Los AngelesUna cosa és plorar mentres actues, i Emma Stone ho pot fer. El que no li agrada i en canvi es va trobar fent és plorar durant una entrevista.

"Sóc actriu, què m'està passant?", deia amb els ulls plens de llàgrimes. Era mitjans de novembre a Los Angeles i estàvem dinant amb Yorgos Lanthimos, el director grec amb qui Stone ha treballat a La favorita i amb qui ara estrena Pobres criaturas, el film que va guanyar el Lleó d'Or al Festival de Venècia al setembre i que es perfila com una dels candidats principals a l'Oscar i que està previst que s'estreni a finals de gener a Espanya. Aquesta setmana ha guanyat el premi a la millor comèdia als Globus d'Or i Emma Stone ha estat guardonada com la millor actriu de comèdia. Basada en la novel·la d'Alasdair Gray, Pobres criaturas posa Emma Stone en la pell de Bella Baxter, un personatge que té un dels inicis més rocambolescos d'aquest any cinematogràfic: atrapada en un matrimoni infeliç, el seu personatge es tira d'un pont, mor i és ressuscitada per un científic boig (interpretat per Willem Dafoe) que canvia el seu cervell pel del seu bebè nonat.

Stone treu molt de partit còmic a l'interpretar aquesta dona adulta amb la ment d'una nena, però l'evolució final de la Bella és impressionant: a mesura que adquireix sensibilitat s'embarca en un despertar sexual i polític, i lluita per la seva independència. A més, haurà d'esquivar els desventurats pretendents (interpretats per actors de la talla de Mark Ruffalo i Ramy Youssef), que se senten atrets pel seu esperit inconformista però que també busquen posseir-la.

Es tracta d'un personatge que ha significat més per a Stone que la majoria dels que ha fet. "L'estimo molt", diu l'actriu, que confessa que de vegades parlar de la seva feina a Pobres criaturas la fa plorar. "El que em passa és que estic cansada", es justifica.

A part de La favorita i Pobres criaturas, Lanthimos, de 50 anys, i Stone, de 35, han col·laborat en el curtmetratge Bleat.

"Obviament, tinc confiança plena en ell", diu l'actriu, que afegeix que per a ella "la millor sensació que existeix és la d'estar protegit pel teu director".

Lanthimos facilita aquesta confiança a través d'un llarg procés d'assajos que té més en comú amb l'art de la improvisació del que es podria esperar: fa recitar els seus textos als actors mentre giren el cos, caminen cap enrere o tanquen els ulls. "Mai assagem com si diguéssim «D'acord, anem a representar l'escena tal com la fareu a la pel·lícula» –explica Lanthimos–. Es tracta més aviat de crear una atmosfera de camaraderia i diversió, de coneixe'ns els uns als altres per sentir-nos còmodes ridiculitzant-nos a nosaltres mateixos".

Alguns actors forgen relacions a llarg termini amb autors que els demanen sacrificar tot el que els ha convertit en estrelles de cinema: així, per ascendir a un pla més prestigiós, els còmics arrufen les celles, les actrius més boniques s'embruten i els ídols adolescents parlen de torturar-se en nom del seu ofici. Però amb Lanthimos, Stone no ha hagut de renunciar a la comicitat i l'empatia innata que són els seus dots més grans com a actriu. En canvi, ha pogut posar en pràctica aquests talents amb formes noves i atrevides sota la mirada única del seu director.

Tot i això, aquesta fructífera associació fa que el duet en persona sigui poc usual: mentre que Lanthimos és impassible i de poques paraules, ella manté sempre els ulls molt oberts, és càlida i té ganes de connectar. O, com diu Stone: "Jo soc una noia d'Arizona i ell és un noi d'Atenes. No sé com ha funcionat això, perquè les nostres personalitats no podrien ser més diferents, però és increïble".

I quan us vau conèixer?

— Emma Stone: Va ser el juny del 2015, en una cafeteria. Jo estava amb els assajos de La La Land i vaig quedar amb ell per parlar de La favorita. Vaig pensar que faria por i que seria recargolat, i no és així. Va ser una conversa molt còmoda i fàcil i vam congeniar de seguida.

Et pensaves que seria més intimidatori?

— E.S.: Havent vist les pel·lícules que havia fet fins a aquell moment, sí.

— Yorgos Lanthimos: Quin clixé.

— E.S.: Però si tenia 26 anys! Només era una nena! Però a partir de llavors vam mantenir el contacte i ens vam arribar a conèixer una mica. Quan estàvem rodant La favorita ja teníem una relació i va ser el principi de la nostra amistat. Al final del rodatge vam començar a parlar de Pobres criaturas.

