veu, una gravació o un retrat. I jo pensava: “Escolta, Judi, ¿puc fer de M o no?”

Quan tenia 14 anys, era capaç d’enumerar totes les noies Bond. Ho pot fer encara? Recita d’una tirada tots els noms, des de Honey Ryder fins a Pussy Galore, passant per Domino i Kissy Suzuki. Diu que va jugar amb la idea d’interpretar James Bond i en un moment donat va tenir una conversa en aquest sentit, però va demanar si podia ser un film d’època en blanc i negre ambientat als anys 50.

Abans de separar-nos, li dic que seria divertit plantejar-li les quatre preguntes que Kristin Scott Thomas li fa durant l’escena d’amor a la banyera d’El pacient anglès.

Fiennes, que du un elegant conjunt d’americana i pantalons de roba texana per al nostre cafè matinal, em mira com si digués: “No tindria gens de gràcia”. Però s’hi avé.

Quan ha sigut més feliç?

— Contesta que, després d’haver estat tant de temps “centrat a Londres”, la residència nova que té ara a Suffolk, amb “ecos de la meva infància”, d’una època feliç en què els seus pares eren joves i no estaven tan estressats pels diners, “ha sigut com una tornada a casa molt humana”.

I quan ha sigut menys feliç?

— Això –respon amb cautela– està relacionat amb la seva vida personal. “Si pateixes per fer el que cal deixant-te guiar pels ulls dels altres, pel que creus que els altres volen veure, o si estàs enredat en una cosa que no va bé i tot i així no tens el valor de dir: “Això no funciona”, crec que aleshores sí que ets desgraciat”.

Què és el que més li agrada?

— “Nedar i Shakespeare”.

Què detesta?

— “Procuro no detestar res, però potser sí que detesto tot el que transmet una sensació de falsedat. És curiós, perquè la meva feina és fingir”.