2 de novembre

Tinc por. Ho reconec. Mai no m’hauria pensat que podria entrar en una presó, i ara ja hi soc. M’hauria pogut imaginar vivint mil i una aventures i desventures diferents, plantant cara a imprevistos i daltabaixos de tota mena, que ja tinc una edat. Però ingressar a la presó no figurava en cap dels meus plans. Ni en cap dels meus malsons. Mai de la vida. Ben mirat, suposo que perdre la llibertat i acabar tancat entre quatre parets no entra en els plans de ningú. En els meus, segur que no. Potser és perquè tota la vida m’han dit que soc «un bon tio» i fins i tot que en faig la cara, i jo m’ho he acabat creient. Deu ser això. Potser és tan sols que soc un ingenu. «Qui mal no fa, mal no pensa», diu la dita.

Sí que és veritat que, a mesura que la situació política s’anava complicant els darrers mesos, algun cop m’havia passat pel cap la idea que podia acabar a la garjola i fins i tot ho havia comentat amb la Laura, la meva dona, i amb els cercles més íntims, però sempre m’havia acabat convencent que era una possibilitat molt remota, que no seria el cas. En això, passa una mica el mateix que amb els accidents de cotxe: t’obstines a pensar que sempre són els altres qui els pateixen, que a tu no et passarà mai. Jo controlo, et dius.

Els consellers de la Generalitat de Catalunya Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó, Oriol Junqueras i jo hem ingressat a la presó d’Estremera avui al vespre. No l’oblidaré mai, el dia d’avui. No l’acabaré de pair mai, suposo. Fer cap a la presó m’acompanyarà la resta de la meva vida. No en tinc cap dubte. Tothom ho diu, i jo no crec que en sigui l’excepció.

El tracte que hem rebut dels funcionaris de presons ha estat prou bo. Hi ha hagut una gran diferència entre els agents de la Guàrdia Civil i els funcionaris. Amb nosaltres, la Guàrdia Civil ha estat desagradable, mentre que els funcionaris han estat correctes.

He tingut una bona impressió del director del centre. Hem passat amb ell una bona estona abans que ens hagin assignat provisionalment una cel·la. Hem hagut d’omplir molts formularis i tràmits com ara la visita al metge, l’educador social, el psicòleg… I encara n’hem deixat per a demà o ves a saber quan.

Finalment, ens han facilitat un kit d’higiene personal, llençols, manta i tovallola. Correcte. I ens n’hem anat a dormir perquè estem desfets! Comparteixo cel·la amb l’Oriol. Estem molt cansats. Més que cansat, jo estic rebentat. Per força dormiré bé, crec. Malgrat tot.

Em dic que la paraula Estremera s’assembla massa al verb estremir-se. Recordo una novel·la de Jesús Moncada que es titula Estremida memòria. Confio que aquest lloc sigui una pàgina de la meva vida que passi ràpid i que el seu record no m’estremeixi la resta dels meus dies.

M’ataca la por, tot i que em consta que les presons ja no són com les del comte de Montecristo. Em neguitejo per partida doble. D’una banda, tinc la inquietud natural que deu tenir tothom en entrar en un lloc així. N’hem vist tantes, de pel·lícules sobre presons. N’hem llegit tantes coses. N’hem sentit tantes i tantes llegendes negres. Penso en L’Exprés de Mitjanit, una pel·lícula que sempre m’ha impactat i que tracta sobre la vida a la presó d’un xicot nord-americà que detenen a l’aeroport d’Istanbul per tràfic de drogues i que acaba tancat en una presó turca. Tinc entès que és una història basada en fets reals. El seu record em sacseja. Intento treure-me-la del cap. Fuig.

També tinc dubtes sobre la manera com ens rebran la resta de reclusos i sobre quin és el grau de violència que pugui haver-hi a la presó com una cosa «absolutament normal». Què sé jo!

Tampoc no sé quina imatge s’hauran fet de nosaltres, els presos. Això sí, no crec que sigui gaire bona si tot el que saben ho han tret de les televisions de Madrid. Ja veurem com ens va.

