Entrevista
Diumenge 25/11/2022

Ralph Fiennes: "Detesto tot el que transmet una sensació de falsedat"

Actor

Maureen Dowd / The New York Times
12 min
L'actor Ralph Fiennes.

Nova YorkFeia deu minuts que seia sola quan vaig entrar en pànic. Havia quedat amb Ralph Fiennes per sopar i de sobte em vaig adonar que m’havia equivocat de restaurant.

L’actor, de 59 anys, és un perfeccionista confés, sempre s’ho prepara tot fins a l’excés; no és dels que facin tard ni dels que entenguin la falta de puntualitat dels altres. O sigui que vaig començar a córrer frenèticament pel Canadà, una estrangera en terra estranya. Em feien por aquells ulls blaus gèlids tan famosos, aquells ulls que semblen il·luminar-se amb la foscor; aquella mirada despietada que posa els pèls de punta quan Fiennes fa de depravat comandant nazi a La llista de Schindler, de reptilià Lord Voldemort a Harry Potter i de xef psicòpata a la seva nova i elegant comèdia negra, The Menu, que s'estrena el dia 2 als cinemes.

Quan finalment vaig arribar al lloc indicat amb 30 minuts de retard, seia sol, impecable amb un vestit blau marí de llana de Timothy Everest; menjava un aperitiu –“una cosa de cigrons”, em va dir– i prenia una copa de Sancerre. No em va clavar la mirada sinistra de Heathcliff (tot i que la va perfeccionar per a la versió de Cims borrascosos del 1992). Ben al contrari, Fiennes es va mostrar encantador i va contestar les meves preguntes –les típiques d’una admiradora– sobre Shakespeare: la seva actuació al Hamlet del 1995 a Broadway, per la qual va guanyar un Tony, i la seva fulgurant versió cinematogràfica de Coriolanus del 2011.

'La llista de Schindler'.
'The Menu'.

Després de menjar un “ànec cuinat de tres maneres” al restaurant Richmond Station, em va proposar que ens tornéssim a trobar l’endemà al matí, perquè l’estaven esperant a la catifa vermella del Festival Internacional de Cinema de Toronto per a l’estrena de The Menu. Segurament feia veure que no estava empipat per la meva falta de puntualitat perquè és un actor fantàstic. És una d’aquelles rares criatures que tenen la mateixa força interpretant obres clàssiques que populars, i que alternen l’escenari teatral i la pantalla. És alhora prolífic i enigmàtic, i s’esfuma darrere d’un enlluernador ventall de personatges.

Si us mireu o us torneu a mirar, com jo, vint pel·lícules seves, pensareu que els Oscars no volen dir absolutament res perquè aquest home no n’ha aconseguit cap. No tinc cap intenció d’ofendre Tommy Lee Jones, que ho va fer de meravella a El fugitiu i que el 1994 va derrotar Fiennes com a millor actor secundari pel seu paper a La llista de Schindler però... L’escena en què el nazi clava els ulls en una presonera jueva d’un un camp d’extermini, interpretada per una tremolosa Embeth Davidtz, i té la temptació de fer-li un petó, tot i que, segons li diu, ella no és “una persona en el sentit estricte de la paraula”, és una de les millors coses que s’han vist mai en una pel·lícula.

L'intèrpret en una imatge recent.

Ara Fiennes és a Nova York, protagonitzant Straight Line Crazy al teatre The Shed. Hi interpreta el paper de Robert Moses, el constructor que va crear, per bé o per mal, l’actual Nova York. “Ralph és molt bo interpretant monstres”, diu Nicholas Hytner, director de l’obra. “No els aborda des d’un punt de vista sensacionalista. Mira d’entendre’ls”. Va ser Hytner qui va proposar a David Hare que escrigués l’obra sobre Moses per al teatre que dirigeix a Londres, el Bridge, on es va estrenar aquesta primavera. Moses era un Cèsar nord-americà: un home cepat que donava cops a les taules, un paper perfecte per a un intèrpret de grans personatges shakespearians com Fiennes. “Sempre m’han encantat els mascles tòxics”, diu Hare, recordant amb satisfacció Pravda, la sàtira de Rupert Murdoch que va escriure el 1985 amb Howard Brenton. “Són fantàstics per al teatre, oi?”

A Fiennes també li agraden. A diferència d’alguns grans actors nord-americans, que cultiven amb molta cura els papers heroics, al britànic li encanta nedar en aigües moralment tèrboles, “aquelles zones grises on no és fàcil definir res”.

