BarcelonaL'advocada barcelonina Carmen Varela va deixar el dret mercantil per dedicar-se al dret de família perquè li agradava ajudar les persones, sobretot la canalla. Sovint avisa els clients que la fitxen per portar un divorci: "Tu em pagaràs, però els meus clients són els teus fills". Parlem amb ella com a experta en divorcis, en els mesos de més feina de l’any: les vacances familiars poden trencar famílies en crisi. Ella recomana planificar la separació, i fer-ho amb un psicòleg i un advocat de família. Els processos poden anar des dels dos mesos, si són de mutu acord, fins als nou mesos o l'any i mig si s'ha de passar per un judici.

Què li recomanaria a algú que vol casar-se?

— Primer, que es casi, perquè és més segur a molts nivells, i després, que faci uns pactes prematrimonials, que no són només per a artistes i gent amb molt patrimoni. Ara ja s’està fent molt, sobretot en segons matrimonis.

Què ha d’incloure el pacte prematrimonial? Perquè a Catalunya ja tenim separació de béns...

— És una separació de béns relativa, perquè en alguns supòsits estem en un règim de participació. Per exemple, si convertim el meu pis en el domicili familiar, puc haver-ne de marxar perquè l’altre es queda la custòdia o perquè està econòmicament pitjor que jo. Així que jo recomano especificar tot el que afecti als menors, a l’ús de l’habitatge i a les pensions compensatòries. Són les tres coses importants en un divorci.

Les compensacions és un tema clau, oi?

— Perquè la llei diu que si tu treballes substancialment més per a la família que l’altre, o has deixat la feina per dedicar-te a la llar, com passa amb les dones d’expats, en el moment del divorci hem d’equilibrar patrimonis. S’ha d’agafar el patrimoni que té cadascú de la parella, traient el que ve d’herència, i si hi ha desequilibri, qui té més li ha de compensar a l’altre amb entre un 5% i un 25% en funció de la durada del matrimoni.

Sembla que aigualeixes la il·lusió, si ja comences amb pactes.

— Hem de ser realistes. Avui sabem que és probable que un matrimoni no sigui per tota la vida, i el pacte demostra que no ens en volem beneficiar econòmicament. L’acord no impedeix després posar al nom de tots dos el que vulguem. La mentalitat dels joves està canviant. Jo recomano tenir comptes individuals i fer aportacions al compte comú a percentatge del que guanya l'un i l'altre. Tampoc no escripturen les propietats al 50% sinó en funció del percentatge que aporten. És que no té res a veure l’amor amb els diners.

El que diguin les escriptures va a missa?

— Anem a pams. Un pis al teu nom és teu, però pot ser que et toqui compensar l’exparella econòmicament. Ara bé, tot el que poses en comú, per exemple en un compte comú, a Catalunya es presumeix donació a causa del matrimoni. Si no, hauries de tenir un contracte de préstec o hauries de demostrar la traçabilitat dels diners, i això és complicat.

Han canviat els motius per divorciar-se al llarg dels anys?

— Tinc una estadística que no és matemàtica, però porto 33 anys fent d’advocada de família. Quan una dona decideix separar-se, tira endavant sense necessitat ni d’una altra parella ni del suport de la família. Per un home, el detonant sol ser una altra dona que li fa un ultimàtum. Sobre els motius, hi ha els de sempre –que s’ha acabat l’amor, que m’he enamorat d’un altre, que prioritza la professió– i ara diuen molt que l’altre és un narcisista, està de moda. Sí que veiem que ha baixat l’edat dels joves, a qui tenir fills els destarota, i tenen poca adaptabilitat, no es donen temps. També veiem que puja l’edat entre els grans, perquè gent amb 60 i 70 anys també es divorcia per tenir qualitat de vida fins al final.

Cada vegada es demana més la custòdia compartida. Segons les estadístiques, en un 48% dels casos a l’Estat.

— Sí. Abans hi havia l’estigma que si les dones no tenien la custòdia exclusiva és que no ho feien del tot bé. Això no és així. Jo sempre els pregunto si són bons pares o mares i, si és així, la compartida és fantàstica, per tenir un cap de setmana lliure i un no, i no aguantar la sobrecàrrega. A les mares-gallina, les superprotectores, els dic: "Heu de tenir vida, aneu al cine i amb les amigues", perquè ara ja n’hi ha moltes que tenen la compartida i poden quedar.

Potser hi ha estigma per als pares que no la volen?

— N’hi ha que no els interessa gens. Altres sí, perquè els pares cada vegada són més presents des del naixement de les criatures. Ara bé, la custòdia compartida és per exercir-la. Un capità d’un iot em va demanar la compartida i li vaig treure del cap perquè no es poden embarcar uns nens mig any.