Creuem els dits.

25 de novembre

Amb el nom d’economat es coneix una petita botiga on els reclusos podem comprar alguns productes bàsics de neteja, menjar, material per escriure, segells, targetes per trucar… Que ningú no es pensi que hi trobem de tot. Més aviat no hi trobes res, però ajuda a complementar la dieta. El responsable de l’economat és un reclús. Em diuen que ha mort les seves dues parelles, una d’elles embarassada. És un personatge curiós. A més de la seva activitat, fa xerrades sobre filosofia, l’origen del món, i imparteix classes d’anglès.

A l’economat s’hi compra amb una targeta. Tots els reclusos en diposem d’una i podem tenir un saldo màxim de cent euros a la setmana. Es carrega cada dimecres. Jo no gasto més de trenta o quaranta euros setmanals, ara que molta gent ens envia segells dins les cartes. Comprar-los era la despesa més gran que teníem. Ens van molt bé, els segells, i els funcionaris no ens hi han posat pegues, tot i que podrien fer-ho, segons la normativa.

Una cosa que m’ha sorprès del mòdul és que cada matí, just abans de l’esmorzar, un petit grup de set o vuit persones se situen en un córner del camp de futbol sala, s’abracen i preguen. Qui dirigeix la pregària és l’Akuna, un nigerià que actua com un pastor evangelista, tot gesticulant i fent grans exclamacions. L’Akuna és divertit, gros i cepat. Diu que quan va entrar a la presó pesava cent trenta-cinc quilos i que ara en pesa cent cinc, però la veritat és que tot ell és pur múscul. Segons diuen, és a la presó per «no voler parlar». Sembla que hi ha una part de veritat en això. Està implicat en alguna trama política i sembla que el tenen tancat de manera preventiva per fer-lo parlar. Tot el dia fa esport (corre i juga a futbol) o llegeix la Bíblia. És positiu, o almenys sempre se’l veu content. Els altres que s’hi relacionen són el Niño, el Jose i un noi negre que no sé com es diu i que crec que és musulmà.

Els diumenges, d’11 a 12, es reuneixen en una sala on es tanquen per escriure i allà llegeixen algun passatge de la Bíblia i el comenten. Algun dia els he anat a escoltar. No m’he afegit mai al grup. Són excessivament cridaners.

1 de desembre

Aquest matí hem declarat. No sé com ha anat. Estic molt nerviós i, com que no puc dormir, decideixo deixar constància de com ha anat el dia. He arribat a la conclusió, la principal, que els trasllats de la presó són infernals. Els detesto com poques coses he detestat a la vida.

El dia ha començat ben d’hora. No he aclucat l’ull en tota la nit. Ens hem llevat a dos quarts de set, i ens ha tocat esperar-nos més d’una hora a la secció d’ingressos de la presó fins que la Guàrdia Civil no se’ns ha endut a l’Audiència. Hem estat tots els consellers junts mentre ens esperàvem. Esperançats que les coses aniran bé, però sense eufòria. Cap ni una.

Ens han pres en dos vehicles: en Rull, en Turull, en Romeva i jo, en una furgoneta de la Guàrdia Civil, i en Junqueras i en Mundó, en un cotxe també de la Guàrdia Civil.

Dins la furgoneta hi ha un cubicle petit, completament tancat i sense vistes a l’exterior, amb una capacitat de fins a cinc persones. Té una llum tènue i aquest matí hi feia un fred que pelava. Ens han traslladat emmanillats i aquest cop sí que ens han cordat el cinturó de seguretat a tots. Aquest cop tampoc han abusat de les sirenes durant el trajecte, que dura gairebé una hora. Tant en Rull com jo hem agafat una marejada bestial. Hem acabat fets una sopa. He hagut de tancar els ulls i una suor freda m’ha acompanyat tot el camí.

Un cop arribats a l’Audiència, ens han enviat als mateixos calabossos que ja havíem conegut el 2 de novembre. Aquest cop estem acompanyats. En el meu cas, he estat amb el Raül i el Carles. El primer que ha estat cridat a declarar ha estat el Carles, després el Raül i jo, el darrer.

