Aguamilpa (Mèxic)El marakame ha mort. El 8 de setembre del 2018, la música es va aturar abruptament al poble d'Aguamilpa, a l'estat de Nayarit, ubicat al nord-oest de Mèxic. Una veu nasal va anunciar amb un megàfon que Margarito Díaz, una figura popular entre els 200 habitants de la localitat, havia estat assassinat. Tenia seixanta anys. Era l'únic marakame de l’aldea, un guia espiritual a la comunitat indígena huitxol. Designat pels ancians des de petit, Margarito era conegut per la seva lluita a favor del medi ambient i la protecció de l'aigua.

Aquell dissabte d'estiu, per fugir de la calor sufocant de casa seva, feta de llauna, Margarito Díaz i la seva dona van decidir posar el llit de matrimoni sota un tendal que havien improvisat per a l'ocasió. Entre tots dos, la seva neboda de dos anys ja dormia. Cap a les 22.30 h, un home es va acostar a la penombra. Va dir: "D'on ve la música?", va treure la pistola i va disparar una bala. El marakame va rebre el tret al cap i va morir a l'acte. L'assassí va fugir. L’anunci va arribar una hora després.

"Sabíem que no només feia amics defensant l'aigua i la cultura del nostre poble indígena, però no hauríem imaginat mai que això li costaria la vida", va dir Arsenio Díaz, el gran dels seus sis fills, d'uns 30 anys.

La cultura wixárika

Quatre anys després, la vídua de Margarito Díaz, Modesta Chávez de la Rosa, de 56 anys, continua vivint en un clima d'amenaces constants. El seu marit era secretari del Consell de Seguretat de la comunitat indígena huitxol. El seu fill Arsenio recorda que la seva maleta sempre estava a punt. Com a secretari i marakame, Margarito participava en innombrables reunions, assemblees i altres comitès populars relacionats amb el futur del poble huitxol. Aquesta ètnia indígena, que compta amb uns 50.000 membres, viu al centre-oest de Mèxic, a la Serra Mare Occidental, una cadena muntanyosa de 1.250 quilòmetres. Les comunitats estan repartides en tres estats: Jalisco, Durango i Nayarit, on es van refugiar després de l'arribada dels colons espanyols al segle XVI. A causa del seu aïllament, són una de les comunitats indígenes que millor han conservat les seves tradicions i creences a Mèxic. La comunitat parla huitxol, una llengua de la família utoasteca, com el nàhuatl.

Aquest poble es caracteritza per una cosmogonia pròpia, lligada a l'existència d'un territori considerat inviolable i sagrat, un rombe on habiten els seus déus el centre i les cantonades del qual veneren. Reconeixen més de quaranta déus. Wirikuta, prop del poble de Real de Catorce, una superfície de 140.000 hectàrees al desert semiàrid de San Luis Potosí, és el lloc més sagrat de la seva cultura. Per als wixáritari (plural de wixárika, com s'anomenen ells mateixos els huitxols), la vida va néixer en aquesta terra. Els primers homes van cobrar vida en aquest lloc sagrat a partir d’una gota d’aigua. La tradició oral explica que després de cinc dies d'inundació, la deessa Takutzi Nakawe va decidir que era el moment de crear vida, va agafar el bastó i va marcar els quatre punts cardinals i el centre del rombe: així van néixer els primers humans al territori sagrat. La lluita del marakame estava lligada a la protecció d'aquest territori, en gran part semidesèrtic i sota l'amenaça constant de l'escassetat d'aigua.

El 2019, l'artista plàstica mexicana Marianela Fuentes i quatre indígenes huitxols van pintar un fresc titulat La creació de l'univers. Ella explica la relació entre les comunitats indígenes i l'aigua, que ocupa un lloc central a la seva obra sobre fons blau: “L'aigua es considera un regal dels déus i se li atribueixen poders de purificació, curació i fertilitat. entitat viva i conscient, íntimament lligada a la terra, les muntanyes, els rius i les fonts. L'aigua és, per descomptat, vital, però també sagrada, ja que a la seva cosmogonia porta la vida".

