Enric Auquer: “He après a perdonar-me”

Un any després de la seva eclosió, Enric Auquer travessa un moment dolç. “Em va costar una mica pair-ho perquè tot era nou i les coses noves costen, però ho vaig portar bastant bé. M’ho vaig passar bé, crec...”, diu amb una espontània ombra de dubte quan rememora aquells dies de voràgine.

En poc més d’una setmana, el gener del 2020, es va endur el Gaudí a l’actor revelació i el Goya al millor secundari pel seu paper de fill de narcotraficant gallec a la pel·lícula Quien a hierro mata, de Paco Plaza. Als Feroz la collita va ser doble: actor revelació per la pel·lícula i millor actor de repartiment per la sèrie de Leticia Dolera Vida perfecta, on interpreta un personatge amb diversitat funcional. “És molt estrany. De cop i volta tothom t’afalaga. L’afalac és superbonic i benvingut, però a la vegada s’ha de saber portar. Però ja tinc 32 anys i sabia què significava. Cada any hi ha algú que acapara molts premis”, diu.

Impactava la imatge d’aquell actor alt i prim que celebrava els guardons amb entusiasme i els recollia amb una alegria neta, del tot allunyada de la densitat corprenedora del personatge que l’havia consagrat. Molts van reconèixer llavors l’Eloi de la sèrie de TV3 Com si fos ahir, on ja projectava un magnetisme de cinema. I vam conèixer la història del mal estudiant que no va saber a què dedicar-se fins que, seguint el consell de la seva mare, es va apuntar a teatre.

No només va trobar el seu camí, sinó que aquella pluja de premis li va servir, diu, per no haver de demostrar mai més res a ningú. També per atrevir-se a explorar llocs ignots, a deixar anar la seva creativitat més enllà de la interpretació: “He après a perdonar-me. Prefereixo fer-ho malament que no fer-ho”.

La cara fosca de la sobreexposició pública se la va estalviar, en part, amb l’aturada a la qual va obligar la pandèmia, que per a ell va resultar providencial: “M’ha anat bé per parar aquella pujada, reflexionar, decidir, tornar a agafar les regnes de la meva vida”. Durant aquest any de reclusió ha estat molt per la feina i per la seva filla. Va ser pare jove, als 26 anys: “La Carmela va ser un cop de realitat. És una gran mestra. És com posar una roda punxada dins d’una banyera, de seguida saps on és el forat”.

De Verges a Rupià

Un únic espai en uns baixos del Barri Gòtic, envoltat d’habitatges similars i d’un pati magnífic, és el refugi d’Enric Auquer quan és a Barcelona. És com si l’actor hagués volgut reproduir en ple centre de la ciutat l’ambient feréstec i comunitari de la seva creixença empordanesa.

Nascut a Verges, té també un gran lligam amb Rupià, on va passar el confinament. “L’Empordà és el meu lloc. Paisatges increïbles, el Mediterrani, llums i olors que em transporten a la meva infantesa. La gent que m’ha vist créixer, els meus amics, la meva família...”, enumera. Rupià és un poble de poc més de 200 habitants, amb un teixit cultural impressionant i el seu propi festival de música, el Barretina: “Entre els que hi viuen, empordanesos o no, hi ha persones molt dinamitzadores. I els que hi tenen la segona residència s’hi han vinculat molt bé”.

Durant el tancament obligat va rodar un curtmetratge d’autoficció amb el seu cosí Àlex Sardà, director de cinema. “No és exactament la meva vida, però sí un intent de transmetre sensacions al voltant de moments viscuts, com la paternitat o les relacions familiars. És també una reflexió sobre la masculinitat que hem rebut i la revisió que proposa la meva generació, molt més conscient i amb més autocrítica de la que tenien els nostres pares. En el fons és la història d’un home a qui li costa molt ser-ho, que té molta por”, explica. Fuga, que és com es titula el primer projecte propi d’Enric Auquer, iniciarà pròximament el seu camí per festivals.

