Granollers / SolsonaLa plaça major és plena de gom a gom. Gralles i timbals anuncien l'inici de festes. I l'expectació és màxima: un nou gegant, un nan o un drac de foc ballaran per primer cop davant dels veïns. Entre els ulls que observen l'escena, uns d'especialment emocionats. Ja saben quina figura apareixerà: en coneixen les mides, el relleu, els colors i el teixit del vestit. Uns ulls que podrien ser els de Ramon Aumedes, Sessa Casserras o Pau Reig, tres de la vintena de constructors d'imatgeria festiva que hi ha a Catalunya. L'ARA ha visitat els seus tallers per descobrir qui són i com treballen els pares i mares dels més de 5.000 gegants, 20.000 capgrossos i 10.000 figures de bestiari que trobem arreu del país. Una feina a cavall entre l'artesania i l'art.

La primera parada és al Taller Sarandaca, a Granollers. Ens rep l'escultor i pintor Ramon Aumedes, esquitxat de fang i pintura. Se li intueixen ganes d'explicar la feina a la qual ha dedicat 41 dels seus 75 anys. I de seguida en veiem una bona mostra: desenes de capgrossos omplen les parets fins al sostre del taller. Són rèpliques d'encàrrecs passats. "Quan no hi havia internet ens servien de catàleg", explica. Ara tothom veu la seva feina a les xarxes i per això extrema el secret professional: "Aquests gegantons no es poden fotografiar, encara no s'han estrenat". Just al costat, el bust d'una geganta que serà per al poble de Seva. Espàtula en mà, l'artista li perfila el rostre de fang mentre repassa la història del taller. 

El vincle d'Aumedes amb la cultura popular no s'entendria sense la seva infància a Guissona, on el seu pare va recuperar les tradicions que la Guerra Civil havia enterrat, i tampoc sense el propòsit que es va fer de petit: "Quan sigui gran, faré un gegant". L'esperit creatiu el portaria a estudiar dibuix i belles arts i a treballar per a diversos escultors. I el 1984, quan gairebé havia oblidat aquell desig de nen, tot va confluir: "Amb la família ens havíem mudat a Canovelles i vam organitzar la festa del barri. Jo tenia l'obsessió de fer-me un autorretrat i vaig decidir que me'l faria en gegant", explica. 

"Tots els gegants que faig són el retrat d'algú"

La figura a imatge i semblança del jove Aumedes, ara ben visible en un extrem del taller, va tenir èxit més enllà del poble. I tres anys després li van fer un primer encàrrec: refer els gegants de Granollers. "A partir d'aquí va ser un boca-orella —explica— Van venir els de la Garriga, els de Montornès…" Ara Aumedes ja porta fets uns 300 gegants, una vuitantena de bèsties i més de 500 capgrossos. D'encàrrecs n'ha rebut de tot Catalunya, però també de l'estat espanyol, els Estats Units, l'Amèrica Llatina i Singapur. 

Al llarg de quatre dècades ha mantingut la mateixa tècnica per crear les figures. Un cop modelades amb fang, Aumedes i el seu fill Pol —que té 45 anys i també treballa al taller— les enguixen per fer-ne un motlle, que queda en negatiu. El motlle l'omplen amb capes de fibra de vidre i resina de polièster. I així amb totes les parts, que es van unint fins a completar la figura, que anirà sobre un cavallet de fusta. Finalment cal pintar-la i, si escau, confeccionar-ne el vestuari, del qual se n'ocupen la dona d'Aumedes, Francina Morell (73), i la seva filla Mar (39), que és dissenyadora. 

El procés sol durar entre un mes i mig i tres mesos. I totes les figures, com la primera creació d'Aumedes, són el retrat d'algú. "Si no agafes un model fas cares que no tenen vida", explica l'artista, que busca la inspiració en el seu entorn: "Tinc nou germans, i quatre o cinc els he fet en gegant. La filla és a Sant Andreu de la Barca, la dona del Pol estarà a Seva… I també he fet amics", diu rient. "Sovint no és el retrat exacte, però agafes el caràcter o la mirada", aclareix.

