L’ any 2015 Vanessa van Ewijk, una fustera dels Països Baixos, va decidir que volia tenir un fill. Tenia 34 anys i era soltera, així que, com moltes dones, va buscar un donant d’esperma. Va considerar la possibilitat de concebre a través d’una clínica de fertilitat, però el cost era excessiu per a ella. En canvi, va trobar un candidat ideal a través d’una web anomenada Desire for a Child [Desig per una criatura], un dels creixents mercats d’esperma en línia que posen en contacte de manera directa els candidats a donants amb les possibles receptores. A la Vanessa li va cridar l’atenció un perfil en particular, el de Jonathan Jacob Meijer, un músic holandès d’uns 30 anys. Meijer era guapo, tenia els ulls blaus i una cabellera rossa arrissada. Li va agradar la seva autenticitat. “Vaig parlar amb ell per telèfon i em va semblar amable i educat -comenta-. Li agradava la música i parlava de les seves idees sobre la vida. No era dominant en cap sentit. Semblava un noi normal”.

Un mes més tard, després d’algunes converses, van quedar per trobar-se a l’Estació Central, un concorregut centre ferroviari de la Haia. Meijer li va proporcionar el seu esperma i a canvi ella li va pagar 165 euros i va cobrir les despeses del viatge. Mesos més tard va donar a llum una nena, el seu primer nadó i, segons li va dir Meijer, el seu vuitè fill. (Meijer va rebutjar ser entrevistat per a aquest article, però sí que va respondre a algunes preguntes per correu electrònic i va afirmar que no donava permís perquè es publiqués el seu nom.)

L’any 2017, quan la Vanessa va decidir tornar a concebre, es va posar en contacte altra vegada amb Meijer. Es van reunir i, per una tarifa igualment modesta, li va proporcionar un recipient amb semen. Es va quedar embarassada i va donar a llum un nen.

Tanmateix, fins i tot abans d’això, la Vanessa s’havia assabentat d’una notícia alarmant. Havia connectat a través de Facebook amb una altra mare soltera que també havia tingut Meijer com a donant i que li va explicar que, segons una investigació feta l’any 2017 pel ministeri de Salut, Benestar i Esports holandès, ell havia engendrat uns 102 nens als Països Baixos a través de nombroses clíniques de fertilitat, un recompte que no incloïa les donacions privades a través de pàgines web. La Vanessa volia que els seus fills fossin del mateix pare i la mateixa mare, per la qual cosa seguia volent que Meijer fos el donant. Però estava espantada. Holanda és un país petit, amb 17 milions d’habitants. Com més germanastres hi hagi entre la població que no es coneguin entre si, més grans seran les possibilitats que dos d’ells es coneguin de forma involuntària i concebin els seus propis fills, nens amb un risc més gran de ser portadors de defectes hereditaris.

Enfadada, la Vanessa es va enfrontar amb en Meijer. Ell va admetre que havia procreat uns 175 nens i va reconèixer que podria haver-n’hi més. “Em va dir: «Jo només estic ajudant dones a fer realitat el seu desig més gran»”, recorda Van Ewijk. “Li vaig dir: «Ja no estàs ajudant. ¿Com els dic als meus fills que podrien tenir 300 germans?»”. És probable que ella només sabés la meitat de la història.

Els perills de Tinder

El primer nadó fruit de la fecundació in vitro va néixer el 1978 i, en les dècades següents, la donació d’esperma s’ha convertit en un pròsper negoci mundial perquè les clíniques de fertilitat, els bancs d’esperma i els donants privats han intentat satisfer la demanda de pares desitjosos de concebre. No obstant això, com a indústria, està poc regulat. Un conjunt de lleis determina de manera ostensible qui pot donar, on i amb quina freqüència. En part per evitar introduir o amplificar discapacitats genètiques entre la població. A Alemanya, un donant d’una clínica d’esperma no pot tenir més de 15 fills; al Regne Unit, el límit és de deu famílies sense límit de fills. Als Països Baixos, la llei prohibeix la donació anònima i algunes directrius no vinculants limiten els fills que poden tenir els donants de clínica a 25, i no els permeten donar en més d’una clínica del país. Als Estats Units, no hi ha límits legals. Només orientacions de la Societat Nord-americana de Medicina Reproductiva: 25 nens per donant en una població de 800.000 habitants.