A l’Audiència, a part d’emmanillar-nos per l’esquena, ens han tornat a treure els cordills de les sabates, la corbata, el cinturó, les ulleres… És el protocol policial. No ens han tornat les nostres coses fins que ens havíem de dirigir al Suprem.

El trasllat al Suprem són cinc minuts en cotxe des de l’Audiència i l’hem fet en una furgoneta del Cos Nacional de Policia (CNP). Els funcionaris han estat amables. Dalt, m’hi he trobat la Dolors Bassa, que no veia des del 2 de novembre. Hem pogut parlar una mica mentre durava el trasllat. L’he vist bé, s’ha tallat els cabells i se’ls ha tenyit de fosc.

Un cop al Suprem, ens han dut a una sala on no podíem parlar amb la resta de companys que eren allà. En silenci, hem esperat que el jutge ens anés cridant. Jo m’hi estava amb la Bassa, en Rull, en Romeva i en Mundó.

Quan en Mundó ha sortit de declarar, m’han cridat a mi. La declaració s’ha desenvolupat tal com estava prevista. He acceptat contestar les preguntes de tothom, però només m’han interrogat el meu advocat i l’advocat de Vox. La fiscal no m’ha fet cap pregunta. He declarat durant uns vint-i-cinc minuts i he tornat al calabós de l’Audiència pel mateix camí que havia fet una hora abans.

Mentre tornava al calabós, he pogut veure en Turull i en Cuixart a punt de ser traslladats cap al Suprem. En Cuixart no ha perdut el somriure i físicament està molt bé. Només hem tingut ocasió d’intercanviar quatre paraules. També he vist en Jordi Sànchez dins d’un calabós, tot sol. Quan m’hi he apropat per saludar-lo, el policia que m’acompanyava m’ha cridat l’atenció.

Dins del calabós ens hem tornat a trobar amb el Carles i el Raül. Hi hem passat unes quantes hores tancats, amb moments divertits i altres de descans. A estones, hem rigut molt. El Carles ens ha explicat algunes anècdotes del seu mòdul francament delirants, i hi ha hagut moments que he pensat que ens cridarien l’atenció. No podíem parar de riure escandalosament. En teníem ganes.

Cap a les tres, m’han tornat a portar emmanillat a la presó d’Estremera. Aquest cop hi he anat en cotxe amb en Mundó. He pogut veure i mirar cap l’exterior. M’ha agradat. He tingut una sensació ben estranya en circular en cotxe pel centre de Madrid, emmanillat. Crec que trigaré molt de temps a tornar-hi com a turista. No oblidaré fàcilment aquesta experiència, que em sembla humiliant.

Per primer cop, ja de camí a la presó, he pogut contemplar el paisatge. És ben bé el paisatge castellà que tan bé va descriure Machado. El recinte de la presó, i especialment la seva torre, es distingeix des de molt lluny. Està envoltada de camps que, suposo, deuen ser conreus d’algun tipus de cereal, tot i que ara estan sense cultivar. De tant en tant hem vist alguna zona on abunden les oliveres. Em diuen que el nom d’Estremera procedeix, precisament, de les temperatures tan extremes d’aquí, tant a l’hivern com a l’estiu.

Malgrat que la major part dels dies que he passat a Estremera ha fet molt bo, la temperatura, especialment aquest desembre, és baixíssima a primera hora del matí i al vespre. Si hi toca el sol, al pati de la presó, com acostuma a passar, pots estar-hi bones estones i fins i tot sents calor. Quan arriba el fred, però, et pot matar. Vaig sentir dir un cop, a no sé qui, que els hiverns a Madrid eren siberians i els estius, tropicals. Tenia tota la raó del món. No sé com deuen ser els estius, però a l’hivern hi fa un fred que pela.