Fill de mare ballarina i pare arquitecte, té dues germanes: una de més gran, també arquitecta, i una de més petita, directora d’art al cinema. Són els fruits d’una llar per on la cultura fluïa de manera relaxada i natural: “El meu pare és un geni, un paio que té una sensibilitat, un gust i una creativitat enormes i una gran responsabilitat per la seva feina. Un senyor perseverant i molt dur. La meva mare té una connexió més emocional, més lírica amb el fet artístic. He après molt dels dos i dels amics que sempre han passat per una casa de portes obertes i llargues sobretaules”.

Després d’un temps vivint a cavall entre Madrid i Barcelona, “bastant incòmode per a la conciliació familiar”, ha rebutjat projectes per preparar una obra de teatre amb Àlex Rigola, a partir d’Anatomía de un instante, de Javier Cercas, casat amb una cosina del seu pare i, per tant, un dels visitants i tertulians habituals de la casa familiar.

Es considera “bastant intens” i s’ha especialitzat en personatges potents, però té ganes d’explotar la seva vena lleugera en una comèdia. “També vindrà”, anuncia. Però, per sobre de tot, el que l’estimula és generar projectes amb persones afins: “M’encanta crear en equip. És molt divertit viure processos creatius amb persones que volen parlar del mateix que jo”. El seu còmplice preferit és el seu cosí Àlex.

La feina i la vida

Aquesta efervescència personal coincideix amb un moment especialment fràgil per al sector cultural. “De fet, sempre les hem passat magres. El món del teatre és un dels més precaris que hi ha. En el fons el que cal són espais on poder expressar-se, més enllà d’iniciatives contraculturals que sempre existiran. Si volem un país ric en cos i ànima, cal invertir en cultura”, opina.

Gaudeix tant fent teatre com cinema o televisió. La diferència no és en el canal, sinó en les persones amb les quals treballa. Subratlla, però, que el teatre li permet una connexió energètica superior amb el públic: “Amb la sala plena de gent amb la mateixa predisposició per deixar-se endur, flipes de com pot ser de diferent un dia d’un altre. La mateixa obra pot ser un dia un desastre i un altre dia una cosa meravellosa. Una màgia estranya. El teatre és molt dur, ara mateix no dona per viure. És com un acte de militància a costa de la teva vida”.

L’actor agraeix a les plataformes la feina que donen al gremi, però considera que no poden competir amb les sales de cinema, ni en qualitat d’exhibició ni com a ritual, perquè “les pel·lícules no han sigut concebudes per ser vistes allà” i perquè “el sentiment de col·lectivitat no es troba consumint ficció a la televisió, l’ordinador o el mòbil”.

Nascut el 1988 i, per tant, educat en plena era digital, fins fa molt poc no ha tocat les xarxes socials: “Ara m’he fet Instagram per aprofitar la quota de poder que em pot donar la repercussió d’una sèrie per després poder compartir la meva poètica i la dels meus amics. Una mica com el que feien John Cassavetes i Gena Rowlands: participar en pel·lícules mainstream a Hollywood per després poder finançar els seus projectes personals”. L’al·lusió al considerat pare del cinema independent nord-americà dona pistes sobre els viaranys formals i temàtics per on circula la veu creativa d’Enric Auquer.

No només treballa: també es treballa. “Ho intento, sí, si no estaria molt perdut. Però encara em queda molta feina”, admet amb un somriure. L’actor està igual de compromès tant amb la seva trajectòria laboral com amb el seu projecte vital, que és on s’amarra “quan l’ego treu el cap”. Té centre i referents poderosos: “La vida és molt interessant. El meu projecte personal és estar amb els meus i cuidar-los. Estimar, acompanyar bé, entendre”. Ara llegeix Resistència íntima, de Josep Maria Esquirol, un assaig filosòfic que defensa que la cura d’un mateix passa per la proximitat amb els altres.