Nicolas Cage: "Em sentia avergonyit d’estar content perquè algú volgués el meu autògraf"

Los AngelesNicolas Cage no té por de fer coses de manera espectacular. Al cap i a la fi, es tracta d'un home que va saber canalitzar una actuació ostentosa i gesticuladora del cinema expressionista alemany quan va protagonitzar Encís de lluna, però també es va jugar la seva professió a Peggy Sue es va casar per utilitzar una veu inspirada en Trotón, un personatge del programa d'animació de plastilina Gumby (el protagonista del qual també és conegut com a Gomosito). Fins i tot, la decisió de canviar de cognom (el seu nom real és Nicolas Coppola) li ha permès inventar una mitologia personal en consonància amb les seves enormes ambicions. L'intèrpret va substituir el cognom dels seus familiars reconeguts al món del cinema pel del superheroi de còmics Luke Cage.

El mes passat, al balcó d'un hotel de Beverly Hills, l'actor em deia: "Quan penses en Nick Cage, volia que la gent cregués que veuria alguna cosa impredictible, que fes una mica de por". I, afegia: "No podia ser el mateix de sempre".

Tanmateix, d'alguna manera, aquesta grandesa és exactament el que el públic va predir sobre l'actor. Al llarg de la dècada passada, van sorgir vídeos editats a YouTube que recopilen els moments més arriscats de Cage d'una única tirada, mentre que mems d'internet populars (com la imatge de You Don't Say [no em diguis] extreta d'una expressió del fragment de la pel·lícula El petó del vampir, en la qual surt amb els ulls molt oberts) han causat que l'extravagància sembli la seva característica principal. Quan Cage va notar aquest canvi, ja se sentia incapaç de frenar-lo: com ha de reaccionar una estrella quan la percepció canviant del públic comença a moure's com la marea?

L'any passat, Cage se'n reia d'ell mateix quan interpretava una versió exagerada de la seva personalitat a la pel·lícula El insoportable peso de un talento descomunal, però n'ha tret un profit més gran a Dream Scenario, que s'estrenarà l'1 de març als cinemes. Al film de l'estudi A24, produït per Ari Aster i escrit i dirigit per Kristoffer Borgli, Cage interpreta a Paul Matthews, un tranquil professor universitari que, de manera inexplicable, comença a aparèixer als somnis de les persones. Pel Paul, qui s'ha passat anys anhelant el mateix nivell de reconeixement que els seus col·legues amb més articles publicats, aquest brot sobtat de fama viral li resulta inesperat, però no del tot incòmode. Però, quan aquests somnis col·lectius es transformen en malsons, el desgraciat professor queda indefens davant la reacció pública.

"Aquesta pel·lícula és una anàlisi interessant sobre l'experiència de la fama", comenta Cage i qualifica Dream Scenario com un dels cinc millors guions que ha llegit. (Els altres quatre són Leaving Las Vegas, film amb el qual va guanyar l'Oscar a millor actor; Arizona baby; El petó del vampir, i Adaptation: El lladre d'orquídies). Tot i que Paul sigui un acadèmic amb bones intencions, però poc efectives (l'actor apuntava: "Algunes persones el podrien definir com un mascle beta), estem parlant de Nicolas Cage: la seva versió més avorrida no pot evitar ser fascinant i és un goig veure Paul avançar en les escenes de mala gana amb botes de senderisme i una jaqueta enorme, mentre va enfrontant moments indignes amb objeccions que expressa amb una veu poc melodiosa i un to confús.

Amb les bones ressenyes que ha obtingut la pel·lícula en la seva estrena al Festival Internacional de Cinema de Toronto, juntament amb el seu elogiat paper protagonista a Pig (pel·lícula del 2021), Cage, de 59 anys, sembla viure un crescendo important. Però no ho anomenem reconeixement com han fet alguns experts: sí, la carrera de Cage ha serpentejat des de drames guanyadors de premis Oscar fins a pel·lícules d'acció, el propòsit de les quals és generar diners, amb una inclinació recent a continguts sense passar per les sales de cinema, que l'han ajudat a saldar els deutes. Mentrestant, ha continuat fent cintes independents (com l'al·lucinant Mandy, pel·lícula del 2018) que li segueixen donant accés sense restriccions a aquest histrionisme estrafolari que li va tan bé.

Cage es demanava: "Estic una mica desconcertat, per què realment és un renaixement?". I continuava: "Segueixo abordant el material amb el mateix procés de sempre". Al cap d'una estona, afegia: "Potser és més aviat un redescobriment".

A què es deu la teva participació a Dream Scenario?