Les teulades dels diferents mòduls són de metall, i molts matins pots veure com els sostres es desglacen quan hi toca el sol, i com l’aigua es torna a quedar gelada en contacte amb el terra del pati. Una altra cosa bonica d’aquí és el blau del cel, intens i sense núvols.

Quan hem marxat del Suprem ja ens han dit que el jutge no decidirà sobre la nostra llibertat fins dilluns. Ens queden encara dos dies de patiment. Ens en anem de cap de setmana.

4 de desembre

Avui dilluns serà un dia difícil d’oblidar. Des de primera hora del matí he estat impacient per conèixer la decisió del jutge. El xou televisiu ha començat ben aviat. Els mitjans han anunciat la decisió per a primera hora, a partir de les nou. I ho han fet ansiosament, com qui espera amb candeletes que li revelin d’una vegada qui són els guanyadors dels Oscars. Com si no poguessin esperar. Com si els hi anés la vida.

La notícia s’ha retardat més del compte. Finalment, no ha estat fins a un quart d’onze que s’ha fet pública. Jo era a la sala de televisió i ha estat com un cop de maça. Com si el jutge m’hagués pegat amb la maça al cap directament. Ho he vist a La Sexta: «A Junqueras y al ex consejero de Interior no se les otorga la libertad». Ho he llegit a la pantalla, sense so, com sempre, i, com jo, la resta dels presos que m’acompanyaven davant el televisor i que no sabien quina cara fer ni què dir-me. He anat a comunicar-ho al Raül, que havia preferit refugiar-se a la biblioteca. S’ha quedat paralitzat, mut, sense saber com havia de reaccionar. Més tard m’ha dit que estava convençut que si no en sortíem tots, ell seria un dels que es quedarien entre reixes.

Hem dinat plegats i, abans de marxar, els consellers ens hem pogut acomiadar, perquè els advocats han fet que coincidíssim al locutori. No ens ho podíem creure. Ens hem abraçat, com si fos l’últim cop. Com si no ens haguéssim de tornar a veure mai més. Deien els avis que havien fet la guerra que els companys de trinxera són més que germans. Ara ho entenc perfectament. Són germans de sang.

Un cop païda la decepció, la veritat és que estic content pels meus companys i les seves famílies. Em sembla evident que és millor que alguns puguin sortir en llibertat que no pas que tots seguim empresonats. Com a mínim, això em permet somiar que hi ha alguna possibilitat de sortir d’aquí dins. Aquests 32 dies que he conviscut amb el Raül han estat molt bé. És un bon company i ens hem ajudat en tot allò que hem pogut. El trobaré a faltar.

Des del mateix moment que he conegut la notícia, m’he sentit molt acompanyat per la resta de presos. Són molts els que han vingut a animar-me i a dir-me que si en deixaven sortir a sis, aviat podrem sortir la resta, que no ho dubti. No se’n saben avenir. Comencen a comprendre que el nostre és un cas ben particular, diferent, fora de tota lògica que hagin conegut abans.

Aquesta nit no em deixen dormir sol. Malgrat que hi he insistit, el protocol obliga a passar la nit acompanyat. Així que un dels funcionaris m’ha convidat a triar company de cel·la. M’han suggerit que donés dos noms, i que ells decidirien l’escollit. Els he donat dos noms, un dels quals ha estat, naturalment, el del Celes, el meu company de passejades, el de la rostisseria, que finalment ha estat l’elegit. L’hi han comunicat oficialment i ell ha estat encantat que el triés. Ha arribat a la cel·la, m’ha preguntat com em trobava, li he dit que bé i ens n’hem anat a dormir. En ficar-se al llit, s’ha tret la jaqueta del xandall i a sota ha aparegut una samarreta de la selecció espanyola. Estic convençut que ho ha fet amb tota la naturalitat del món, sense cap ànim de tocar la pera. La imatge m’ha semblat còmica. Penso que si algú m’hagués vist, hauria al·lucinat.

21 de desembre

Hem passat el matí força tranquils. Hem jugat a tenis. A la tarda, fins i tot hem aprofitat per descansar una bona estona en previsió que la nit seria llarga.