Yorgos, què passava a la teva vida quan vas llegir per primera vegada Pobres criaturas?

— Y.L:Acabava de mudar-me a Londres i vaig començar a reunir-me amb gent per a projectes en anglès. Va ser després que Dogtooth [2010] fos nominada a l'Oscar, i la gent va començar a interessar-se pel projecte. Tot i que al principi, quan vaig començar a parlar de Pobres criaturas a la gent, va ser rebutjada moltes vegades pel seu plantejament.

Quina raó et donaven?

— Y.L.: Deien "És massa estranya, massa estranya". Aleshores hi havia la idea d'"Aconseguirem que un cineasta europeu o no nord-americà faci alguna cosa convencional, només que li donarà el seu propi toc".

— E.S.: Això segueix passant.

— Y.L.:Així que va ser tota una decepció, perquè vaig ser molt ingenu en conèixer gent i que em diguessin: "Déu meu, Dogtooth és increïble, volem fer coses amb tu". I després de Llagosta [2016] i em deien: "Oh, no, no; no estem parlant d'una cosa així. No vols fer res més normal?".

Emma, com et va plantejar el Yorgos aquest projecte?

— E.S.:Em va donar una visió general del personatge de la Bella, de tot pel que passa i del que els homes de la seva vida experimenten com a resposta a la seva evolució. I em vaig dir: "Apunta-m'hi". Déu meu, és el millor personatge que probablement interpretaré mai.

Què té aquest personatge que et sedueix tant?

— Y.L.:No s'assembla a ningú.

— E.S.: Es beu el món que l'envolta d'una manera tan única i bonica que somio poder fer-ho jo. Em sembla tan inspiradora, i viure-hi cada dia durant tot el procés ha estat el regal més gran, la millor alegria que he tingut mai com a personatge. Cada persona que existeix té moltes coses que l'han convertit en allò que és a l'edat adulta, i va ser interessant descobrir que si elimines tot això l'únic que queda és alegria i curiositat.

Coneixem la Bella quan no està gaire avançada en el seu intercanvi de cervells: abans era una dona adulta anomenada Victoria Blessington, però ara és com un nadó adult, impulsiva i infantil. Com va ser encarnar aquesta fase?

— E.S.: Dur. Va ser l'etapa més difícil per a mi, perquè és quan és més primitiva. Actuar és intrínsecament vergonyós; això, com a feina, és una ximpleria i pots sentir-te realment estúpid. Per sort, amb el Yorgos és molt més alliberador i em sento segura, perquè podem arribar ràpidament a dir: "Això no funciona, anem a un altre lloc". A més, li puc plorar si m'estic tornant boja per alguna cosa, cosa que he fet moltes vegades. Feia molts anys que treballàvem en aquest projecte, i portar-lo al cinema sempre és aterridor. Per a mi les dues primeres setmanes de rodatge de qualsevol cosa són realment difícils, perquè encara estàs buscant el teu equilibri i el to del que realment és a la pràctica, no només la idea. Així que la primera setmana va ser tot un repte lliurar-m'hi i confiar en el procés, i crec que tu vas sentir el mateix.

— Y.L.: Sí.

— E.S.: En parlàvem cada dia i jo deia: "Què estic fent?" Tu deies: “No ho sé”. Tots dos estàvem descobrint qui era.

¿Com s'estén la vostra confiança mútua a la manera com vau filmar el despertar sexual de la Bella?

— E.S.: Ho simplifica tot. Sempre que hi havia una escena així, només hi havia quatre persones a la sala, a banda de l'actor que toqués. Hi havia el Yorgos i el nostre [director de fotografia] Robbie Ryan, que em mira com si fos una llum –m'ha vist despullada tantes vegades que està més enllà del no–, i després la Hayley [Williams, la primera ajudant de direcció] i l'Olga [Abramson], la nostra tiradora de focus. Aquesta era l'equip.

— Y.L.:A vegades ni tan sols hi havia so. Muntàvem micròfons quan podíem i ni tan sols teníem un operador de ploma. Així que era molt íntim.

