Eduard Arranz-Bravo, el retorn d’un artista que mai se’n va anar

El món de l’art són molts de mons de l’art, per això pot passar que un artista que molts creuen caigut en l’oblit en realitat estigui en un moment particularment dolç de la seva carrera. És el cas del pintor, escultor i dibuixant Eduard Arranz-Bravo, un dels noms imprescindibles de l’art català i espanyol dels anys 60 i 70. Als 80 i 90, però, va semblar que desapareixia progressivament del panorama artístic del país. ¿Vol dir això que ha desaparegut i ja a penes crea? ¿Que passa els dies en braços d’una vellesa tranquil·la i mandrosa? En absolut. Arranz-Bravo exposa més que mai, s’ha obert al mercat internacional (els Estats Units i l’Àsia) i produeix tant com sempre.

He dit que semblava que havia desaparegut del país, però això és força inexacte, perquè un dels esdeveniments artístics més rellevants de la Catalunya d’aquest inici de segle XXI ha sigut la creació i la consolidació de la Fundació Arranz-Bravo a l’Hospitalet de Llobregat. Albert Mercadé, el director artístic, explica que es va crear el 2009 a partir de la donació a l’ajuntament del municipi de 140 obres -pintures, dibuixos i escultures-, amb la idea d’acollir i exhibir tant el passat com el present de l’artista. “La prioritat és convertir l’espai en un centre destacat de difusió de l’art emergent”, diu Mercadé. El 15 de setembre, Arranz-Bravo hi inaugurarà la seva nova exposició, Present continu. Obra recent (2020-2021), que es podrà veure fins al 21 de novembre i que servirà per celebrar els seus fecunds 80 anys.

Visceral i dramàtic

Nascut a Barcelona el 9 d’octubre del 1941, fill de pare basc i mare argentina, Arranz-Bravo va descobrir aviat l’aventura i el plaer del dibuix i la pintura. Abans dels divuit anys, ja feia uns autoretrats a l’oli tècnicament impecables i psicològicament vius. Tot i que el 1959 va entrar a l’Escola de Belles Arts, la seva autèntica formació artística -m’explica Mercadé- li vingué de freqüentar l’ambient artístic generat al voltant del físic Miquel Masriera, de la família de joiers Masriera. El prohom no tan sols el va estimular i li va presentar gent, sinó que fins i tot va escriure el text del catàleg de la seva primera exposició, a l’Ateneu Barcelonès, el 1962.

Arranz-Bravo aviat va trobar una manera pròpia -talentosa, singular, personal- de fer les coses. Va optar per abordar la pintura sense formalitat ni concessions, d’una manera visceral i dramàtica, amb un fort sentit formal i expressiu però alliberada de propensions esteticistes, i renunciant al llegat de l’informalisme, aleshores hegemònic. També d’hora va sentir-se posseït per una vocació totalitzadora, que el portarà a conrear tota mena de gèneres -retrat, bodegó, paisatge- i totes les disciplines -pintura, escultura, dibuix- i que farà que no renunciï mai del tot ni a la figuració ni a l’abstracció, és a dir, que la seva pintura es mogui per unes coordenades híbrides, lluny de la representació literal de la realitat però perseguint la creació d’una realitat intransferiblement única i diferent sobre la tela.

L’obra plàstica d’Arranz-Bravo no representa sinó que és, en el sentit que crea una realitat nova i personal. És una realitat que incorpora els codis del món i de la vida, però els transfigura, refets per l’energia del seu talent, filtrats per les seves sensibilitat, imaginació i sentit de l’espectacle plàstic. Tant quan ha fet realisme o pop art com quan ha flirtejat amb l’abstracció o ha cultivat un neoexpressionisme oníric o orgànic, sovint en diàleg amb les herències de Picasso, Bacon i Miró, Arranz-Bravo ha fet el que el cos li demanava, aliè als dogmes estètics, esmunyedís davant etiquetes i categoritzacions.

Un taller triple i hiperproductiu

Potser sonarà brutalment prosaic, però hi ha un doble barem infal·lible tant per calcular l’èxit -diners i prestigi- d’un artista com per mesurar el vigor de la seva creativitat: d’una banda, les dimensions del taller on treballa; de l’altra, l’explosivitat creativa -ritme, intensitat i varietat de producció- que s’hi respira.