La regulació és encara més escassa a escala internacional. Hi ha poques mesures que impedeixin que un home pugui donar esperma en clíniques de països diferents del seu o en agències globals com Cryos International, la clínica d’esperma més gran del món -situada a Dinamarca-, que envia semen a més de cent països. “No hi ha res als Estats Units ni enlloc que impedeixi a un home donar en més d’un banc d’esperma”, afirma Wendy Kramer, cofundadora i directora executiva de Donor Sibling Registry, una organització nord-americana que fa costat a les famílies de donants. “Els bancs d’esperma afirmen que pregunten al donant si ha donat en un altre lloc, però ningú sap si realment ho fan”.

A més, poques lleis, per no dir cap, regulen les donacions privades del tipus que la Vanessa van Ewijk i el Meijer van organitzar a través d’internet. Aprofitant aquestes escletxes, han sorgit diversos casos de donants que han engendrat desenes de nens o més, i d’adults que descobreixen, sovint a través de les xarxes socials, que no tenen un grup de germanastres, sinó desenes.

El 2019 la Fundació Holandesa de Reproducció per Donació, un grup de defensa que proveeix suport legal i emocional a les persones concebudes per donants i les seves famílies, i ajuda a buscar parents biològics, va determinar mitjançant proves d’ADN que Jan Karbaat, un especialista en fertilitat que va morir el 2017, havia engendrat en secret uns 68 infants, nascuts de dones que van visitar la seva clínica prop de Rotterdam.

Es creu que almenys un donant d’esperma dels Països Baixos, conegut com a Louis, té més de 200 fills, molts dels quals no es coneixen entre si. Fa sis anys, Ivo van Halen, un consultor informàtic holandès de 36 anys, es va assabentar que era un d’ells. Des de llavors, ha aconseguit connectar directament amb 42 dels seus germanastres. “Ha sigut un xoc integrar 42 germans a la meva vida”, diu Van Halen en una entrevista. “No hi ha llibres sobre com fer-ho. En total ja som 70, i cada mes rebem nous germans”. Alguns dels seus germanastres s’han trobat diverses vegades a Tinder, l’aplicació de cites. Un germanastre, Jordy Willekens, que viu a la Haia, va coquetejar en línia amb quatre germanastres. “Una vegada vaig posar que m’agradava una germana i ella també va posar que jo li agradava”, va dir Willekens. El grup manté una llista de possibles germans per consultar-la abans de tenir una cita. Willekens, que ara té una relació, va dir que havia vigilat molt abans de començar a sortir amb algú: “Tinc un ull molt entrenat a hores d’ara”.

“És perillós per als infants”

Alguns donants d’esperma, com Karbaat, donen de manera subreptícia i il·legal, de manera que la seva identitat -i la magnitud de la seva activitat- són descobertes molts anys després pels seus fills, sovint com una sorpresa desagradable. Altres donants són obertament malbaratadors. Ari Nagel, professor de matemàtiques a Nova York, dona exclusivament per internet i directament a les receptores. Va dir al New York Times que ha tingut 76 fills biològics. Simon Watson, un donant del Regne Unit que actualitza regularment el seu perfil de Facebook amb fotos de la seva descendència, va dir a la BBC el 2016 que tenia almenys 800 criatures arreu del món.

Meijer sembla haver adoptat les dues fórmules: s’inscriu en més clíniques de les recomanades i alhora dona de manera privada. El 2017, després d’enfrontar-se a Meijer, la Vanessa Van Ewijk va notificar a la Fundació Holandesa de Reproducció per Donació que ell tenia molts més fills dels que havia revelat al principi i que havia donat esperma en diverses clíniques. El grup ja el coneixia, per altres mares que havien formulat la mateixa queixa.

La fundació no va trigar a determinar que Meijer havia engendrat en privat 80 nens aproximadament als Països Baixos, a més dels 102 que el ministeri de Sanitat, Benestar i Esports havia identificat a través d’onze clíniques del país. El govern va ordenar a totes les clíniques d’esperma holandeses que deixessin d’utilitzar el semen de Meijer. (A causa de les lleis de privacitat holandeses, el govern no ha assenyalat públicament Meijer com el donant en qüestió. No obstant això, en un correu electrònic enviat al Times, un portaveu del ministeri de Sanitat va confirmar la seva identitat. “Els donants han de signar un acord amb la seva clínica per no donar esperma en altres clíniques”, va escriure Gerrit-Jan KleinJan. “El donant d’esperma sobre el qual vostès escriuen també va firmar aquest acord. Tanmateix, va donar en més bancs d’esperma, amb un resultat de 102 nadons”).