Actualment, com al Sarandaca, gran part de la imatgeria festiva es construeix amb fibra de vidre. Però aquest material no va arribar al sector fins als anys 70 del segle passat, més de cinc-cents anys després de la primera referència d'un gegant a Catalunya (i a tot el món), que data del 1424. Fins llavors, explica l'expert en cultura popular Jan Grau, els constructors utilitzaven el cuir bullit aplicat sobre vímet, la fusta o el suro. I cap al 1600 arribaria el cartró pedra, material que encara avui fan servir alguns tallers. 

La casa on van néixer els Gegants del Pi

Un d'ells és el Casserras de Solsona, amb set dècades d'història i un historial de més de 300 figures. Hi viatgem per conèixer Sessa Casserras, de 34 anys. Lidera el taller que el seu avi, Manel Casserras i Boix, i el seu pare, Manel Casserras i Solé, van consagrar com a referent en la construcció d'imatgeria festiva. Entrar en aquest espai és fer un viatge en el temps. Les fotografies històriques a les parets mostren les creacions més emblemàtiques de la família. Han signat moltes de les figures de la Festa Major i del Carnaval de Solsona, però també la Mulassa, el Lleó o el Bou de Barcelona i els icònics Gegants del Pi. 

Una de les imatges més sorprenents mostra Casserras i Boix (l'avi) en plena reconstrucció l'any 1960 del Mustafà, despullat i sense el seu característic turbant, i l'Elisenda, amb el cap rapat. Instantànies com aquesta expliquen el pas endavant que Sessa Casserras va fer el 2015, quan va morir el seu pare: va aparcar la seva carrera com a biotecnòloga, es va graduar en conservació i restauració de béns culturals i es va posar al capdavant del taller. "Vull conservar l'obra del meu avi i el meu pare i la imatgeria festiva més antiga de Catalunya tal com es mereix", exposa.

La restauració de figures ocupa gran part del seu temps, sobretot abans de festes majors o trobades geganteres. "Cada cop se'n fan més i hi ha moltes caigudes", explica. Cap reparació, però, ha rebut tanta atenció mediàtica com la de l'any passat dels Gegants del Pi, abans d'un aplec a Barcelona. Al taller, convertit en UCI exprés, s'hi feien connexions en directe. "Semblava que no hi haguessin més notícies", ironitza Casserras. "Teníem una setmana i la geganta estava molt malmesa, però ho vam fer".

Casserras treballa amb el seu company, Ferran Fontelles, de 37 anys. Tots dos malden per mantenir les tècniques que defineixen la "marca Casserras" des del 1956. I ens ho expliquen amb un gegantó a mig fer per a la població de Navàs. El modelatge amb fang i l'enguixat ha estat el mateix que hem vist a Granollers, però el motlle l'han omplert amb cartró pedra. Després han estucat la figura amb guix i cola de conill i finalment li aplicaran la policromia amb pintura a l'oli i pigments. El procés, que es pot allargar fins a mig any, culmina amb els ulls de vidre que posen a tots els gegants. Tot plegat amb "materials que s'han anat perdent" i que –defensa Casserras– permeten una "millor recuperació" de les figures malmeses.

De reis a figures populars

La major part dels seus clients són colles de cultura popular o ajuntaments, i tot encàrrec comença a la taula de dibuix. Allà s'hi amunteguen els papers amb esbossos, propostes de vestuari i proporcions. Un dels passos més importants és ajustar els encàrrecs al seu entorn: "Els gegants més urbans poden fer fins a quatre metres, però en un poble medieval no passarien per cap balcó", explica Fontelles. Si les figures tenen connotació històrica, també cal fer un procés de documentació.

Casserras testimonia com han canviat el tipus de gegants al llarg dels anys: de les figures "majestuoses" de reis i nobles a representacions "més populars", basades en llegendes, oficis o personatges de pobles i ciutats. Aquest canvi de tendència va coincidir amb el boom en la creació d'imatgeria que hi va haver als 80, amb la fi del franquisme i la recuperació de carrers i festes. També va ser llavors quan el pare de Casserras va introduir a Solsona la figura del "gegant boig", amb un aspecte caricaturesc i desenfadat que ara es replica arreu del país.