— Soc un gran admirador d'Ari Aster, en particular de Midsommar i Hereditary. Ja volia treballar amb ell, i vam parlar de potser fer alguna cosa per televisió, però no era adient per a mi. Aleshores, em va enviar aquest guió. Imagino que, al principi, tenien altres actors en ment, però quan ho vaig llegir, immediatament, vaig respondre amb tot allò que podia aportar a Paul Matthews.

I què era?

— Doncs tots els sentiments pels quals vaig travessar al llarg del 2008 i 2009 quan, estúpidament, vaig buscar el meu nom a Google i vaig veure: "Nicolas Cage tornant-se boig". Algú s'havia dedicat a seleccionar amb precisió diverses escenes demencials i a ajuntar-les sense cap preocupació sobre com el personatge arriba a aquell nivell de crisi. Consegüentment, es van començar a viralitzar i es van convertir en mems. Em sentia confós i frustrat. Vaig pensar: "Potser això motiva algú a veure la pel·lícula sencera i a veure com el personatge arriba a tal punt". Però, d'altra banda, reflexionava: "Això no és el que tenia al cap quan vaig decidir ser actor de cinema". Durant anys vaig tenir aquesta sensació pesada, i quan vaig llegir Dream Scenario, vaig dir: "Finalment, puc fer alguna cosa amb aquests sentiments i aplicar-los a Paul Matthews".

Paul no està segur del motiu pel qual és viral als somnis de les persones, però al principi se sent afalagat per aquesta atenció. Quan vas començar a experimentar la fama vas sentir el mateix tipus d'emoció?

— Ha passat molt temps! Crec que quan vaig començar a actuar professionalment tenia quinze anys. No m'interessava l'actuació cinematogràfica per la fama o el reconeixement. De fet, els primers cops que em demanaven autògrafs no sabia com afrontar-ho. Em sentia avergonyit d'estar content perquè algú volgués el meu autògraf, llavors vaig pensar: "Només és una qüestió d'orgull. No és el perquè ho faig". El més interessant és que no em desperto als matins i penso: "Ai, soc famós". A vegades, quan conec gent i es comporten d'una manera una mica estranya, em demano: "Què passa? Què he fet?". I, després de pensar una estona, dic: "Clar, m'han vist a una pel·lícula". Mentrestant, més que mai, sé que no puc sortir al carrer si no estic d'humor. Em quedo a casa. Prefereixo no arruïnar el dia d'una altra persona perquè estic de mal humor i no he volgut firmar autògrafs.

En Paul no busca necessàriament protagonisme, però una part seva desitja ser publicat i validat. Crec que el desig de ser reconegut, d'alguna manera, motiva molta gent, inclosos els actors.

— Si vols ser cèlebre, guanyar diners i aconseguir un premi, està bé, però això només et portarà fins a cert punt. És evident que està bé que et tinguin en compte. Com va dir Gary Oldman, mai pots prendre't els aplaudiments a la lleugera, i Déu sap que ja he rebut molts tomàquets. Però, en aquest cas, es tracta d'explicar una història que connecti amb el públic, que se senti partícip d'aquest secret, que senti que ha viscut l'experiència.

Com a nebot de Francis Ford Coppola, has crescut rodejat per la fama. Quina era la teva impressió de la fama abans que l'experimentessis per tu mateix?

— Recordo una vegada que vaig anar al cinema a San Francisco a veure Comença l'espectacle (All That Jazz) amb el meu tiet. Quan caminàvem pel carrer, em vaig parar i tothom deia: “Francis Coppola. Francis Coppola. Francis Coppola”. Aleshores, vaig pensar: "Molt bé, això és la fama: les persones murmuren el teu nom quan passes".

Encara creus que la fama és així?

— Doncs quan el meu primer fill era molt petit, no em deia "papa", acostumava a cridar-me "Nicolas Cage", suposo que d'escoltar-ho al carrer.

T'identifiques amb l'experiència d'en Paul quan entra al restaurant, i al moment, sent que les persones el miren fixament i intenten fer-li fotografies sense que se n'adoni?

— Em faria totes les fotografies que calguin. No vaig a un restaurant tret que pugui estar bé amb les persones i sentir-me agraït perquè els ha agradat la pel·lícula. Ara em sento còmode amb aquesta situació, però des que era més jove he hagut d'aprendre a arribar fins a aquest punt.

Les persones estan ansioses per treure el telèfon quan veuen el Paul, amb l'esperança de captar un moment viral per aconseguir notorietat a costa d'ell. Aquest és un inconvenient molt recent de la fama.