Posteriorment, la Vanessa es va fer amiga de dues mares holandeses que havien utilitzat Meijer com a donant. Les dues treballaven a la mateixa escola i es van adonar que compartien el mateix donant després d’observar que els seus fills, tots dos de nou anys, s’assemblaven. Les dues dones, que han demanat mantenir l’anonimat per protegir la privacitat dels seus fills, van dir que coneixien altres dones de la seva ciutat, Almere, que havien utilitzat Meijer com a donant. Una de les mares va expressar la seva preocupació per la possibilitat que alguns d’aquests germanastres es coneguin accidentalment i mantinguin una relació. “És repugnant i vull que pari”, va dir. “És perillós per als nens. Hi ha més germans i germanes a Almere i poden enamorar-se. Això no és bo”.

Tim Bueter, un advocat dels Països Baixos que va representar les famílies en el cas de Karbaat, va dir que 12 mares que havien utilitzat l’esperma de Meijer s’havien posat en contacte amb ell. Volien saber si podien emprendre alguna acció legal contra el donant. Bueter va dir que era molt poc el que podien fer, ja que no hi havia cap llei aplicable. “Va ser impactant sentir que està passant una cosa així”, diu Bueter. “Les criatures són les víctimes en aquest cas. Cal fer alguna cosa per aturar-ho. L’única cosa que poden fer aquestes dones és acudir a l’opinió pública i esperar que tothom sàpiga que no ha d’utilitzar a aquesta persona com a donant d’esperma”.

Tretze països o més

Joëlle de Boer, voluntària i persona de contacte internacional de la Fundació Holandesa de Reproducció per Donació, ha seguit l’activitat de Meijer. Segons les seves recerques, fa uns quants anys que viatja per Europa, i des del 2007 dona semen en diverses clíniques, així com de manera privada per internet. “Fa dues setmanes vaig anar a donar a Kíev, a la clínica Biotexcom”, va escriure a Facebook el juny de l’any 2017, en referència al Centre de Reproducció Humana BioTexCom d’Ucraïna, que utilitza esperma de donants per a la fecundació in vitro i la gestació subrogada. “La senyora a qui vaig ajudar va utilitzar una donant d’òvul ucraïnesa i serà fecundat amb la meva esperma. Haig de dir que ha sigut una de les millors experiències que he tingut amb les clíniques!”

De Boer també ha investigat la presència de Meijer a les xarxes, fins i tot en vuit pàgines web privades de donacions a Alemanya, Itàlia i els Països Baixos. En un lloc, s’anunciava com “un ros donant viking musical”. Va compartir amb el Times captures de pantalla de llocs de donacions privades en els quals un donant amb la foto de Meijer utilitzava noms falsos, incloent-hi Lukas i Martijn. Quan es va demanar a Meijer que comentés aquest tema, ell va respondre en un correu electrònic: “Mai he donat amb noms falsos”.

A més, Meijer s’ha registrat en almenys un banc d’esperma internacional, Cryos, que no estableix un límit general sobre el nombre de fills que pot generar un donant, encara que afirma que s’adhereix als límits establerts per cada país al qual dona. No obstant això, com que cada banc exporta a desenes de països, un sol donant podria generar centenars o fins i tot milers de nens a tot el món. D’altra banda, a diferència dels bancs d’esperma dels Països Baixos, que prohibeixen la donació anònima, els bancs d’esperma internacionals solen registrar els donants amb un àlies o un número. A més, depenen del fet que els clients informin voluntàriament dels naixements dels seus fills per portar el control de la descendència dels donants d’esperma, per la qual cosa aquest recompte no sempre és exacte. I no existeix un registre internacional de donants d’esperma, així que una receptora no té manera de saber on pot haver donat el seu proveïdor d’esperma o quants germanastres poden tenir els seus fills.

De Boer va dir que ha estat en contacte amb mares que han tingut fills de Meijer a Austràlia, Itàlia, Sèrbia, Ucraïna, Alemanya, Polònia, Hongria, Suïssa, Romania, Dinamarca, Suècia, Mèxic i els Estats Units. Algunes es van posar en contacte amb les dues mares holandeses amigues de la Vanessa van Ewijk, i van confirmar els seus relats a aquesta reportera.