Tres dies abans de la seva mort, Margarito va anar a una reunió a 300 quilòmetres al nord de casa seva, en un dels cinc llocs sagrats dels huitxols, San Blas. Allí, una gegantina roca blanca s'alçava sobre les onades. L'anomenen Tatei Haramara, que significa mare oceà. Els huitxols creuen que allà descansa la deessa de l'aigua. Els pelegrins hi acudeixen regularment per fer ofrenes o presentar els seus respectes. Com la família González de la Cruz, una parella i els seus dos fills d’aspecte modest, que han viatjat sis dies per arribar-hi. "No ens perdríem el nostre pelegrinatge anual aquí per res del món; cada any posem el nostre destí en mans dels déus. Estalviem tot l'any per a aquest viatge". La família ha portat ofrenes com blat de moro fermentat i cafè. Mentre la família és a la zona tot està ritualitzat. Un d'aquests ritus consisteix a entrar completament vestits al mar. Una família en reemplaça una altra al mes de març. Aquesta estació està dedicada a les peregrinacions al territori sagrat a la cultura huitxol. Les cerimònies tenen lloc sota la mirada curiosa dels turistes que han anat en massa a estiuejar a la zona costanera.

Uns anys abans

Quatre anys abans, amb el seu barret de palma amb boles d'estam i plomes d'àliga per indicar la seva condició de marakame i amb el seu vestit brodat amb animals multicolors que ell mateix havia teixit segons el costum huitxol, Margarito Díaz va alçar la veu contra la transformació del lloc sagrat en un temple del turisme. En particular, es va oposar als projectes d'inversió hotelera a la regió.

El 2013, el líder indígena i el seu col·lectiu van aconseguir pels pèls impedir la construcció a l'illa en negar-se a signar un acord. L'illa havia estat concessionada per la Sermarnat (Secretaria de Medi Ambient i Recursos Naturals) el 2011 a dues empreses turístiques (Desarrollos Turísticos Paraíso del Rey i Desarrollos Turísticos Aramara) amb vista a construir un complex hoteler i una pista d'aterratge. El consell huitxol no havia estat consultat abans que s'atorgués la concessió del terreny. "El poble huitxol no és violent, no volem defensar el nostre territori amb la violència, però si és l'única solució, nosaltres sabrem què fer", va declarar el consell, del qual era membre Margarito Díaz. Fortament criticades, les empreses van abandonar el seu projecte turístic.

Juan Bananas, de 72 anys, partidari de la causa indígena, assistia regularment a les mateixes reunions que Margarito Díaz. Hi anava com a representant de la seva associació ecologista. Recorda el gran marakame: "El seu paper a les reunions era representar el seu poble i defensar la seva cultura, cosa que no era fàcil enmig de tants interessos, inclosos els del crim organitzat en aquesta cobejada zona costanera".

La dona del marakame, preocupada pel compromís del seu marit i pel futur dels seus sis fills, li deia sovint: “Deixa-ho, tot això, no hi guanyes res”. Juan Bananas, que va sobreviure a un incendi provocat, entén el compromís sense concessions del seu antic company d’armes. "Quan ens dediquem a defensar els recursos, és com una missió, un deure. No podem fugir; seria com fugir de nosaltres mateixos".