— Tens molta raó. Ja m'han passat coses com, per exemple, anar un dissabte a qualsevol bar de Las Vegas, i no tenir ni idea que m'estan gravant i, de cop, em veig pel TikTok. La meva reacció és: "Doncs ja no sortiré més per bars". Però és tot un món nou. Aquest és un altre motiu pel qual m'agrada la pel·lícula: és rellevant. Així són les coses al segle XXI. No eren així quan Bogart feia pel·lícules.

Em demano si no ens estem accelerant fins a punt en què la gent dirà: "Escolta, hi ha massa informació en massa caps en massa moments del dia". De fet, Dream Scenario aborda aquesta mena de subconscient col·lectiu, però el desig de desconnectar, a vegades, se sent aclaparador.

— Alan Moore, el gran novel·lista gràfic, afirmava que ens estem dirigint cap a un moment en el qual la informació es desplegarà tan ràpidament que, al final, tothom s'acabarà evaporant. Però, la qüestió, Kyle, és que hem d'evolucionar, hem de progressar. És així, i així seguirà. Tremolo en pensar què segueix. Tindrem un xip al cervell per a la informació? No ho sé. Però sigui el que sigui, hem d'evolucionar i trobaré la manera de treballar-hi.

Has treballat recentment amb molts cineastes nous, com Kristoffer Borgli o Michael Sarnoski, el director de Pig.

— Els estic molt agraït. Sempre he sabut que era necessari que un jove cineasta, qui s'ha criat veient les meves pel·lícules, em digués "vull provar això" i jo tingués l'humiltat de respondre-li: "Tens la meitat de la meva edat, i ets el doble d'intel·ligent, per això, et cedeixo el control". És interessant ser redescobert per algú d'una altra generació. Crec que encara no els han arrabassat els seus somnis. Encara estan plens de potencial i imaginació del que poden aconseguir i això em manté fèrtil.

Quan protagonitzaves grans èxits de taquilla, els teus representants volien que continuessis al cinema independent?

— Aquest era l'acord, que sempre tornaria a les meves arrels: el drama independent. En les grans pel·lícules, hi ha massa cuiners a la cuina, massa gent donant-te indicacions. Mentrestant, en una experiència com Dream Scenario, estic amb el director, parlem i experimentem junts. És important aquesta intimitat per arribar a la veritable expressió de la interpretació cinematogràfica, fet més complicat en una gran pel·lícula.

Què vas aprendre de la teva època com a protagonista d'èxits de taquilla?

— Va ser un somni fet realitat. Em repetien: "No ets capaç de fer-ho. No llueixes com un d'ells. Què et fa pensar que ho aconseguiràs?". I els hi vaig respondre: "Doncs, soc un estudiant que creu que ho pot intentar i aprendre'n. Serà un repte. Veurem si funciona". Potser va funcionar massa bé, i vaig caure en aquell cercle. Però, quan feia pel·lícules d'aventures, no eren acceptades socialment. El meu agent em questionava: "Ets un actor respectat. Per què vols fer això?" Perquè encara no ho havia fet! És eclèctic i desafiant.

Tot i això, hi ha una cosa que no estàs disposat a fer, i és interactuar a les xarxes socials.

— No tinc cap xarxa social. No vull tuitejar, ni estar a Instagram o TikTok. En gran part, perquè sento que és l'única manera en la qual puc romandre proper com d'una època d'or del que un actor ha de ser, quan no eren tan accessibles. Jack Nicholson es negava a anar a programes d'entrevistes.

A tu no et fan por els programes d'entrevistes.

— Personalment, crec que aquests programes són veritables entrevistes, en els quals pots utilitzar un to, un sabor, pots expressar matisos. No t'has de preocupar que es malinterpreti. Aquest és el perill actual, els titulars en cerca de clics: dius qualsevol cosa i es tergiversa en una altra que no has expressat, i es converteix en la teva veritat. No vull haver de preocupar-me per cada cosa que dic ni censurar-me perquè et vull oferir una entrevista autèntica i que els teus lectors la gaudeixin. Tot i que hi segueix havent una incertesa: sé que algun fragment serà seleccionat i condensat, i s'interpretarà de manera errònia. Però, t'imagines què passaria si John Lennon concedís una entrevista actualment?

Si rellegim les entrevistes de les revistes de fa algunes dècades, resulta sorprenent la franquesa a la qual estaven disposats els famosos.

Crec que a la gent li agrada l'autenticitat, de la mateixa manera com quan senten una connexió amb una actuació que els sembla real. Però, de nou, estem en una època en la qual tot es reutilitza. A mi em passa a vegades, i sabem per què: el clickbait ven. Però opto per ser autèntic, i no deixaré que això ens impedeixi mantenir una conversa que, d'alguna manera, sigui estimulant. No puc permetre-ho. No vull viure amb aquesta por.