“Em sembla que t’agrada més la idea de les vacances que les vacances”. La frase la diu un secundari de la sèrie Perni a la protagonista quan s’adona que ella, tot i no treballar, no pot evitar consultar el telèfon de la feina mentre s’asseu en una roca mirant el mar. Durant l’any anhelem les vacances i aspirem a trencar la rutina i descansar. Però arribat el moment hi ha persones a qui no els resulta fàcil adaptar-se als hàbits ociosos i a no fer res.

Som plenament conscients que la capacitat per desconnectar de les responsabilitats laborals és saludable, que viatjar ens proporciona emocions i alegries, que dedicar-nos plenament a la família és molt satisfactori. Ens hem après la lliçó. La literatura, la publicitat, la ficció cinematogràfica i televisiva ens han construït la idea de les vacances com a sinònim d’un estat de felicitat permanent. Hi ha un magnífic esquetx de Saturday Night Live protagonitzat per l’actor Adam Sandler que, tot i les dosis d’humor, no està exempt d’una realitat devastadora.

Sandler interpreta Joe Romano, el promotor d’uns viatges turístics a Itàlia. Està amoïnat perquè alguns dels seus clients se senten decebuts per les vacances que ell organitza i fa un vídeo promocional on alerta de les limitacions de la seva oferta d’oci: “Nosaltres sempre recordem una cosa als nostres clients: si esteu tristos allà on viviu, estareu tristos a Itàlia, ho enteneu? Us portarem als llocs més bonics del planeta, però recordeu una cosa: tu sempre seràs tu encara que tinguis vacances. Si estàs trist on vius i agafes un avió a Itàlia, el teu jo a Itàlia continuarà estant tan trist com ho estava abans”. Joe Romano insisteix amb el seu missatge: “Et podem ajudar a relaxar-te, t’ensenyarem espècies diferents d’esquirols que no havies vist mai, però el que no podem fer és solucionar-te aspectes més profunds i complexos, com per exemple la manera com et comportes en grup o el teu estat d’ànim habitual. Aquestes conductes demanen uns canvis que s’han de sostenir i treballar al llarg dels anys”.

Romano no vol crear falses expectatives al voltant de la possibilitat de viatjar lluny de casa: “Nosaltres et podem portar d’excursió, però no podem fer que t’agradi anar d’excursió. Nosaltres t’acompanyarem a la costa italiana, però no podem fer que et sentis còmode amb el banyador posat. Et podem organitzar un magnífic tast de vins a la Toscana, però no podem canviar els motius pels quals beus més del compte”. Romano entra en un nivell de detall que sembla obvi, però que és devastador: “Recorda: a les fotos que et facis hi sortiràs tu. I si quan ets a casa no t’agrades, tampoc t’agradaràs quan et vegis en una góndola. Si tu i la teva parella teniu problemes, us garanteixo que el nostre tour no us ajudarà. Si no vols que el teu marit et toqui, recorda que a Itàlia tindreu els mateixos cossos i pensaments”.

L’esquetx és hilarant i, per descomptat, planteja situacions extremes, però desmunta la tirania de les vacances idíl·liques i reparadores en què tothom, automàticament, esdevé una persona diferent quan no ha de treballar. Hi ha persones que tenen dificultats per avorrir-se, pateixen símptomes físics derivats de la manca d’adrenalina del dia a dia, se senten desorientats per l’absència d’unes rutines o superats per una convivència familiar intensa que inclou els parents més llunyans. Hi ha persones que veuen les vacances com un buit amenaçador, o a qui la necessitat d’omplir el temps d’oci els suposa unes dosis d’estrès excessives. D’altres se senten frustrats si no experimenten una sensació d’alliberament o eufòria, o viuen com un fracàs no haver completat tots els plans que havien previst i pateixen per no aprofitar el temps com voldrien.

Pots fer vacances de la feina, però no pots fer vacances de tu mateix.