És democràtic vestir de Chanel?

El 2 de desembre, a l’estació de Bowery del metro de Nova York s’hi va produir una escena insòlita: tot de dones vestides de dalt a baix de Chanel –una de les marques més exclusives del món– es passejaven per l’andana. El metro novaiorquès, símbol cultural i servei públic d’accés universal, és l’espai on més de tres milions de persones de condicions molt diverses conviuen cada dia. Aquell vespre, però, no era un trajecte qualsevol: s’hi celebrava la desfilada Métiers d’Art, la cita anual en què la maison exhibeix l’excel·lència dels seus tallers artesanals. “El metro de Nova York pertany a tothom”, justificava el director creatiu Matthieu Blazy. Una afirmació que molts mitjans s’han afanyat a interpretar com un gest democratitzador que buscava reconnectar amb la suposada essència popular de la seva fundadora, Gabrielle Coco Chanel.

A aquesta èpica s’hi ha afegit un altre episodi que l’ha disparat encara més: la desfilada va obrir-la Bhavitha Mandava, una model originària de l’Índia descoberta al metro de Nova York poques setmanes abans de la temporada primavera/estiu 2025. La mateixa Mandava, que amb prou feines ha tingut temps de pair un ascens tan fulgurant, va publicar a les seves xarxes un vídeo dels seus pares plorant d’emoció mentre la veien desfilar com a mascaró de proa d'una maison que representa la màxima expressió del luxe.

Les xarxes no s’han fet esperar i van plenes d’opinions més pròpies d’un anunci ensucrat de Nadal que no pas d’una mirada realista del món que ens envolta. Hi abunden les veus que presenten aquest moment com una conquista democràtica i alguns mitjans han arribat a defensar que la desfilada demostra que el luxe ja no és patrimoni d’un cercle tancat, sinó que pot dialogar amb la gent comuna. Per a molts, Mandava simbolitza un pas endavant en la representació de models índies i de comunitats sovint invisibilitzades i projecta la idea que qualsevol jove pot aspirar al mateix. Tanmateix, confondre representació amb transformació és una de les trampes més eficaces del sector: les imatges canvien molt més ràpid que les estructures.

O bé en Quim Masferrer té raó i tots som molt (o massa) bona gent o bé els humans tenim un talent secular entrenat per acontentar-nos amb qualsevol pacte de mínims. En quin moment hem tirat la tovallola en la lluita per la justícia social i ens conformem amb gestos més propis de l’il·lusionisme que d’un compromís real? Com pot ser que, en ple segle XXI, celebrem que Chanel triï una model índia per obrir una desfilada en comptes d’indignar-nos perquè hagi trigat tant a fer-ho? Per què agraïm que aquesta casa hagi “baixat” al metro per presentar la seva col·lecció, pressuposant-li la bona intenció de preocupar-se pel bé comú? Potser perquè també ens agrada creure que formem part d’un relat amable, encara que sigui a costa d’ignorar allò que realment sustenta aquest sistema.

El luxe sempre ha existit i no sembla que tingui cap intenció de desaparèixer en un futur pròxim perquè, mentre persisteixi la desigualtat social, tindrà prou combustible per continuar funcionant. La noció de “luxe democràtic”, que alguns s’afanyen a proclamar, no és més que un oxímoron sense voluntat de resoldre’s. I quan alguna iniciativa sembla apuntar a una suposada democratització, sovint no és més que un miratge: un relat pensat per convèncer-nos de comprar allò que no ens pertoca, alimentats per la il·lusió que l’ascensor social opera a ple rendiment. A més, el luxe necessita preservar sempre una certa inaccessibilitat: és del desig frustrat d’on extreu la seva força simbòlica i econòmica.

No podem ser tan ingenus d’empassar-nos aquesta falsa modèstia. En un món socialment just, el luxe seria innecessari i cap indústria treballa per a la seva pròpia extinció. Per això el sector busca un equilibri constant entre preservar l’exclusivitat que li dona valor i guanyar-se el favor del públic amb gestos calculats, disfressat de modernitat i proximitat. El luxe ho sap perfectament. Chanel, des dels seus inicis, també.