REPORTATGE
Diumenge 08/03/2020

Dones, art de resistència

Louise Bourgeois va ser reconeguda quan passava de la setantena, Carmen Herrera va vendre el primer quadre als 89 anys (ara en té 105)... I la llista és llarga. Moltes artistes del país no han tingut tanta sort. Recuperem algunes de les figures que van participar al Salón Femenino de Arte Actual, una aposta per l’art contemporani celebrada a Barcelona durant el desarrollismo. Poques de les seves participants van superar la cursa d’obstacles per aconseguir professionalitzar-se. I ara són reivindicades.

Maria Gorgues
7 min
Ángel malo (2018), oli i collage de Teresa Gancedo

I matge en blanc i negre: una noia, amb paper i llapis, esbossa l’entorn de la Rambla. No va d’urban sketchers perquè som al 1963 i la pel·lícula es diu No-Do. La notícia: segona edició del Salón Femenino de Arte Actual (SFAA) de Barcelona. Claude Collet, una de les artistes que hi participen, “ hace compatible su vida de casada con su afición a la pintura ” mentre que la pintora i gravadora Concepción (Conxa) Ibáñez “ alterna las labores modisteriles con el arte de pintar ”. En poc més d’un minut, el noticiari del règim sintetitza la situació de les dones a l’Espanya franquista. Que l’art no era una professió ho sabien les artistes que, en resposta a la convocatòria de Glòria Morera, M. Assumpció Raventós i Mercedes de Prat, van concórrer al Saló. Conxa Ibáñez va exercir de secretària en diverses edicions del certamen. L’artista de Canet de Mar ara té 94 anys i, des del seu retir d’Horta, recorda: “Molta gent s’hi va posar en contra perquè trobaven que era perdre el temps, però la crítica ens tractava bé”.

En general, els crítics ho van acollir amb un to paternalista. Els sectors més progressistes s’ho miraven amb ironia. “Ens n’enfotiem! Van voler marcar distància fent un saló per a elles, no existia pas un saló per a homes! Un capritx, una tossuderia”, segons el filòsof i sociòleg de l’art Arnau Puig, de 94 anys. Autor d’un text per al catàleg de la quarta edició del SFAA, Puig no ha trobat “un element diferencial femení en l’art; potser un matís, més cromàtic que formal”. Envoltat literalment de llibres i quadres a casa seva, reconeix, però, “la singularitat de les dones en un món masclista” i que les artistes involucrades “volien diferenciar-se”. “Hi havia, com ara, una mica de contestació per part de la dona”.

'Personatges místics i creu' (1964), d’Aurèlia Muñoz
Aurèlia Muñoz al seu taller de Barcelona

Obrint pas

El 1962, quan va néixer el SFAA, activitat artística i capacitat econòmica seguien lligades a la manera decimonònica. “Sent rica, la pintora no es quedava mai fora del circuit. La moda era que a les noies de casa bé se’ls muntava un estudi i venien l’obra als amics dels pares”, recorda Conxa Ibáñez. La pintora i escultora Glòria Morera explica el context: “Estava una mica tipa que la gent digués: «Ah, la nena encara pinta? És bonic, això!» Ningú s’ho prenia seriosament”. Per això, van decidir: “Al Saló no hi havia lloc per a les pinturetes de coses boniques, les seleccionades ja tenien una carrera. La dona ja havia fet un pas endavant respecte a la professionalització”.

Morera va atraure, amb l’ajuda del crític Àngel Marsà, artistes de tot el món. Una exposició del Club Internacional Femení a París l’havia esperonat a intentar aplanar la cursa d’obstacles que significava visibilitzar les artistes professionals i a presentar el que defineix com a “pintura valenta”. L’obra de l’artista terrassenca no en té res, de covarda. Als 82 anys prepara una exposició per al setembre a La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners, on viu des de començament dels anys setanta. A la cuina-estudi treballa en dues escultures de dimensions notables i brega per publicar dos textos inèdits: un de narracions i l’altre de poesia. Té publicats vuit llibres, entre memòries, prosa i poemes. Casa seva és plena a vessar d’obra, un museu particular on la paleta fosca i una figuració expressionista amb tocs de surrealisme deixen al descobert una vida apassionada i, a cops, turmentada.

