La indumentària esportiva, al llarg de la història, ha hagut de conjugar diferents factors en funció del context sociocultural i de com era concebuda aquesta pràctica en cada moment. A finals del segle XIX, aquests factors eren, sobretot, la salvaguarda del pudor sota l’estricta moral victoriana i la preservació de l’elegància, per demostrar que l’esport era una activitat classista destinada a persones benestants, que l’entenien com a mera distracció. Aquesta concepció és la que ens ajuda a comprendre el primer banyador femení de la història, el Princess.

Trobem l'origen del Princess en un grup de sufragistes americanes de mitjans de segle que van intentar substituir la incòmoda indumentària femenina per uns pantalons bombatxos, els bloomers, coberts per una faldilla més curta. Malgrat que el seu intent no va tenir èxit, aquesta proposta va servir per elaborar la primera roba de bany per a dona, ja que no es comptava amb cap altre precedent. El Princess consistia en un vestit curt de màniga llarga sobreposat a uns pantalons bombatxos fins als turmells, tot plegat de teixit fosc per evitar transparències. Si això no fos prou incòmode, també s’hi afegien mitges opaques i una cotilla que seguia oprimint la cintura per no perdre la silueta de vespa de la Belle Époque. I finalment, per evitar que la faldilla surés a l’aigua, s’hi cosien ploms a la vora que asseguressin la perfecta caiguda subaquàtica del modelet. No cal ser gaire intuïtiu per comprendre que no s’esperava que les dones fessin llargues travessies oceàniques a risc d’ofegar-se pel sobrepès, sinó una simple submergida com qui suca la galeta a la llet de l’esmorzar, perquè l’esport no podia comprometre, en cap cas, la moral, sobretot si es tractava de la femenina.

La transició de l’esport destinat a l’oci a la voluntat de superació física es va donar arran dels moviments higienistes, que el promouen com a mesura important de salut. Un fet potenciat per la idea de moviment, que començà a prendre forma a finals del segle XIX, relacionada amb la modernitat i amb una burgesia més activa, en comparació amb l’estatisme de l’aristocràcia. En aquest moment neix la idea de la roba esportiva per facilitar i potenciar l’activitat física, la qual tindrà la paraula confort com a tret essencial. El baró de Coubertin, pare dels Jocs Olímpics a l’era moderna, va subratllar la necessitat d’adoptar un equipament específic que augmentés les capacitats físiques dels esportistes i, des de llavors, aquesta ha esdevingut la principal fita de la roba d’esport, fonamentalment des de l'últim quart del segle XX.

El punt més àlgid d’aquesta idea –i als antípodes del Princess– hi ha el vestit de bany de neoprè LZR Racer, de la marca Speedo, que el 2008 va causar una autèntica revolució en el món de la roba de bany. Aquest cobria completament el cos amb una superfície de poliuretà tan extremadament hidròfoba que oferia una fricció mínima amb l’aigua que feia que els nadadors directament llisquessin per la superfície, a més de reduir les vibracions dels músculs i la pell. Entre el febrer i l’abril del 2008, es van batre 36 dels 39 rècords mundials i, casualment, tots els esportistes portaven el banyador de Speedo. Aquest disseny va suposar un abans i un després en la investigació de teixits tècnics, ja que, per primera vegada, els nadadors eren més ràpids a l’aigua vestits que nus. Arran de les queixes dels nadadors que no disposaven del patrocini de Speedo, la Federació Internacional de Natació va acabar prohibint aquest banyador, que, per haver estat tan ben dissenyat, va morir d’èxit i va passar a ser considerat dòping esportiu.