Com cada dia, havent sopat ens han tancat a les cel·les. Això vol dir que a dos quarts de vuit ja estàvem tancats a la cel·la, l’Oriol i jo, per fer el seguiment electoral. L’Oriol ha estat molt nerviós tot el dia. Comença a deixar-se anar més que els primers dies, ja no sosté aquells silencis tan prolongats. És bona persona, no ho he dubtat mai.

Hem seguit el recompte a través de La 1 i La Sexta des del televisor de la cel·la. L’hem viscut amb molts nervis, sobretot al començament. Primer, pel possible triomf de l’Arrimadas i, en segon lloc, perquè Junts per Catalunya apuntava a primera força sobiranista en el Parlament. Poca gent havia previst aquesta possibilitat en cap moment, n’estic segur. Tot i això, les darreres visites que he rebut ja m’avançaven que la llista d’en Puigdemont podia ser ben bé la més votada. Ho sabien els d’ERC? L’hi havien comunicat, a l’Oriol? O preferien no dir-l’hi? No ho sé. En tot cas, crec que l’Oriol no contemplava aquesta possibilitat.

Al final del recompte, quan els resultats ja eren clars, s’ha rebaixat la tensió. El més important és que junts sumem seixanta-sis diputats, quatre més que els aconseguits amb la llista de Junts pel Sí. Crec sincerament que en acabar-se la jornada, l’Oriol també ho ha acabat veient de la mateixa manera i comparteix i entén els resultats com una victòria. Tot i això, salta a la vista que el resultat no ha encaixat amb la idea que se n’havia fet.

Li he dit que no cal donar-hi més tombs, que cal mirar endavant i que el que és realment transcendent és què passarà a partir d’ara. Com s’enfocaran les negociacions? Com aniran? No ho sé, però ara és el moment de compartir la felicitat d’haver pogut conservar la majoria independentista al Parlament. A la presó, amb una convivència tan íntima, les grans diferències polítiques s’escurcen, mentre que les petites desapareixen del tot.

Sens dubte, i així ho veig jo, el resultat de les eleccions ha estat un èxit. No hem d’oblidar que havien estat convocades pel govern espanyol, amb molts candidats a la presó o l’exili, en aplicació del 155 i amb l’únic objectiu d’instaurar una majoria unionista. La campanya que n’han fet els mitjans espanyols i alguns de catalans ha estat descarada. Haver obtingut aquests resultats i amb una participació del 82% del cens és brutal, al meu parer. No n’hem de dubtar. Ens n’hem anat a dormir tranquils, gaudint del resultat. És una victòria sonada. Tot i els nervis. Tot i el panorama.

23 de març

Avui m’he despertat molt neguitós per la compareixença davant el jutge Llarena de sis diputats del Parlament de Catalunya, sis!: Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa i Marta Rovira. De fet, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa i la Marta Rovira ja no són diputades perquè han anunciat que pleguen.

Ens ho ha dit, a primera hora del matí, en Pere Soler, l’exdirector dels Mossos d’Esquadra, que també ens ha explicat que la Marta Rovira no s’ha presentat al Suprem i que se n’ha anat a l’estranger.

Respecto la seva decisió, no vull emetre judicis, però alhora és evident que això no ens ajuda gaire als que som a la presó: abona la possibilitat del risc de fuga, com si tinguéssim la intenció de convertir l’exili en el terreny de joc de la política catalana.

Les males notícies s’han anat succeint al llarg del dia. El primer que hem conegut és l’ordre de processament. Nou membres del govern som acusats de rebel·lió i de malversació: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Toni Comín, Josep Rull, Dolors Bassa, Clara Ponsatí i Joaquim Forn. Meritxell Borràs, Lluís Puig, Carles Mundó i Santi Vila són processats per desobediència i malversació. Carme Forcadell, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Marta Rovira són processats per rebel·lió. Les males notícies s’han anat succeint al llarg del dia. Els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya Lluís M. Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet són processats per desobediència. Les diputades Anna Gabriel i Mireia Boya són processades per desobediència.