'Dibuix' (1973), de Magda Bolumar
Magda Bolumar amb el seu company Moisès Villèlia el 1958

Històries de Saló

La cinquena edició del SFAA va ser l’última per a Glòria Morera, obligada a dimitir de la Junta. La causa no és clara (personalismes, discrepàncies en el si de l’organització...?) i cap testimoni ho té present, excepte Morera, que ho atribueix a la doble moral de l’època (mare soltera, perdria la criatura als set mesos de gestació). A la dècada dels anys 60 a Espanya, al control burocràtic a les dones (autorització pel passaport, permís per obrir un compte corrent, servei social obligatori, etc.) s’hi afegia la pressió social de la dictadura. El suport de les institucions franquistes al certamen barceloní encaixaria amb la utilització de les arts plàstiques per netejar la imatge del règim de Franco a l’exterior. El col·lectiu d’artistes El Paso, actiu del 1957 al 1960, denunciava aquesta instrumentalització. La pintora alacantina Juana Francés (1924-1990) pertanyia a El Paso, però en va ser expulsada. Segons diverses recerques i testimonis, la causa va ser que “la pretenia” el pintor Antonio Saura, líder del col·lectiu. L’àmbit artístic no estava lliure d’actituds masclistes. Un crític madrileny va batejar com a Grupo del ovario l’agrupació de la jove pintora amb altres alumnes de belles arts.

'EX_VOTO' (1966), d’Amèlia Riera
Amèlia Riera el 1977

L’artista oblidada d’El Paso va ser a la primera edició del SFAA el mateix any que participava a l’exposició Modern Spanish painting, a la Tate de Londres. Juana Francés va tornar al Saló barceloní com a convidada d’honor (juntament amb Ángeles Santos), el 1967. Aleshores ja havia concorregut a dues biennals de Venècia i, dos anys després, exposava al Guggenheim a la mostra Before Picasso, after Miró. La galeria Mayoral de Barcelona mostra ara una selecció de l’etapa informalista de l’artista, que el pintor barceloní Francisco Carreras, amic de Francés, elogiava així: “Res no podia fer pensar que darrere d’aquesta força expressiva i plàstica, d’aquestes potents composicions fetes amb pintura i sorra, hi hagués una presència eminentment femenina”.

Art, gènere femení?

J. Francés, A. Raventós, A. Riera... i tantes altres artistes firmaven amb la inicial i el cognom al començar la carrera. Un bon dia, Amèlia Riera va decidir no ocultar més la identitat femenina. La mort, tan invocada a la seva obra, se li va presentar el desembre de l’any passat. Hauria fet 92 anys el 28 de gener. L’artista havia advertit: “Pintaré fins que em portin a la caixa estirada!”. I era una dona de paraula. Tot i delicada de salut, no podia estar sense treballar. Valorava la proposta d’il·lustrar el llibre Temporada d’òpera d’Amics del Liceu i, fins a l’últim moment, va preparar l’exposició Vist i no vist, amb Pere Pedrals de comissari, per a l’Espai d’Art Pere Pruna del Museu de Montserrat (del 30 d’octubre del 2020 al 21 de febrer del 2021). L’artista barcelonina, molt implicada a la dècada dels seixanta en iniciatives per l’art nou, va ser premiada dos cops al SFAA, on exposava amb continuïtat. Riera, artista rebel i singular, va arribar al final amb una gran fragilitat comparable només amb la seva enorme lucidesa. Va batejar com a “quadres transitables” dues obres inèdites per a l’exposició de la tardor. Moria el dia dels Sants Innocents, com si hagués planificat un happening final. Una gran broma que l’hauria fet molt feliç.

'Como Tierra, no. 51 (1959/1960)', de Juana Francés