Un hedonista disciplinat

Fiennes ha tingut una trajectòria brillant que va començar a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. Al començament de la trentena va interpretar quatre personatges apassionants que el van fer famós i el van convertir en un autèntic trencacors: a La llista de Schindler de Steven Spielberg del 1993, a Quiz Show de Robert Redford del 1994, al Hamlet de Broadway del 1995 i a El pacient anglès d’Anthony Minghella del 1996.

Tot i així, el que ell sempre ha buscat han sigut papers interessants més que no pas la fama. “Fer de protagonista d’una obra clàssica en un escenari teatral i ser alhora una grandíssima estrella de cinema és gairebé impossible”, diu Hare. “Laurence Olivier podia fer-ho. Judi Dench podia fer-ho. I Ralph Fiennes és l’únic actor que també ho pot fer”. Fiennes té fama de pensar només en la feina. “No hi ha dubte que, quan vaig treballar amb ell fa 20 anys, l’envoltava un halo de depressió i intensitat”, diu Hare. “Aquest núvol s’ha dissipat amb els anys. És bonic observar el seu procés de treball, perquè s’hi esforça moltíssim en tot moment. Després tanca la porta i se n’oblida.

Quan Fiennes feia el paper de Moses a Londres, escoltava gravacions del constructor hores i hores. Però, preocupat pel seu accent novaiorquès, de vegades trucava a un amic de Brooklyn, l’actor i documentalista Fisher Stevens, just abans que s’aixequés el teló per preguntar-li com es pronuncia “Bronx” o “West Side Highway”. Va ser igual de meticulós amb el seu uniforme de conserge a The Grand Budapest Hotel. Com recorda Wes Anderson, director de la pel·lícula, la primera vegada que se’l va emprovar Fiennes es va enfurismar pel tall i els materials del vestit; va explicar que volia moure’s com Fred Astaire però amb allò no podria. Anderson li va permetre redissenyar l’uniforme.

'El pacient anglès'.
'El Gran Hotel Budapest'.

Mark Mylod, el director britànic de The Menu, diu que Fiennes és rigorós però flexible, com un músic de free-jazz. I afegeix: “És sensual i en part hedonista. Ell mateix t’explicarà que la seva idea de la perfecció és instal·lar-se a la casa que lloga a Itàlia enmig del no-res i submergir-se nu en un llac”.

Jessica Chastain, que va fer de dona de Fiennes a Coriolanus (que també va dirigir ell) i a The Forgiven (Los perdonados), de l’any passat, diu que, quan el va conèixer per filmar amb ell l’obra de Shakespeare, estava nerviosa per la seva ferocitat com a actor. “Però llavors em vaig adonar de la seva fragilitat, perquè el finançament li va fallar i em va trucar; em va deixar un missatge molt emotiu”, explica. “M’enrecordo que mentre l’escoltava vaig pensar: «L’estimaré sempre perquè m’ha deixat veure aquesta vulnerabilitat»”.

"Gairebé és d'un altre segle"

Liam Neeson (que interpretava el paper d’Oskar Schindler) recorda que, durant el rodatge de La llista de Schindler, Fiennes, que feia de nazi, va deixar anar en una escena un crit sobrenatural d’odi i ràbia que li va fer posar la pell de gallina. (Van treure aquesta escena de la versió definitiva.) Quan van anunciar el millor actor de repartiment als Oscars, Neeson va creuar els dits perquè no l’hi donessin al seu amic per la seva interpretació de l’oficial nazi, perquè Fiennes quedaria encasellat per sempre en aquell paper, com li va passar a Tony Perkins després de Psicosi. “És encantador, el Ralph”, diu Neeson. “Gairebé és d’un altre segle”. (Com el seu nom complet: Ralph –pronunciat “Reif”– Nathaniel Twisleton-Wykeham-Fiennes.)

Va fer amistat amb Neeson i la seva dona, Natasha Richardson –que abans de morir el 2009 havia fet dues pel·lícules amb Fiennes–, amb qui va passar temporades al mas del sud de França que el pare de l’actriu, el director i productor Tony Richardson, li va deixar en herència. Engegaven el tocadiscos i durant les càlides nits d’estiu ballaven a la gespa a la llum de la lluna. Quan a començaments dels 90 li va arribar la fama, la vida de Fiennes va sortir a la superfície enmig d’una tempestat publicitària a l’estil de Harry Styles. Estava casat amb Alex Kingston (que més tard es va convertir en un personatge habitual de la sèrie Urgències) quan es va enamorar de la bella actriu britànica Francesca Annis, gairebé 18 anys més gran que ell, que feia de Gertrude, la seva mare, a Hamlet. Annis i Fiennes es van separar al cap d’11 anys.