Una segona batalla emblemàtica testifica el compromís total de Margarito Díaz. Entre 1982 i 2009, es van atorgar 78 concessions mineres a empreses a l'estat de San Luis Potosí. Entre elles hi ha la multinacional canadenca First Majestic Silver Corp, que opera a través de la seva filial Minera Real Bonanza com a part del projecte La Luz. Té 35 concessions a la regió, 22 de les quals al territori sagrat de Wirikuta. En aquell moment, el territori no gaudia de cap protecció especial en virtut de la legislació mexicana. Les comunitats huitxol van multiplicar les seves accions per denunciar la situació, unes accions que van culminar en una gran marxa de protesta que els va portar fins al Palau Presidencial per lliurar una carta al president de Mèxic el 27 d'octubre del 2011. A la carta, les comunitats van denunciar l'impacte de la mineria al fràgil ecosistema semidesèrtic de Wirikuta. A parer seu, l'activitat minera, especialment famolenca d'aigua, estava posant en perill el territori sagrat. La carta afirma: "Wirikuta és el cor de la nostra essència. Si desapareix, morirem com a poble”.

Gràcies a la mobilització massiva del poble huitxol, el setembre del 2013 un jutge va ordenar la suspensió provisional de totes les concessions atorgades al territori sagrat de Wirikuta. A més, l'ordre prohibeix la realització de qualsevol feina de prospecció a la zona. Es tracta d’una decisió provisional. Els huitxol també han presentat un recurs sol·licitant l'anul·lació definitiva de totes les concessions atorgades per les autoritats al territori sagrat. A dia d'avui, aquest litigi continua obert.

El somni de Margarito no acabava amb la suspensió de les concessions. Ell hi veia més enllà. Atès que a Mèxic les decisions administratives s'apliquen de forma erràtica, imaginava el territori sagrat com un santuari, on es prohibiria permanentment a les empreses instal·lar-s'hi, sota pena de sancions efectives.

El recurs que Margarito volia protegir tant sí com no era l'aigua, que estava al centre de la seva lluita. Margarito va créixer al poble d'Aguamilpa. Un poble modest a la vora d'un riu ample on la majoria dels habitants viuen de la pesca. Margarito va veure com es transformava el poble quan el 1994 s'hi va construir la presa hidroelèctrica, considerada la més alta d'Amèrica Llatina. L'aigua es va estancar i els peixos van començar a escassejar.

Des del 1988, el territori huitxol figura a la llista de llocs naturals sagrats de la Unesco. Tot i això, aquest estatus no serveix per protegir-lo de les nombroses empreses que s'estan instal·lant a la zona, ni dels projectes que s'hi estan desenvolupant.

El 2012, el president Enrique Peña Nieto (2012-2018) va anunciar la construcció d'una sèrie de preses hidroelèctriques per a poblacions del desert mexicà, inclosa una al territori sagrat del poble huitxol, al llogaret de La Maroma. El marakame i la seva comunitat es van oposar fermament a aquests plans. Van promoure manifestacions i bloquejos contra el projecte del govern. Un any després de la mort de Margarito Díaz, el projecte va ser finalment suspès. En els mesos anteriors a la seva mort, la seva dona recorda que el tema era especialment delicat: "L'aigua d'aquestes preses s'utilitzaria per proveir d'aigua les grans ciutats, i ell em va dir que estava afectant grans interessos en oposar-se a aquest projecte, perquè els grans propietaris d'hotels comptaven amb aquesta aigua per als seus establiments”.

Margarito Díaz va ser assassinat abans que el seu somni pogués fer-se realitat. És un dels 1.733 activistes mediambientals assassinats a tot el món en els darrers deu anys, segons l'últim informe de Global Witness publicat el 29 de setembre del 2022. Amèrica Llatina és la regió del món més afectada pels assassinats de defensors del medi ambient.

La lluita per la justícia

Des de l'assassinat, la família ha estat buscant justícia. El 29 de juliol de 2022, un sospitós anomenat Llimer Breide N. va ser capturat per la policia mexicana. La vídua de Margarito, que era present en el moment de l'assassinat del seu marit, va insistir que reconeixia la veu. En aquell moment, Llimer Breide N. estava detingut per un càrrec completament diferent: alteració lleu de l'ordre públic. Immediatament va ser investigat per l'assassinat de Margarito Díaz. Per assegurar-se la condemna que anhelen, Modesta i el seu fill Arsenio viatgen un cop al mes a Tepic, la capital de l'estat de Nayarit, un trajecte de tres hores des de casa amb vaixell i taxi compartit. Aquests viatges són cars per a aquesta modesta família.