Una dona alemanya va dir al Times que va adquirir l’esperma de Meijer a través de Cryos; encara que ell va donar sota un àlies, ella va poder esbrinar el seu nom real. El 2019 va rebre una carta de Cryos en què se li notificava que el seu donant “ha donat en països fora de Dinamarca, incomplint així el contracte que tenia amb Cryos per donar exclusivament al nostre banc d’esperma”. La carta afegia: “Això significa que el donant ha aconseguit suposadament més embarassos que els registrats en el nostre sistema”. L’empresa també ho va notificar a les autoritats sanitàries daneses, segons la carta, i va deixar de distribuir el seu semen.

En un correu electrònic, Meijer va dir que no recordava que li haguessin dit que li havien prohibit donar en altres clíniques: “Les clíniques em van fer exàmens intensius de salut i genètica i entrevistes i jo els vaig passar tots, però no recordo prou bé aquest procediment per dir alguna cosa sobre aquest tema”. En un segon correu electrònic va dir: “No hi havia acords estrictes entre els bancs d’esperma (fins fa poc) per comprovar si els donants havien donat en altres llocs”. Peter Reeslev, director general de Cryos, va insistir que un donant de Cryos no podia haver-se inscrit sense conèixer la clàusula d’exclusivitat. “NO”, va escriure en un correu electrònic. “Els donants signen i es comprometen en termes contractuals a no donar en cap altre establiment que no sigui Cryos abans, i es comprometen a no donar esperma a altres bancs d’esperma/centres de teixits també en el futur”. I va afegir: “Generalment, Cryos es desvincula de qualsevol forma de donació d’esperma en sèrie a causa de la importància de no superar les quotes nacionals d’embaràs” en cada país al qual envien esperma.

És impossible saber exactament quants fills per donació té Meijer a tot el món. Però Ties van der Meer, director de la Fundació Holandesa de Reproducció per Donació, i els seus col·legues han calculat que, si el patró conegut de donacions clíniques i privades de Meijer és un indicador, el nombre podria pujar a diversos centenars, fins i tot a mil. En un correu electrònic, Meijer va rebutjar aquesta conclusió. “Tinc aproximadament 250 nens”, va dir. “Les suposicions de mil fills són ridícules. Em decep l’obsessió per les xifres. Em vaig fer donant no per cap xifra, sinó per ajudar els pares a complir els seus somnis. No puc entendre com algú pot centrar-se només en els números i veure els meus fills per donació com un número”.

Crear barreres legals

Per combatre el problema dels donants en sèrie, les autoritats holandeses estan aplicant diverses mesures, com la creació d’un registre central de donants d’esperma, amb la finalitat d’evitar que els homes donin en diverses clíniques al mateix temps, segons explica Monique H. Mochtar, presidenta del Grup d’Interès Especial en la Donació de Gàmetes. A més, gràcies a Meijer, s’espera que el límit recomanat de 25 nens per donant en les clíniques d’esperma es converteixi aquesta primavera en una llei que restringeixi un donant a 12 mares en l‘àmbit nacional.

Però continuen existint reptes i llacunes a escala internacional. “La falta d’organismes reguladors i legislatius per a la indústria internacional de la fertilitat permet a les empreses reclamar i fer el que vulguin”, diu Van der Meer. “Necessitem una legislació internacional i ajuda per a totes les famílies que s’han vist perjudicades per les accions de donants com aquest home”.

El problema de la donació d’esperma en sèrie ha causat preocupació en altres països. Christina Motejl, advocada de Berlín, és membre de Donor Offspring Europe, una xarxa d’organitzacions d’adults concebuts per donants a Europa. Diu que el grup està preocupat pels donants que viatgen per Europa intentant engendrar el màxim nombre de fills possible.

“És una mica repugnant en un sentit narcisista”, va dir. “Cap persona que estigui bé del cap voldria tenir cent fills o més. La gran pregunta és: per què? Aquests homes volen sentir la confirmació que són tipus grandiosos i que tothom els vol”.

Judith Daar, que dirigeix el comitè d’ètica de la Societat Nord-americana de Medicina Reproductiva, va dir que, encara que sol haver-hi una reticència a regular la reproducció assistida de forma més estricta que la concepció natural, podria ser apropiat en casos extrems, inclòs el de Meijer, imposar límits al nombre de fills que pot tenir un mateix donant.

Va assenyalar que els homes que donen a través de les xarxes socials, evitant els tràmits d’un banc d’esperma o un metge, podrien veure’s sorpresos per conseqüències legals devastadores.