Els darrers anys també s'han disparat els encàrrecs de gegantons i de bèsties infantils i el de capgrossos amb motiu d'homenatge. Al Sarandaca li arriben molts d'aquest encàrrecs, també de particulars. Un dels darrers capgrossos que ha fet Aumedes és el del còmic Andreu Buenafuente, a qui li van regalar la peça pels 60 anys. I fa temps també en va fer un amb la cara del polític Josep-Lluís Carod-Rovira, amb el qual s'amenitzaven els mítings en l'època del tripartit. "A tothom li dic: compte, que això en un pis ocupa molt!", diu.

Els primers capgrossos, als 3 anys

La comunicació amb els clients és clau, i aquesta idea ressona en el tercer taller que visitem. A cinc quilòmetres del Casserras, als afores de Solsona, hi ha una antiga granja enmig de camps. Pau Reig ens espera a les portes de la nau que el seu avi utilitzava de graner, on ha instal·lat el seu taller. Té 27 anys, en fa sis que es dedica professionalment a la imatgeria i desborda passió per la cultura popular. Així descriu el seu procés creatiu: "M'encanta que les colles vinguin al taller i fer el projecte des de l'acompanyament. De vegades no és tan important un acabat com fer-ho plegats".

Ja ha construït més d'una trentena de peces, sobretot de bestiari. I treballa amb fibra de vidre, tot i que per als gegants opta pel cartró pedra. No en va, els Casserras són un dels seus referents: "El Manel, el pare de la Sessa, per a mi era com el Leo Messi", confessa. Reig ja construïa capgrossos amb tres anys, i poc després va passar a fer gegantons amb el seu germà. "La iaia ens cosia el vestit i l'avi feia el cavallet de fusta", recorda. Als 17 anys ja va construir la primera bèstia, el Fènix que ara presideix l'entrada del taller.

"Practicar, practicar i practicar" li ha permès dedicar-se al que li agrada. Però també ha fet cursos específics d'imatgeria -a Catalunya no hi ha formació reglada- i ha estudiat belles arts i conservació i restauració. El treball final de grau va ser el primer encàrrec professional: la construcció del Voliak d'Oliana, un ratpenat de foc de més de tres metres d'alçada. I un dels últims ha estat el cap de l'abella que Manchester, ciutat convidada a la Mercè 2025, va lluir als carrers de Barcelona. Veure el jove escultor posar i treure fang és hipnòtic: fa una passa enrere per observar la figura i torna a la càrrega. "M'agrada deixar-me portar", admet. 

"Són com els artistes renaixentistes"

Tant ell com Casserras i Aumedes defensen el caràcter artístic de la seva feina i les seves figures com a obres d'art. "Al meu pare li agradava reivindicar que som escultors. Al final, la peça que modelem es podria traduir a bronze o a fusta", diu Casserras. L'expert Jan Grau constata que el ram artístic ha "menystingut" els constructors de gegants i destaca que "són més que escultors". "No només plasmen en una escultura el que els demanen, sinó que equilibren el gegant, en busquen la roba… Són com els artistes renaixentistes, que feien de tot".

De professionals dedicats a la imatgeria festiva n'hi ha una vintena a Catalunya. Fins no fa gaire es patia per la falta de relleu, però el sector ha donat en els últims anys la benvinguda a una nova fornada de joves creadors, com és el cas de Reig. No és fàcil començar, però als tallers que hem visitat no els falta feina i s'hi poden dedicar en exclusiva. La forquilla de preus de les figures és molt àmplia: dels 6.000 als 14.000 euros pels gegants, dels 8.000 als 15.000 per les bèsties i dels 2.000 als 4.000 pels capgrossos.

Abans d'acomiadar-nos els preguntem quina és la seva creació preferida, però no rebem una resposta clara. Aumedes n'explica el motiu: "Quan entregues la figura, és com si marxés un fill". I això ens retorna a aquella plaça major plena de gom a gom. "Quan surten les figures, deixen de ser fills teus, prenen vida i passen a formar part del poble", diu Reig. I llavors, afegeix, perd importància qui les ha construït i en guanya la identificació que en fa la gent: "No és només l'escultura, és la música, la coreografia, els carrers per on passa, l'olor de pólvora", exposa. "Per a mi, aquesta és la essència de construir gegants i de la cultura popular".