La lluita per la justícia està plena d'obstacles. El 22 de febrer van anar a un centre de la Comissió Executiva d'Atenció a Víctimes (CEAV). Al vestíbul, desenes de persones esperaven el seu torn. Una secretària els va explicar l’estat del cas en un llenguatge administratiu que no entenien per la seva falta de coneixements d’espanyol. No hi havia traductor. La família tenia la sensació que se'ls mantenia voluntàriament al marge del cas. Han faltat a dues audiències en què s'interrogaria el presumpte assassí del pare. El fill, Arsenio Díaz, afirma: “No se'm van notificar aquestes audiències, tot i que els havia donat el meu número de telèfon”. Aquesta notificació a les víctimes és obligatòria segons la legislació mexicana. El fiscal explica aquesta decisió pel fet que, segons la seva opinió, la presència de les víctimes no era essencial, i afegeix que no tenia accés als números de telèfon. Mare i fill no es van aturar. També van anar a l'oficina de la Comissió de Drets Humans de l'Estat de Nayarit (CDDH) per denunciar-hi una amenaça contra ells.

Amenaces i intimidació

Des de la captura del presumpte assassí del seu marit, el 29 de juliol del 2022, l'esposa de Margarito ha viscut sota constants amenaces. L'última es va produir el 26 d'octubre del 2022. Quatre homes van desembarcar d'una llanxa i es van acostar a Modesta Chávez dient: "Et donarem 50.000 pesos [l'equivalent a 2.600 euros] a canvi d'un vídeo on afirmis que Llimer Breide N. és innocent". Va dir que l'enviava el seu "cap", la identitat del qual es va negar a donar. Un altre es va aixecar la samarreta i va revelar el seu revòlver. La vídua es nega a deixar-se fer xantatge.

En assabentar-se'n, Maximino Muñoz de la Cruz, president de la Comissió de Drets Humans de Nayarit, va dir a la família que podien tornar i presentar una queixa. Va afegir que Margarito Díaz havia rebut un reconeixement pòstum per la seva tasca en defensa dels recursos naturals. Però l'única cosa que interessa a la família de Margarito Díaz és obtenir justícia. La investigació està en curs. Podria desembocar en la presentació de càrrecs formals contra Llimer Breide N. o en el seu alliberament immediat. És aquesta segona possibilitat la que tem la família.

Per al president de la Comissió de Drets Humans de Nayarit hi va haver "un sol tret al cap i l’assassí de Maragarito Díaz va ser un sicari". De moment, no hi ha pistes sobre l’instigador d’aquest crim. Una persona propera a la família, que prefereix parlar sota condició d'anonimat, suggereix un enllaç entre Llimer Breide N. i una banda de narcotraficants que controla el territori. "Sé que aquest tipus treballa per a la família del "cap de la plaça" (cap de la droga que controla la regió), però per què li van ordenar matar Margarito, no ho sé. Espero que el judici posi llum sobre els fets", afirma.

Terres sagrades, agricultura i mineria

Álvaro Ortiz, conegut com a Puwari, va ser un dels que van continuar la lluita de Margarito Díaz com a secretari del president dels Centres Cerimonials de Nayarit, Jalisco i Durango del 2019 al 2022. "No tinc paraules prou bones per explicar què és Wirikuta". El secretari, d’uns 50 anys, tem l’arribada de noves empreses a aquest territori. Les mines oficials estan tancades des del 2013, després de la mobilització de les poblacions indígenes, però la mineria il·legal continua. És el cas a pocs quilòmetres de l'estació de Wadley, la localitat on comença el desert de San Luis Potosí. Una vintena de joves irrompen en una mina d'amoni amb moto, recullen el mineral i el venen a compradors estrangers de camí al jaciment. En aquest jaciment incontrolat, el perill mai no és gaire lluny: robatori de mineral, despreniments, inundacions.