Ja ha estat a la tarda, cap a quarts de set, quan he pujat a la cel·la i a La Sexta he vist que anunciaven presó incondicional per als cinc diputats que sí que han anat a declarar. Quina patacada! He vist les imatges del moment que en Rull i en Turull s’acomiadaven de les seves famílies i amics, i m’ha caigut l’ànima als peus. Han anunciat que tots els homes són enviats a Estremera i les dones, a Alcalá-Meco. Quina tristor! Quina ràbia i impotència! No he pogut ni sopar, estic desolat.

Tot això és… tot això és tan injust i desproporcionat, tan fora de lloc. Decideixo que m’he de refer aviat perquè, a partir d’ara, em tocarà animar els companys que tornen a la presó.

Ja hi han estat, és cert, però jo ara tinc un camí recorregut aquí dins que ells encara han de fer. Ara sí que tinc un know-how carcerari que ells no tenen.

He parlat amb la Laura, que justament era en un acte dels Bombers en solidaritat amb els presos polítics. Tant de bo poguéssim apagar aquest foc, que no para de cremar, que és tan devastador.

28 de juny

Després de dinar, he escoltat les notícies, tot donant per fet el nostre trasllat imminent a presons catalanes. Segons els periodistes, els primers que seran traslladats són Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Aquest és un tema recurrent des que hi ha hagut el canvi de govern espanyol. Jo fins ara no hi he confiat gaire, però les reaccions del PP i Ciutadans són d’una virulència que em fa pensar que potser sí que ens duran a una presó catalana. Aquest seria, segons el PP i Ciutadans, el preu que Pedro Sánchez hauria de pagar pel vot favorable dels partits independentistes a la moció de censura. La veritat és que no són gaire originals, en la seva argumentació.

Sobre aquesta possibilitat del trasllat, només puc estar-hi d’acord. Les raons són diverses. D’una banda, és obvi que no és el mateix ser en una presó de Catalunya que de Madrid, pel simple fet que les nostres famílies i amics s’estalviaran 1.300 km cada vegada que ens vinguin a veure. D’altra banda, molt probablement, la proximitat geogràfica amb els nostres advocats també hauria de facilitar la nostra defensa.

Ara bé, no vull de cap manera que l’acostament es vengui a l’opinió pública o s’interpreti com una concessió cap a nosaltres. L’acostament és un dret. No tolero que serveixi per rentar la cara dels qui han aplicat el 155 o d’aquells que han mirat cap a una altra banda quan el Govern català va ser empresonat.

D’aquí quatre dies, el 2 de juliol, farà vuit mesos que soc a Estremera. És veritat que la instrucció s’ha acabat i que ja no té cap sentit haver d’estar a prop del jutge instructor. Però que consti, tinguem-ho clar, que ningú no ens està regalant res, i que tampoc no hem aconseguit res fins ara. L’acte de processament ens continua acusant dels delictes de rebel·lió i de malversació, que comporten unes penes elevadíssimes.

El que jo penso és que la nostra reivindicació ha de seguir sent la de mostrar rebuig a aquest judici i, alhora, de reclamació de la nostra llibertat, com a presos polítics, i dels nostres drets com a poble.

Ser traslladats d’Estremera a una presó catalana no canvia la situació d’injustícia que patim i que hem patit durant mesos. Si algú pensa que amb el nostre trasllat la gent ho oblidarà tot sobtadament, es resignarà i donarà per bona la nostra situació, crec que s’equivoca de mig a mig. Tenim dret al trasllat i l’exercirem, com és lògic, però la lluita per la llibertat, la justícia i per tenir un judici just ha de seguir sent la nostra principal reivindicació.

A la tarda he parlat per telèfon amb la Laura, que m’ha confirmat les notícies sobre el trasllat i m’ha insistit que demà mateix presenti una instància adreçada al director, demanant el meu trasllat a la presó catalana de Lledoners. Sembla que ara va de debò i amb una certa acceleració. Redactaré la instància ara mateix, a tota màquina. Potser sí.