Els nanos tenen veu i vot?

— Als nens se'ls escolta obligatòriament a partir dels 12 anys i, si són molt madurs, a partir dels 9. El que els pregunta el jutge no és que triïn amb qui volen anar a viure, sinó que expliquin com ha funcionat la família: qui et fa els àpats, qui et ve a buscar a l’escola... I si un nen diu que no vol estar amb un progenitor, investiguen per què. Si hi ha motius per donar la custòdia exclusiva a l’altre, o bé està sent manipulat o bé es troba en un conflicte de lleialtats i diu el que cada progenitor vol sentir. Ara bé, a partir dels 15 o 16 anys, amb adolescents que et diuen que s’han cansat d’anar d’una casa a l’altra, no s’hi envia els Mossos. Jo recomano no obrir una guerra, perquè perdràs el fill, i és millor buscar un altre sistema de relació que no passi per obligar un adolescent a fer el que no vol.

La sorpresa deu venir, de vegades, de saber que pots tenir la compartida i haver de pagar igualment una pensió a l’ex.

— Afortunadament, això està claríssim. La pensió és una regla de tres: si nosaltres guanyem 100.000 entre els dos, i d'aquests 100.000 tu en guanyes 70.000 i jo en guanyo 30.000, haurem de pagar les despeses 70-30.

Fins quan, els 18 anys?

— Fins que el fill és independent, comptem als 25 anys, si estudia una carrera i un màster. Però els detalls s’han d’anar modificant als convenis en funció de les circumstàncies al llarg dels anys.

Hi continua havent el prejudici que la mare és qui hi surt guanyant?

— En molts homes, sí. El problema és que es vincula l’ús de l’habitatge familiar amb el tipus de custòdia. Si tens la custòdia exclusiva –i amb lactants o nens molt petits, sol ser per a la mare–, et quedes vivint a la casa familiar. Això pot fer que hi hagi homes que han de seguir pagant un 50% d’hipoteca i el seu lloguer o anar a casa dels pares. Amb la custòdia compartida, això no passa.

Què recomanaria a algú que es vol divorciar?

— Primer, assessorar-te abans de prendre la decisió, per tenir coneixement de causa. Segon, desconfiar de l’advocat que t’enviï directament a un contenciós, perquè sempre val la pena intentar un acord. D’una banda, perquè serà més fàcil que es compleixi. I de l’altra, perquè continuareu sent una família i hem de preservar el màxim possible la relació familiar, la demanda ha de ser el màxim d’asèptica possible. Jo dic als meus clients: "Tu ets qui em paga, però els meus clients són els teus fills".

Hi ha el mite que importa qui se’n va de casa. És així?

— Si marxes de casa sense els fills estàs reconeixent, de facto, que la custòdia és de l’altre. Des de fa 30 anys que no és delicte marxar, però recomanem que ningú marxi fins que s’hagi firmat. Sí que hi ha el delicte de l’abandonament de la llar, però es refereix a casos de no pagar la pensió, no ocupar-se dels fills i desatendre la família.

I qui posa les banyes, compta?

— Aquí no tenim divorci causal, no hem d’acreditar de qui és la culpa. Al jutge li importa un rave vostè i la seva parella, és que ni permetrà que li expliqui la seva vida i què li han fet. Centrem-nos en els nens, la casa i els diners. Ara bé, les banyes són horroroses per negociar. Quan tens un client que ha fet banyes, saps que les haurà de pagar si vol un acord. Hi ha gent que per dolor, per despit, volen fer sang.

Es poden refer els llaços familiars quan hem passat per un divorci?

— La majoria de famílies aconsegueixen tenir una relació normal, portable, pel benestar dels fills. Després hi ha un 10% de casos en què continuen les denúncies i hi ha patrons de manipulació parental i faltes de respecte. Pensa que la família s’està complicant molt. Hi ha famílies enllaçades, famílies reconstituïdes que volen quadrar els caps de setmana lliures, hi ha pares socioafectius que volen que es reconeguin els seus drets de veure fills no biològics que han criat, gestacions subrogades, adopcions de fills de diferents races, germanastres que no es volen separar, parelles de països diferents que volen endur-se els fills quan se separen...

Deuen arribar famílies molt desgastades.

— Normalment abans han passat per teràpia, perquè el divorci és una solució, però és l’última. Arriben emocionalment molt tocats i jo els envio a un psicòleg, perquè els necessito forts. Al divorci està bé anar-hi de la mà d’un psicòleg i d’un advocat.