Des de l'assassinat de Margarito Díaz, el territori sagrat on tenen lloc els pelegrinatges huitxol una vegada a l'any ha patit noves sequeres. Segons Jerusalén Ceja, meteoròleg de l'Observatori Satelital de la Universitat Autònoma de Nayarit, “el 2022 hi va haver un dèficit de pluges a la regió de San Luis Potosí. En els primers mesos del 2023, la sequera es va tornar severa a la zona desèrtica, segons el monitor de sequera de Mèxic". El meteoròleg va indicar que l'abastament d'aigua en aquesta regió serà un veritable repte.

Puwari assenyala una nova amenaça per al cicle de l'aigua en aquest territori semidesèrtic. El cultiu de tomàquet ha crescut exponencialment. San Luis Potosí és la segona regió productora de tomàquet de Mèxic, amb més de 306.000 tones cada any. La indústria tomaquera utilitza canons anticalamarsa, i les comunitats locals la culpen de comprometre el cicle de producció dels agricultors locals. Des del punt de vista científic, l’efecte d’aquesta tecnologia en el cicle de l’aigua continua sent objecte de debat. Ceja opina que "tot i que els seus efectes sobre la variabilitat de les precipitacions són difícils de mesurar pels seus efectes molt locals, no s'ha observat cap canvi en les precipitacions en general amb aquestes tecnologies". Segons la seva opinió, la sequera a la regió es deu "al fenomen de la Niña i a la influència del canvi climàtic, els efectes dels quals sobre la variació de les precipitacions encara no s'han mesurat".

Les comunitats locals donen suport als huitxol en la seva lluita per protegir la terra. Héctor, d'uns quaranta anys, viu a La Pila, que és el primer llogarret situat al desert de San Luis Potosí. Al poblet hi viuen sis famílies. Assenyala que al llarg dels anys hi ha hagut una escassetat creixent d'aigua. La seva família viu de l'agricultura i de les plantes medicinals, que venen en un mercat de la ciutat de Guadalupe, a 8 hores de distància. Es troben en dificultats perquè el blat de moro i els frijoles ja no creixen.

"Vam sembrar amb esperança, però sense aigua no creix res”. Abans, amb l'estany artificial, ple d'aigua de pluja i de les poques fonts properes, n'hi havia prou per proveir d'aigua tot el poble. Avui, l'estany és buit, amb nivells d'aigua que mai no superen els cinc centímetres. Per aconseguir aigua, la família de l'Hèctor ha utilitzat canonades per connectar casa seva a la dels sogres, que viuen a les muntanyes a prop d'una bassa, d'altres han de comprar tancs d'aigua, com la família Villanueva Moncada, que viu al poble veí. Un tanc de 10.000 litres costa 700 pesos, l'equivalent a 30 euros, i dura "menys d'un mes" per a aquesta família de 12 fills.

Enmig d'una calor sufocant, l'únic refugi és el saló minúscul de la casa familiar. Una dona suada alleta el seu nadó: "Estava embarassada de cinc mesos, l'última vegada que va ploure, me'n recordo, perquè aquí un dia de pluja s'explica com si fos una cosa extraordinària...".

La família també acusa la indústria del tomàquet d'agreujar aquesta sequera sense precedents. Formen part d'un grup de WhatsApp anomenat "Comitè 14", que aglutina membres del Comitè de Defensa de l'Aigua de Real de Catorce. El grup compta amb una quinzena de membres des de la seva creació, el 2021. "Des d'aquí se senten els seus coets anticalamarsa i els seus avions agrícoles, i es veu que el cel està tens com si hagués de ploure. Després que passen els avions no cau res", afegeix María Villanueva Moncada, àvia del nen, de 58 anys. Els veïns fan sistemàticament fotos del que anomenen "tecnologies antipluja" i dels pics de temperatura, i després les pengen als seus grups per denunciar la situació que viuen.