L’actor, que valora el misteri, detestava ser objecte de xafarderies. “Per a ell era anatema”, diu la cineasta i germana seva Martha Fiennes, “i odiava que la seva vida despertés curiositat”. A diferència del seu germà, Joseph Fiennes, també un actor famós, que viu a Espanya amb la seva dona i els seus fills, Ralph és un esperit lliure i aventurer pel que fa a la vida amorosa i té en alta estima la seva solitud.

De vegades, com quan era un nen, al Ralph li agrada “allunyar-se del xivarri i els jocs”, diu la Martha. Rient, afegeix que el Ralph prefereix viure en llocs bonics i civilitzats “on no hi hagi gossos que vomitin ni nens que cridin”. Stevens, pare de dos fills, afirma amb humor que el posen nerviós els bolquers. Li dic a Fiennes que respectaré la seva intimitat, però m’ha de dir si té parella o està esperant una criatura. “No, no, ni parlar-ne”, em contesta, rient. Com ja va dir una vegada quan explicava que era el més gran de molts germans: “Jo ja vaig tenir fills de petit”.

Li pregunto què li sembla dirigir pel·lícules en què ell també surt (com ara Coriolanus, La dona invisible i El corb blanc, un film sobre la vida de Rudolf Nureyev que li va costar molt tirar endavant). “No m’agrada gens el tema dels diners”, diu sobre l’obtenció de finançament. “Ho trobo molt dur. Però m’encanta tot el procés de decidir com ho presentaré tot plegat visualment. Abans d’anar a l’escola de teatre, vaig estudiar art durant un any; em pensava que seria pintor”.

Diu que li ha encantat fer pel·lícules com A Bigger Splash (Cegados por el sol), de Luca Guadagnino, en què interpreta un personatge carismàtic i escandalós, Harry Hawkes, un productor musical descrit pel director italià com “un faune pagà”, que balla una dansa dionisíaca al so de la cançó dels Rolling Stones Emotional Rescue. A Fiennes li agrada que el Harry digui coses ofensives: “Un dels atractius de ser actor és la llibertat per dir coses que no dius a la vida real”.

“Un tigre amagat en un cos adolescent”

Fiennes es va criar amb cinc germans la major part del temps al sud d’Anglaterra; els ingressos del seu pare com a fotògraf eren irregulars. La seva mare era escriptora, poeta i pintora. “Crec que per a tots dos era una pressió enorme”, diu Fiennes. “De vegades ella explotava. I sobre això de tenir tants fills, moltes vegades ho deia literalment: «Per què tenim tantes criatures?»”. Una vegada, explica, es va armar amb “una mica de valor” i li va dir: “Doncs no us vam demanar néixer ni a tu ni al papa”. I això no va sinó empitjorar la situació: “Ai, no em diguis aquestes coses".

Els Fiennes van viure durant un temps a la costa oest d’Irlanda. La seva mare, una catòlica convençuda amb avantpassats irlandesos, es va enamorar del país. Allà la seva família nombrosa no estava tan mal vista com a la Gran Bretanya. La mare de l’actor, Jennifer Lash, li explicava abans de dormir contes basats en obres de Shakespeare, com ara Enric V i Hamlet. “Jo era a la llitera de dalt i la meva mare em va dir: «T’explicaré un conte. Hi ha un noi i el seu pare s’ha mort, i ell és un jove príncep». I m’ho va dir amb les seves paraules. Crec que es va adonar de l’efecte que em va fer. L’endemà va posar un disc de vinil de Laurence Olivier amb els monòlegs de Hamlet i Enric V. I em vaig asseure al costat amb un llibre de butxaca, seguint el text mentre l’escoltava, sense saber què volia dir, però emocionat per la veu d’aquell actor que deia tot allò”.

Joseph Fiennes, que ara ha acabat la seva cinquena temporada a El conte de la criada, diu que la seva mare els va ensenyar a “posar-hi valor, a llançar-se al buit, amb errors i tot, però sempre amb disciplina”. Martha Fiennes diu que el seu germà ja era “completament autònom” als 5 o 6 anys. Quan va néixer la Martha, la seva mare comentava: “Oh, Déu meu, tinc una nena amb una vida social normal, gràcies a Déu”.