— E.S.: I també una coordinadora d'intimitat increïble [Elle McAlpine]. Estúpidament, al principi, jo deia: "No cal tenir-ne [de coordinador d'intimitat], et conec des de fa tants anys". Però quan va arribar el moment de rodar totes aquestes escenes tenir-la allà va ser meravellós, va fer que l'energia fos molt calmada i professional. Després va ser estrany veure la pel·lícula, perquè rodar aquestes escenes va ser una experiència molt íntima, i em vaig haver de dir: "Esclar, això és a la pel·lícula!" Però en realitat la Bella és així. No s'avergonyeix ni del cos ni de la sexualitat ni de qui és, i estic molt orgullosa d'aquest aspecte de la pel·lícula.

T'anima a mantenir-te en aquest espai?

— E.S.. Només per estar despullada tot el temps? Sí. Ara seré nudista, estic encoratjada!

Feia referència a l'espai mental de la Bella. ¿Et sents reforçada quan passes tant de temps en un personatge lliure de vergonya?

— E.S.: M'agradaria poder dir que sí. Se m'ha quedat enregistrada en certa manera, i si pogués viure com la Bella m'encantaria. És molt difícil quan has de bregar amb la teva pròpia història, ja que aparentment tothom en té excepte ella. Però és tan inspiradora en general que sempre intento pensar si m'hi podria assemblar una mica més.

Yorgos, al principi de la teva carrera vas actuar a la pel·lícula grega 'Attenberg', en què vas haver de participar en algunes escenes de sexe. ¿Això et va donar una perspectiva especial a l'hora de dirigir escenes d'aquesta mena?

— Y.L.: Per a mi aquest aspecte mai no ha sigut un problema. No he entès mai el puritanisme al voltant del sexe o de la nuesa en el cinema. Sempre em sorprèn com n'és la gent de liberal amb la violència i com permeten que els menors l'experimentin de qualsevol manera, i després som tan puritans amb la sexualitat. Per a mi el més difícil de ser actor era haver d'esperar molt, i per això quan faig pel·lícules intento fer-ho amb el mínim possible: sense llums, sense equip, sense res. Ningú va enlloc, ningú se'n va. No hi ha temps per fumar una cigarreta, perquè seguim endavant.

— E.S.: Per això cal passar-se al vapeig.

Emma, vols alguna cosa diferent dels teus projectes ara que quan tenies 20 anys?

— E.S.: Espero que quan es tracti de projectes o personatges sempre siguin una sorpresa i facin una mica de por. Ara bé, quina por poden fer? Només actuo, no estic salvant vides. És una sort poder fer-ho, així que seure aquí com a actor i dir “Això ha sigut molt dur” és una bogeria.

— Y.L.: Jo també ho penso. "Oh, estic fent pel·lícules. I això que té de veritablement difícil?" Però ho passo fatal. L'estrès.

— E.S.: És realment miserable mentre filmem.

— Y.L.: Sí, és una bogeria. És immens.

I aquesta sensació no ha desaparegut amb el temps?

— E.S.: ha empitjorat.

— Y.L.: Intentes racionalitzar-ho: "Per què estàs tan alterat? Això és una pel·lícula". Quan ho compares amb altres coses que passen al món és ridícul, però per a tu, en aquell moment, ho és tot.

— E.S.: A més, moltes vegades ets lluny de la teva vida real, entre cometes, i treballes moltes hores al dia, i això et consumeix.

Què vas sentir en acostar-te al final d'un projecte tan absorbent com a Pobres criaturas?

— E.S.: Era un desastre. Déu meu, estava destrossada. Ni tan sols vaig poder acabar les escenes que vam rodar l'última dia perquè plorava molt.

No volies acabar?

— E.S.: Volia acabar perquè estàvem esgotats, però en realitat no ho volia fer. Va ser una experiència tan important per a mi que ara m'entristeix pensar-hi.

— Y.L.: L'últim dia va ser a l'estudi, i vam fer el salt del pont.

— E.S.: Em cauen les llàgrimes. Em sap greu, això és tan estúpid. Aquell últim dia vaig fer el salt que la Victoria fa des del pont quan està embarassada, i em vaig emocionar molt. Pots imaginar-t'ho, si estic asseguda aquí anys després així! Li vaig dir a la Hayley, "Oh, això és tan trist. Estic filmant un suïcidi, i és el final de la pel·lícula després de tota aquesta alegre experiència". I ella va dir: "No, aquest és el naixement de la Bella." I jo vaig dir: "És el naixement de Bella! Perquè la marxa de la Victoria és el naixement de la Bella". És tan agradable acabar amb això. [S'eixuga els ulls.] Sí. De tota manera, va ser genial. No va ser gaire greu. Una pel·lícula divertida, ens ho vam passar bé, això només va ser un petit peatge.