El tenis ha estat un dels esports més seguits aquests Jocs, a més del fet que l’estiu és, indubtablement, època de tenis. Un esport que, a més, ha estat fonamental per al món de la moda, ja que, entre altres aportacions, ens ha ofert una peça icònica per a la indumentària masculina: el polo. De polos n’hi ha un ventall amplíssim, però està clar que n’hi ha dos d’emblemàtics: el Lacoste i el Fred Perry. 

Durant la dècada dels anys 20, René Lacoste va resultar ser un jove prodigi del tenis que, per perfeccionar el seu joc, va necessitar crear una indumentària més còmoda. Dit i fet, va partir de la camisa Oxford, emprada per les classes privilegiades per jugar a polo, cosa que li va atorgar el seu nom. Una peça amb un teixit texturat de piqué de cotó que facilitava la transpiració i amb una màniga curta que transgredia la normativa vigent per incrementar la mobilitat. El coll tou amb tres botons podia alçar-se per darrere per evitar cremar-se el clatell, i l’acabament amb cua de tenis –més llarg per darrere que per davant– evitava que se sortís del pantaló a l'ajupir-se a recollir la pilota. I finalment el famós cocodril, com a primera imatge de marca visible en la història de la moda. 

Fred Perry, pertanyent a una generació posterior, va fer les seves primeres incursions en el món de la roba esportiva l’any 1941, un cop retirat de la competició. Precisament en un torneig de Wimbledon va conèixer l’exfutbolista Tibby Wegner, que havia inventat una curiosa canellera de rus amb la qual els jugadors podien eixugar-se la suor durant el partit. Amb el temps van associar-se i van començar a comercialitzar, a més de la canellera, polos de piqué amb el famós logotip que els acompanyaria tota la vida: la corona de llorer, en record de la corona que rebien els atletes vencedors a l’Antiga Grècia. El polo de piqué blanc amb el logotip al pit ràpidament va gaudir d’un gran èxit de vendes quan el van presentar el 1952, precisament perquè comptava, com a reclam comercial, amb el prestigi esportiu atresorat per Perry. 

El món del tenis ens ha ofert aquests dos polos icònics, estèticament molt similars, podríem dir que gairebé idèntics, i emmarcats dins d’un mateix esport. Però... realment són tan iguals? Si fos així, com és possible que la història hagi fet que acabin encarnant imaginaris simbòlics tan oposats? El polo Lacoste, per la seva banda, representa l’elitisme classista de l’esport en general i del tenis en concret, que ens recorda que, en un començament, la seva pràctica estava restringida a una elit privilegiada. Per això, aquesta peça va quedar íntimament vinculada a la indumentària preppy i persisteix fins als nostres dies com a emblema pijo. En el cas de Fred Perry, val a dir que la seva biografia va ser molt diferent de la del típic tenista de família adinerada. El seu entorn era humil, procedent de la zona obrera del nord d’Anglaterra i amb un pare de família dedicat a la teixidura de cotó. Això va fer que els clubs de tenis no acceptessin de bon grat la seva incorporació i, bo i havent-se convertit en un esportista exitós, no va sentir-se mai acollit pel sector del tenis ni per l’alta societat anglesa. Una situació que va provocar que el 1938 sol·licités la ciutadania estatunidenca i es registrés com a professional en un país que ja no el menystindria per la seva manca de pedigrí, i on va viure una vida d’èxits i abundància. Com a resultat, el polo Fred Perry, amb el símbol de la victòria brodada al pit, va passar a convertir-se en una mostra fefaent de l’ascensor social i de la transgressió en qüestions de classe. Probablement per aquest motiu, un bon nombre de tribus urbanes, que lluitaven en contra del que estava establert i de la cultura de masses, ja que moltes d’elles partien d’entorns socialment no privilegiats, van adoptar aquesta peça de moda com a part integrant de la seva estètica.