El peiot ja no creix

Com a marakame, Margarito Díaz era responsable de molts dels rituals relacionats amb el peiot, un cactus psicodèlic que només creix al desert de San Luis Potosí. El consum d'aquest cactus és al centre de les cerimònies huitxol. Per a Puwari, "menjar peiot és com posar una targeta de memòria". Els huitxol utilitzen aquesta planta per entrar en comunió amb els seus avantpassats i els déus. "Si no puc veure, sentir o olorar, el hi'ikuri (peiot en llengua indígena) és la forma de despertar-me". A la seva cosmogonia la planta està dotada d'un poder màgic: regenerar l'ànima. Considerada una droga dura, a Mèxic només els huitxol poden consumir-la i transportar-la. El peiot també pateix la sequera. Silviño té un alberg al desert. És molt conegut pels turistes que volen experimentar el cactus psicodèlic. "Han provat l'ayahuasca, volen tastar el peiot i em demanen que els n'aconsegueixi una mica", explica l'hostaler. "Abans passejàvem per aquí i era com una catifa de plantes de peiot, fins i tot podies aixafar-les amb els peus. Ara cal buscar-les de debò. Amb una mica de pluja, podien créixer molt de pressa, a centenars, però sense pluja, s'assequen abans fins i tot de créixer". Tot i que la planta encara no ha desaparegut, la seva creixent escassetat està afectant el principal símbol de la cultura huitxol i la seva identitat.

Andrés Manuel López Obrador, actual president mexicà, ha obert la porta al diàleg amb el poble huitxol, com va anunciar a les seves promeses de campanya el 2017. Va visitar per primera vegada el territori sagrat i va indicar el setembre del 2022 que tindrien dret a "un pla de justícia" que inclogui un "decret per a la conservació dels cinc llocs sagrats de les seves cultures". Com havia somiat Margarito, el president va prometre fer del territori sagrat dels huitxol un santuari, en particular mitjançant la creació d'un catàleg d'aquests llocs sagrats gràcies a l'Institut Nacional d'Antropologia (INA). Les comunitats esperen estar protegides per aquestes noves normes, però temen que no siguin més que promeses de campanya, o fins i tot “un gran teatre”, en paraules de Puwari. Però Puwari també es mostra esperançat: "La idea d'aquest pla és posar cadenats a la manera com s'utilitza aquesta terra. La nostra supervivència en depèn".

Com cada any, els wixáritari continuen amb els seus rituals. Cada tres anys, una comunitat és triada per fer el pelegrinatge a Wirikuta. Enguany, la comunitat de San Andrés Cohamiata va ser seleccionada al desembre. El 10 de març del 2023, tres autobusos escolars van ser escollits per a l'ocasió. Durant quinze dies, vuitanta membres de la comunitat, entre els quals una vintena de nens, van recórrer centenars de quilòmetres aturant-se en diversos punts sagrats per fer les seves cerimònies. La cerimònia central, coneguda com "la nit del peiot", és quan consumeixen el famós cactus psicodèlic. Aquest dia recorren el desert i recullen quilos de cactus a les alforges, 150 plantes per família.

Comença la cerimònia, el vent gelat del desert aviva el foc i els homes ballen. Suzana, una experimentada marakame, és per primera vegada la mestra de cerimònies. Com Margarito Díaz va fer durant molt de temps, Suzana és l'encarregada d'invocar els esperits amb els seus cants i de despertar el poder dels cactus. A la seva esquerra hi ha Noelia, la neboda de set anys. La petita va tenir una visió fa un any, quan va menjar el peiot: que un dia seria una marakame. I invocarà Takutzi Nakawe, l'àvia plujosa que calma la set dels homes.

Aquest article forma part d'una investigació en tres capítols sobre tres defensors de l'aigua assassinats a Amèrica Llatina realitzada amb el suport del Journalism Fund.