“Els donants han de ser conscients que, depenent de la legislació estatal, poden ser considerats pares legals de la descendència resultant”, va dir Daar, que també és degana de l’Escola de Dret de la Universitat de Northern Kentucky i autora de The new eugenics: selective breeding in an era of reproductive technologies. També va animar les dones a verificar la salut del donant i les proves genètiques a través d’experts qualificats, en lloc de confiar en la seva paraula.

L’estil de vida del donant

Què impulsa un donant d’esperma a donar tant? L’any 2013 un article de la revista Donor Sibling Registry va identificar tres motius principals, almenys per als donants més comuns: els diners, la generositat i el desig de transmetre el seu ADN.

“Crec que cal fixar-se en el tercer motiu, transmetre els gens, per tenir fills”, explica Kramer, directora executiva del registre. “¿Forma part de l’ADN d’alguns homes fer això? Què fa que un home doni durant sis anys? Deu anys? Si cada donació pot crear entre quatre i 24 nens, poden fer els comptes. Per què no s’ho pensen dues vegades?”

La compensació econòmica per donar en alguns països és bastant minsa, però alguns donants s’han acostumat a un estil de vida acceptant una quota nominal a canvi de les despeses del viatge per conèixer les receptores en persona.

En Nagel, de 45 anys i solter, diu que les dones l’han fet viatjar per tot el món per tenir la seva esperma, fins i tot a Israel, el Sud-est Asiàtic, Ghana i Filipines. Quan aquesta periodista es va posar en contacte amb ell, en Nagel es disposava a volar a Mèxic per ajudar en una inseminació, i després es dirigia a Florida, Maryland i Virgínia, per reunir-se amb alguns dels seus fills en els seus aniversaris.

Meijer també ha viatjat sovint i molt lluny, fins i tot a l’Argentina, la Xina, Nova Zelanda i Austràlia, segons el seu perfil de donant a Cryos.

El perfil, sota l’àlies requerit, assenyala que després de la universitat va treballar com a professor de ciències socials en un institut de secundària i ara “treballa amb criptodivises en una empresa de desenvolupament i comerç”. Els seus punts forts són: “El meu optimisme i el meu caràcter sempre alegre”. Les seves febleses: “Com que soc un somiador sempre necessito concentrar-me a fer les coses de la manera correcta perquè, si no, m’oblido de fer-les. A vegades necessito molt temps de solitud per reflexionar perquè tinc un caràcter sensible”.

Igual que molts donants, Meijer va dir que les seves intencions eren caritatives, per ajudar les persones que volien formar una família. “La demanda continua sent enorme i la quantitat de donants capaços és escassa”, va dir en un correu electrònic.

Nagel va expressar un sentiment similar. “M’encanta tenir fills”, va dir. “És bonic ajudar a créixer tantes famílies boniques i veure com són de felices i l’amor que hi ha”.

Però Van der Meer, que va ser concebut amb ajuda d’un donant i ha donat esperma, va dir que alguns donants semblaven participar gairebé en una competició per veure qui podia engendrar més fills.

En un correu electrònic, Meijer va dir: “Sé que la gent em jutja ràpidament o pensa que dono per raons narcisistes. Però toco de peus a terra i no tinc una opinió massa positiva de mi mateix. (Prefereixo ser honest amb mi mateix i veure els meus defectes i les meves qualitats.) Però el que em motiva com a donant és simplement fer una cosa extraordinària amb només una mica d’ajuda, l’estima de les receptores i els bons sentiments i records que comparteixo amb els nens i les receptores”.

Els bons sentiments no són necessàriament mutus. Una mare australiana que va comprar l’esperma de Meijer a través de Cryos i va tenir un fill d’ell, va dir que estava angoixada per la quantitat de fills que va acabar resultant tenir. (Va demanar que no s’utilitzés el seu nom, per raons de privacitat.) Ella i cinquanta mares més que van utilitzar el seu esperma han format un grup, Moms on a Mission, per intentar que deixi de donar.

El seu objectiu és posar-se en contacte amb tots els pares que puguin per esbrinar el nombre real de fills que ha tingut, de manera que els seus fills puguin posar-se en contacte entre ells quan creixin. Moltes de les mares es pregunten com podran els seus fills tenir una relació amb el seu pare biològic si té tants fills. El grup també advoca per crear una base de dades internacional de donants d’esperma.

“Així aquests homes no podran donar quan vulguin i procrear tots aquests nens arreu del món sense que els pares ho consentin”, va dir la mare australiana. “No puc imaginar el que pensarà el nostre fill quan s’assabenti que té tants germans”.

Copyright The New York Times