Quan visitem el taller d’Eduard Arranz-Bravo a Vallvidrera, primer me’n sorprenen les dimensions -en realitat no és un sol taller sinó tres: un per a la pintura, un altre per a l’escultura i un altre per al dibuix- i, després, tota la quantitat d’obra que hi ha. “Tu ara veus un quadre damunt de l’altre, que és com no s’han de veure mai els quadres, però bé, és un estudi”, se’m disculpa l’artista sense disculpar-se. La majoria d’obra que veig és recent, feta durant els últims anys, i molta és de gran format, de dos per dos, o més i tot. Quan li comento que impressiona tant la quantitat com l’envergadura física i expressiva del que fa, l’artista em diu: “És una barbaritat, sí”. M’ho diu seriós i com sorprès, però amb un somriure.

Menut però encara enèrgic, Arranz-Bravo té un aspecte de dandi informal i obstinat. De seguida m’adono que es mostra poc xerrador quan li faig preguntes sobre el seu art -es pren les entrevistes com un interrogatori-, però al cap d’una estona descobriré que, quan deixes d’entrevistar-lo i passes a conversar-hi amb altres persones, es relaxa, recupera records, explica anècdotes i no es cansa d’amollar comentaris maliciosos -és una malícia més intel·ligent i irònica que cruel o tafanera.

¿Com decidiu -li pregunto voltant pel taller- en què treballareu a cada moment, si fareu pintura o dibuix o escultura? Em respon sense floritures i sense pensar-s’ho, fent gala de la seva concepció gens cerebral de la creativitat: “M’ho diu la vida de cada dia, així de clar. És una qüestió poc racional. I pot dependre de la llum, per exemple. En tot cas, és sempre una decisió poc programada”.

Unitari en el polimorfisme

Arranz-Bravo va arribar a la seva maduresa artística a partir de la segona meitat dels 60, quan ja havia lligat una amistat enriquidora amb el crític d’art Rafael Santos Torroella -professor seu a l’Escola de Belles Arts- i amb diversos companys seus de generació, com els artistes Robert Llimós i Rafael Bartolozzi i el poeta Francesc Parcerisas. Amb els dos últims hi col·laborarà sovint i estretament al llarg dels anys. La relació amb Bartolozzi, simbiòtica però alhora respectuosa de les respectives singularitats, va donar nombroses obres, la més important de les quals són els murals de l’edifici de la Fàbrica Típel, a Parets del Vallès, d’una vistositat enjogassada molt pop.

A més de Barcelona -Vallvidrera-, un altre dels espais determinants per a Arranz-Bravo va ser Cadaqués. Hi va passar llargues temporades durant els 70 i 80, hi va començar a fer escultura, hi va conèixer el galerista i arquitecte Lanfranco Bombelli, hi va cultivar amistats duradores i còmplices -entre d’altres, amb Richard Hamilton-... A partir dels 90, m’explica Albert Mercadé, és “quan entra en contacte amb la galeria Franklin Bowles, que té seus-galeries a San Francisco i Nova York”. A més, hi ha també la representació de la galeria Matthew Liu, a Xangai. “Poca gent ho sap -diu Mercadé-, però l’Eduard cada any té una o dues exposicions fixes”.

Vista en perspectiva, la vasta obra d’Arranz-Bravo és estimulant i estranya. “L’Eduard és un artista ple de passió, que encara avui continua explorant i ampliant les fronteres de la seva obra”, em diu Jordi Garrido, que en prepara la biografia. És una obra que té un caient sinistre, però d’una vitalitat poderosíssima. Irracional, imprevisible, inquietant, és també d’una estilitzada meticulositat. El cromatisme, fins i tot quan és greu, és dinàmic, i les composicions són alhora audaces i calculadíssimes.

Penso ara en la desconstrucció agressiva que ha fet de la figura humana i de la realitat -cossos i objectes pintats com bolics d’extremitats o de matèria-; en l’àngel seductor i deforme d’Angelo (1977); en l’home que es masturba i té alguna cosa de monstruós i d’entranyable a Onan (1981); en l’home que dorm compartint el coixí amb un espectre de línies (a Tauleta rosa, somni, del 1981); en el majestuósPrima Pantocrator (1985), abstracte però amb una fuga elegant cap a la figuració; en la naturalesa retrofuturista de part de la seva pintura dels anys 2000, amb figures que estan entre l’antropomorfisme esqueixat i la robotització posthumana... A tocar de la vuitantena, Arranz-Bravo ja és un artista venerable, però sobretot continua sent el que ha sigut sempre: un artista visceral, imaginatiu, poderós.